La plaça del Diamant
alvaro509Apuntes15 de Mayo de 2020
3.697 Palabras (15 Páginas)813 Visitas
La plaça del Diamant
Treball fet per Rubén Pomares Gimeno alumne de 1er de Batxillerat C
Index
1-Introducció/tractament del tema
2-Desenvolupament del treball
2.1-Personatjes
2.2-Tipus de narrador, punt de vista, modalitat narrativa i exemples.
2.3-Temes
2.4-Símbols i exemples
2.5-Evolució de la protagonista amb un eix cronológic
2.6-Estil
2.7-Argument i estructura
2.8-Opinió personal
3-Conclusió
3.1-Fonts de informació
-1-
1-Introducció/tractament del tema
Aquest treball tracta d’un anàlisis del llibre La plaça del Diamant escrit per Mercè Rodoreda on conta l’história biografica de una xica anomenada Natàlia, que comença desde el seu casamen amb el Quimet fins al casament de la seu filla Rita ambVicenç.A questa novel·la pot ser una autobiografia de la protagonista.
2-Desenvolupaments del treball
2.2-Personatjes:
-Natàlia(protagonista) és el personatge més ben caracteritzat de la novel·la i al mateix temps el més ric en matisos que fan possible diferents interpretacions i valoracions. N o obstant això , a penes en tenim, de descripcions, i les úniques que hi ha fan referència a com la narradora es veu ella mateixa; i sempre en relació al seu caràcter més que no a l’aspecte físic. Com per exemple en el llibre parla de :<
La resta dels personatges tenen molta menys força, tret de Quimet, i són, de vegades, retratats ràpidament -fins i tot de forma caricaturesca. Alguns altres apareixen i actuen sense cap presentació prèvia i sovint tenen només interès per la seua relació amb la protagonista.Potser per això és una novel·la d’un personatge, o millor, de dos tan íntimament enllaçats que és impensable l’un sense l’altre: Natàlia-Colometa i Quimet. De fet, el primer marit de la protagonista és l’únic personatge introduït per una descripció llarga de caràcter realista:<
-2-
humides, com una mica untades i li feia bonic…>>.
Com es pot veure, es tracta d’una descripció detallada i amb una gran sensualitat, probablement fruit de la necessitat narrativa de fer ressaltar la importància de Quimet des del seu primer encontre amb Natàlia.
En conclusió, la riquesa significativa dels personatges resulta evident, encara que, com ja hem dit, molts siguen tractats de passada i amb un aparent desinterès descriptiu com, per exemple, Pere, el primer promès de Natàlia; Julieta, l’amiga inicial de la protagonista; Cintet, l’altre amic de Quimet, Antoni , segon marit de Natàlia, Antoni i Rita, fills de Natàlia i Quimet, Senyora Enriqueta, la persona encarregada de trobar feina a Natàlia, li vigila els fills i la consola en els moments difícils, Mateu, altre amic de Quimet, aquest casat amb Griselda, Vicenç, promès i marit de Rita... Així i tot, com en altres aspectes, es pot afirmar que no hi ha cap element que siga gratuït.
2.2-Tipus de narrador, punt de vista, modalitat narrativa i exemples:
Segons la terminologia de Gérard Genette, la novel·la incorpora una narradora homodiegètica-intradiegètica, és a dir, una narradora-protagonista que relata en primera persona una narració en la qual participa com a personatge. De tota manera, hi ha una distància respecte als fets narrats perquè la narradora relata el passat des del present (no és una crònica coetània); això imposa un cert distanciament, ja que no es pot afirmar que personatge i narradora siguen exactament la mateixa persona (i més encara en el cas d’aquesta novel·la, que precisament narra l’enorme evolució que experimenta Natàlia). Mercè Rodoreda explica, en el pròleg a Mirall trencat, que l’autor no pot saber què veu un personatge i què li ocorre; només el personatge ho pot saber: “D’aquesta manera, el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat”. En altres paraules, es considera que la narració en primera persona és més versemblant, creïble, que el narrador omniscient en tercera persona. La narració en primera persona també afavoreix que el lector o la lectora s’identifiquen amb el personatge. D’altra banda, la focalització narrativa o punt de vista narratiu és intern i fix, és a dir, és un únic personatge el que narra els fets des d’una perspectiva totalment subjectiva. Per tant, en general, es pot dir que la novel·la porta a terme un procés d’autoexploració del propi passat. Per a la literatura del segle XX (Marcel Proust, Virginia Woolf, James Joyce), només existeixen punts de vista parcials i subjectius i, per tant, el realisme i
l’objectivisme és impossible. Tota la història naix de la intimitat d’un personatge, els fets passen pel filtre de la seua consciència. En un relat de Rodoreda titulat “Un cafè”, el narrador-protagonista afirma: “Si cadascú veu el món diferent, on és el realisme?”.
