Els Sofistes

ELS SOFISTES

Els sofistes representen un nou canvi de pensament en la filosofia grega. L’objecte de reflexió ja no és la natura sinó l’home que viu a la polis.

• Dimensió històrica: canvi polític, la democràcia.

Les situacions històriques que vivia Grècia en aquell moment són referència obligada per explicar aquest nou canvi de pensament.

Els sofistes, són testimonis d’una profunda transformació política del seu país. La vella aristocràcia serà substituïda per la jove democràcia. En aquest període, podem distingir tres èpoques diferents:

- Primera època: Guerres Mèdiques

- Intermedi: l’Imperialisme atenès

- Segona època: Guerres del Peloponès

Primera època: Les Guerres Mèdiques (492-479)

Primera guerra: els atenesos guanyen als Medos i els Perses en la batalla de Marató (490), ciutat al nord d’Atenes. Els ateneses inicien un període de lluites polítiques internes. Dario, rei dels perses, amb Jerges, el seu general, preparen una nova batalla i guanyen als grecs en el pas de les Termòpiles (480).

Segona guerra: els atenesos reaccionen; reforcen el seu exèrcit amb Temístocles i derroten als Perses en la batalla de Salamina . Grècia s’allibera dels bàrbars. És l’any 479.

Conseqüències:

Democràcia: hi ha un canvi de règim: es passa de l’aristocràcia a la democràcia. Tots han participat en les batalles que els han donat la victòria, i això els dóna un fort sentiment nacionalista. Tots han fet possible el triomf sobre la dictadura persa, de la mateixa manera, tots tenen dret a un lloc en la societat. El govern, el poder, ja no és un privilegi exclusiu de l’aristocràcia, sinó que qualsevol del poble pot arribar a governar.

- Aristocràcia: el poder polític prové de la riquesa (famílies riques) o del prestigi social (noblesa).

- Democràcia: el govern és del poble. Tot el que sap pot accedir al poder. No es necessita riquesa ni noblesa, sinó preparació: saber és poder. Neix la democràcia a Atenes contràriament a l’aristocràcia d’Esparta (ciutats rivals en el futur).

Ensenyament: per governar fa falta preparació; la ciència i la filosofia es fan populars; és necessari que existeixin els intel•lectuals. Apareixen uns nous filòsofs: els sofistes (de <sophos> =savi). Són professionals del saber, els que ensenyen al poble, els que donen una formació per a la direcció política i cobren per fer-ho.

La vida pública és a l’àgora (plaça pública), a les assemblees populars. El que vulgui ser parlamentari ha de buscar-se els seus mestres, els seus filòsofs.

Abans, quan existia l’aristocràcia, la cultura era un privilegi dels nobles; ara, els sofistes democratitzen el saber, són els professors de la nova societat.

Professionals lliures cerquen el domini de la retòrica. L’art de la política, és l’art de persuadir l’altre mitjançant la paraula. En l’assemblea calen bons discursos, és a dir, donar bons arguments que convencin; jugar amb les paraules; conèixer i citar els poetes que representen el saber tradicional i dominar la gramàtica. Tot això per tal de dominar l’art de la retòrica i aconseguir el triomf polític. Interessa més l’èxit social i polític que la recerca de la veritat.

Intermedi: segle de Pericles (479-431)

Pericles és el que consolida la democràcia a Atenes. Durant el seu comandament el poble té la sobirania. És escollit 15 vegades consecutives com a cap de govern. Atenes es converteix sota el seu comandament en el nou centre cultural de la Helade. A Atenes hi arriben arquitectes, filòsofs, historiadors (Herodoto, Jenofont), escultors (Fídies), literats (Sòfocles, Eurípides...) i en el seu temps viuen els Sofistes i Sòcrates.

• Característiques fonamentals dels sofistes.

Relativisme i escepticisme:

Les respostes donades pels filòsofs presocràtics sobre la Natura eren variades i fins i tot contradictòries. Davant la impossibilitat d’una doctrina filosòfica sobre l’univers, els sofistes prenen una actitud ascèptica: qui té raó? existeix una veritat objectiva?; si existeix, és possible conèixer-la?. L’única veritat és que no podem estar segurs de res. El dubte els porta a l’escepticisme i al relativisme.

-relativisme: la veritat absoluta no existeix: només hi ha la veritat de cadascú. Si argumentem amb rigor i coherència la raó més feble es presenta com la més forta. No hi ha veritat ni llies universals vàlides.

-escepticisme: si existeix la veritat absoluta, l’home no pot arribar a conèixer-la. La veritat depèn del subjecte, no de l’objecte, no hi ha res essencial tot és purament convencional.

Convencionalisme:

Tant les institucions polítiques com les idees morals són convencionals; les lleis de la ciutat són fruit d’un acord humà, s’estableix per concens, per tant canvien segons la societat.

S’estableix una contraposició entre physis (natura) i nomos (llei humana)

Physis = naturalesa: és el conjunt de normes alienes a tot acord humà que tenen el seu origen en la pròpia natura: els preceptes de la natura necessaris i immutables.

Nomos = llei: és el conjunt de normes establertes que regeixen la ciutat perquè els homes de la comunitat ho han establert així. Són convencionals. No són vàlides universalment, ni eternament. No pot haver criteri objectiu sobre el que és bo, just, recte...Tot depèn dels acords que prenen els humans i varia segons les societats.

Això dóna lloc a la distinció clàssica entre dret natural i dret positiu.

En l’àmbit del llenguatge, aques també és convencional, ja que no expressa el que designa.

Sofistes: Gòrgies l’escèptic i Protàgores el relativista (...)

SÒCRATES (8470-399 a de C)

Fill d’un escultor i una llevadora, Sòcrates neix a Atenes el 470 a de C. Participa en la guerra del Peloponès i vol evitar la caiguda dels valors tradicionals. Al luxe i als excessos, fruit de la prosperitat comercial ell oposa una vida austera. Sol passar-se el dia a la plaça parlant i fent preguntes als qui li donen conversa.

Dedicà

...