Fonaments infermeria

1. Elaboració teòrica

1. Equip de salut, professions que el conformen i característiques. Rol de la infermera en l’equip.

Un equip de salut està format per diversos professionals. Els podem dividir en dues àrees diferents: l'àrea de la salut i l'àrea social. Normalment, quan pensem en l'àrea de salut visualitzem només a metges i a infermeres. Però en realitat hi ha molts més professionals que són necessaris per poder dur a terme totes les tasques necessàries dins de la sanitat. Per exemple també formen part de l'àrea de salut: fisioterapeutes, nutricionistes, psicòlegs, farmacèutics, terapeutes ocupacionals, logopedes, auxiliars sanitaris, TCAI, optometristes i tècnics, entre d'altres. Dins de l'àrea social trobem al personal administratiu, treballadors i treballadores socials, educadors i educadores socials…

Un equip de salut pot ser multidisciplinari o bé interdisciplinari. L'equip multidisciplinari destaca per estar format per diferents disciplines que tenen un objectiu comú tot i tenir perspectives i metodologies separades. La coordinació i l'organització és fonamental, i sol ser necessària la figura del líder per garantir el correcte funcionament de l'equip. En canvi, en un equip interdisciplinari els professionals tenen una metodologia i teoria compartida, tot i pertànyer a diferents disciplines. La visió dels qui formen l'equip és més global i hi ha un treball conjunt per assolir els propòsits.

Els dos tipus d'equip comparteixen una sèrie de característiques. La cooperació i la coordinació del grup és essencial per aconseguir una bona dinàmica de treball i establir els objectius comuns. A més, tots els professionals han de sentir que formen part de l'equip, fet que fomentarà una millor dinàmica de treball. També és important que tots coneguin el rol i les responsabilitats dels diferents membres del grup. Així mateix, la comunicació, el respecte i la confiança és un requisit fonamental per qualsevol equip de treball. Finalment, cal destacar la importància del lideratge, la cohesió i la integració, que permetran crear un millor ambient de treball.

Pel que fa a la infermera, té un rol molt rellevant dins d'aquest equip mencionat anteriorment. La infermera és l'encarregada de proporcionar els cuidatges als pacients. Aquests cuidatges cerquen el benestar de la persona cuidada i la individualització, ja que cada persona és diferent. També es considera important el significat que hi atorguen les persones a la seva pròpia situació.

Per tant, una de les tasques més rellevants que han de realitzar des de l'equip d'infermeria és mantenir una bona relació amb el pacient. Aquesta relació terapèutica es fomenta des dels diferents àmbits on intervenen les infermeres, ja sigui en atenció primària, en hospitalària tant en urgències com en planta, en centres escolars... en aquestes situacions sorgeixen una sèrie d'interaccions entre la infermera i el pacient que rep les cures. En molts casos és la infermera la que ha d'ajudar a conscienciar al pacient i a què aquest accepti la seva situació. D'aquesta manera podrem potenciar al màxim l'autocura i la independència d'aquests.

Establir una bona relació amb el pacient els ajudarà a sentir-se més còmode, a confiar molt més en l'equip de salut i possiblement en una ràpida millora.

Al contrari del que es sol pensar, el rol de la infermera no és sempre assistencial. També pot ser docent, són les infermeres encarregades de l’ensenyament de les noves generacions d’infermeres, de gestió o administratiu, sociopolític i un dels més importants: el rol d’investigació. Son totes aquelles infermeres dedicades a la recerca i als assajos clínics.

1. Disciplina i professió infermera. Concepte, requisits pel desenvolupament i dificultats

Disciplina i professió són dos termes que comparteixen certes semblances, però que no podem confondre. Entenem per disciplina aquella relacionada amb l'àrea acadèmica i educacional d'un camp del saber. És a dir, són el conjunt de coneixements i teories científiques basades en la investigació. En canvi, una professió es relaciona bàsicament amb la part pràctica. Es basa en l'estructura del saber d'una disciplina i en les habilitats pràctiques que es requereixen pel seu desenvolupament. Per tant, la teoria i la pràctica van sempre juntes.

Un cop hem vist que aquestes dues paraules no són sinònimes, podem arribar a la conclusió que la infermeria té part de disciplina i de professió i, la podem anomenar disciplina professional.

Afirmem que és una disciplina perquè disposa d'un cos de coneixement propi que avança de manera autònoma i que interpreta els fenòmens d'estudi segons les seves competències. Sense investigació no hi pot haver disciplina. Cal mencionar que, al contrari del que s'acostuma a pensar la infermeria no és una disciplina emergent.