-3-
En el cas de La plaça del Diamant, la narració en primera persona i el punt de vista intern també expressen la innocència del personatge: “Abans de néixer som com peres: tots hem estat penjats per aquesta corda” (p. 79). També la vivència del temps és totalment
subjectius. La novel·la avança sense que sapiem exactament en quin any
ens trobem, és a dir, hi ha poques referències concretes a l’època històrica,
perquè el que es reflecteix és el temps interior de la protagonista. No sabem
de manera precisa en quin any comença ni en quin any acaba la història. La modalitat narrativa predominant en l’obra és el monòleg autobiogràfic, que seria propi de La plaça del Diamant i altres novel·les de Rodoreda com El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar i Quanta, quanta guerra... El monòleg autobiogràfic fa referència a una forma de relat en primera persona que respecta l’ordre cronològic dels fets (el monòleg
interior, en canvi, presentaria un flux de pensaments fortuït). Per tant, el
monòleg autobiogràfic ordena el flux de la consciència, atorgant-li coherència al devessall caòtic de pensaments que sorgeixen en la ment. És a dir, segons L. Bolo, “es tracta d’un discurs regit per la lògica i la regularitat temporal, una mena de monòleg -confessió-“ pronunciat per un locutor (en aquest cas, locutora) que conta la seua pròpia biografia. Aquest concepte és semblant a altres tècniques o modalitats
narratives presents en altres contes i novel·les de Rodoreda però que no
apareixen en La plaça del Diamant estrictament parlant. Una d’aquestes
tècniques és el monòleg interior, popularitzada per James Joyce en Ulisses
(1922), i que reprodueix el que s’anomena flux de la consciència (stream of
consciousness), és a dir, el flux de pensaments i idees verbalitzats sense
ordre ni coherència, de manera irracional, tal com sorgeixen en la ment. El
monòleg interior sol reproduir-se sense signes de puntuació i amb nombrosos punts suspensius, el·lipsis, repeticions, etc. En La plaça del Diamant no hi ha capítols ni fragments que es puguen definir com monòleg interior, ja que Natàlia-Colometa sempre elabora una narració ordenada dels fets que componen sa vida.
Una altra tècnica present en altres contes i novel·les de Mercè Rodoreda l’escriptura parlada, un terme emprat per Carme Arnau. Es tracta d’un recurs mitjançant el qual la narració reprodueix el monòleg d’un personatge que parla amb un interlocutor mut, el discurs del qual s’omet. Seria com una mena de diàleg però només es transcriuen les intervencions d’un dels interlocutors. Aquesta tècnica és una influència de l’escriptora
neozelandesa Katherine Mansfield, que Rodoreda admirava profundament. Les característiques de l’escriptura parlada estan relacionades, en general, amb l’oralitat i el registre col·loquial:
- Llenguatge planer i popular
-4-
- Profusió de verbs de dicció (“dir”, “contar”)
- Repeticions
- Estil viu i espontani
- El·lipsis
- Estil indirecte en la reproducció de paraules (“em va dir que...”)
- Insinuacions i ambigüitats
En general, independentment de la modalitat narrativa concreta, el que és important és que Rodoreda dona veu a la protagonista perquè explique la seua vida (vivències, sentiments, emocions) sense que un narrador s’interpose entre ella i el lector. Són les confessions, les memòries o les confidències del personatge. D’aquesta manera, reprodueix un model de llengua col·loquial, oral, genuí. Mercè Rodoreda ofereix la mirada pura i innocent d’una dona de les classes populars catalanes de començament del segle XX, senzilla, però alhora plena d’imaginació i originalitat. En realitat,
...