Tot i que en els seus inicis és consideres una vocació, la infermeria és una disciplina ja consolidada.                                                                                                                       La infermeria com a disciplina s’encarrega dels cuidatges de les persones de manera integral respectant sempre el seu ritme i sense invadir el seu àmbit. Gràcies a això, es pot crear un clima de confiança i una relació interpersonal.

L'origen dels cuidatges infermers són les activitats innates i fonamentals de les persones. Vetlla per la qualitat de vida i la salut de les persones, i per això es considera part d'una professió. Gràcies a l'aplicació dels coneixements obtinguts, es pot millorar la part pràctica. En aquesta part, hi ha el que anomenem la identitat professional. És la percepció personal que tenim les infermeres en el context de la pràctica infermera. És a dir, és el que ens fa “ser infermeres” i no “treballar d’infermeres”. Abans d’assolir la identitat professional s’ha d’assolir la identitat personal.

Tot i això, el desenvolupament infermer té certes dificultats.

La primera d’elles és la formació. Moltes vegades s’interpreta la formació infermera com de segon ordre (per sota dels metges), i també a la formació per l’execució, sense tenir en consideració la vessant investigadora.

Cal afegir també totes les dificultats socials, i és que, com ja sabem, la infermeria està poc reconeguda i molt feminitzada. A més, té poca implicació política.

Una altra dificultat és la separació que hi ha ara mateix entre la teoria, la pràctica, la investigació i la docència. I, de fet, això és molt important i seria necessari que estiguessin integrades totes les parts.

1. Elaboració pràctica

Per fer la part pràctica he triat un fragment del reportatge "el 11M desde la enfermería" publicat per fer un homenatge a tots els infermers i infermeres l’11 de març del 2022, deu anys després de la tragèdia. Aquest reportatge és un recull de diversos testimonis de sis infermeres i un infermer que van estar als hospitals de Madrid i al SAMUR durant la gran tragèdia.

Per tal de poder treballar més profundament i poder fer un millor anàlisi he decidit triar un dels fragments del 7 que hi ha en aquest reportatge. Trobareu el testimoni complet a l’annex.

En aquest text, he pogut identificar els diferents sabers treballats a l'aula, però penso que el que més destaca és el saber personal. Al llarg de tot el fragment es veu com la infermera que narra el seu testimoni, en aquest cas Ana Chato, Supervisora del Àrea Mèdica i Urgències del Hospital Clínic San Carlos (Madrid), assumeix la incertesa davant d'un fet tan traumàtic com va ser aquest atemptat. Com bé diu ella al principi del text "Se trataba de un acontecimiento que superaba cualquiera experiencia previa". Les infermeres van haver d'actuar davant d'una situació molt complexa, on en un inici no s'acabava de saber el que havia passat.

Des del meu punt de vista, un altre saber que destaca és el saber estètic, que en aquest cas està molt relacionat amb el saber personal. En un moment tan crític com el que es va viure, les infermeres van haver de fer el que estava en les seves mans per millorar l'atenció dels pacients tot el possible. Van haver d'improvisar davant una situació que mai s'havia viscut a la ciutat. Per exemple, van haver d'improvisar un lloc on deixar totes les pertinences que s'havien recollit de l'escenari "En el hospital se habilitó un espacio para custodiar los efectos personales recogidos por los compañeros en el escenario". Ningú sabia a qui pertanyien totes les bosses i motxilles que portaven, però sabien que els havien de conservar aprop, ja que possiblement servirien per identificar a les víctimes que arribaven sense cap tipus d’identificació.

 La infermera va viure la impotència de sentir desenes de telèfons sonar sense poder donar una resposta concreta. "Sentíamos impotencia al no poder contestar a esas llamadas, por temor a no dar una respuesta acertada a las personas que buscaban sin descanso a sus familiares"El saber estètic també predomina en l'actitud de, no només aquesta infermera, sinó de totes les altres que se'n van presentar al seu lloc de treballar sense saber molt bé el que havia passat, fent servir una de les actituds més característiques d'aquesta feina: l'empatía.

En un moment tan tens com aquest no podem oblidar el saber empíric. Per exemple veiem reflectit aquest saber quan es parla de saber classificar als ferits que anaven arribant a l'hospital segons la seva gravetat. D'aquesta manera es van poder aplicar les cures necessàries per a cada pacient intentant minimitzar el nombre de víctimes mortals "la clasificación inicial de pacientes realizada por la enfermería fue clave, ya que permitió la identificación rápida de los heridos en situación de riesgo vital y la asignación del lugar con los medios adecuados para el tratamiento y la atención de cada paciente". Aquesta part també la podem relacionar amb el saber ètic, ja que és una decisió presa des de l'ètica tot i ser una situació molt complexa.

...