Questionari Stuart Mill No Resolt

A.- INTRODUCCIÓ – CONSIDERACIONS PRÈVIES

I.- Com recorda Neus Campillo Iborra en la seva introducció a l’edició del cap. IV de SOBRE LA LLIBERTAT (Universitat de València – Generalitat Valenciana, 1991), «La llibertat de què ens parla Mill en els seus escrits, i especialment en l’assaig que ací analitzarem, es refereix a la llibertat social i no al problema de lliure albir, tal i com ell mateix precisa en la Introducció. D’ací ve que el mateix títol siga ON LIBERTY i no “free will”, com ocorreria si es referís a un discurs sobre la llibertat en sentit metafísic». En tant que filòsof utilitarista a Mill no li interessa discutir sobre si l’home és –o no és– lliure, ni sobre quines són les condicions de la llibertat en tant que concepte, sinó esbrinar quina és la seva llibertat ètica, política i social en el concret.

El que Mill analitza a ON LIBERTY és el criteri a partir del qual es vinculen ètica, llibertat i felicitat. La seva resposta consisteix el que de vegades s’anomena «Principi d’Individualitat», és a dir, considera que són els drets de l’individu i, primer que tot, el dret a la llibertat el que garanteix la més gran felicitat; per això mateix el ressort que ens obre a una vida feliç es troba en la lliure percaça del propi bé –i en conseqüència, que la llibertat individual és l’eina de la felicitat.

El principi d’individualitat és un principi de llibertat; de tal manera que ningú –cap individu i de cap manera– mai no pot ser obligat a fer uns actes o uns altres si ell no vol, ni amb l’argumentació segons la qual “això seria millor per a ell”, ni amb l’argument que “això et faria feliç”, ni suggerint-li que en opinió d’altri, alguna cosa seria fóra més interessant, o més adient o més justa... Sobre actes que no involucren ningú més que cadascú mateix, només un mateix disposa de plena jurisdicció. La llibertat no pot ser limitada a ningú ni tan sols “pel seu bé” si l’acció no perjudica tercers.

És molt important entendre que Mill, en tant que filòsof utilitarista, s’interessa primàriament per la felicitat i que la seva argumentació segueix la regla utilitarista bàsica, la recerca de la màxima felicitat (avui en diríem “benestar”) per al més gran nombre. La llibertat és útil en la mesura que fa els homes feliços i que permet una major individualitat, és a dir, en tant que ens fa més creatius, més diversos i –d’aquesta manera– augmenta la utilitat de la vida social. En l’antagonisme entre poder i llibertat, que és un dels problemes clàssics del pensament filosòfic, l’opció de Mill és clara: la llibertat i la individualitat han de ser preservats de qualsevol tirania i, especialment, de la tirania de l’opinió pública.

Al cap. 3 de SOBRE LA LLIBERTAT, Mill es planteja, en concret, el problema de la llibertat d’acció i de la individualitat, però ho fa tan sols després d’haver exposat les seves raons per a promoure la llibertat (cap. I) i, especialment, la llibertat sense restriccions de pensament, d’expressió i de discussió, com a millor forma de corregir l’error a través del debat (cap. II). Al cap. II, Mill, mostra que persones condemnades per immoralitat i impietat per l’opinió pública en un determinat moment, com per exemple Sòcrates i Jesús, poden acabar essent considerats models morals per a la humanitat. D’aquí la justificació de la llibertat d’expressió que Mill aborda en termes bàsicament instrumentals, no com una finalitat en si mateixa sinó com un mitjà per a millorar moralment, optant pel millor argument a través de la crítica.

La llibertat és, per a Mill un àmbit de «no interferència». Això vol dir que hi ha dues conceptes de llibertat diferents: la “positiva” (llibertat de fer) i la “negativa (llibertat per a que “no em facin”, per a no patir interferències, és a dir, per a que la meva iniciativa no es vegi limitada). La llibertat que interessa a Mill és bàsicament la negativa, és a dir, que ningú –i especialment l’Estat i els poders públics coercitius– no limitin la meva capacitat creativa.

Tot i que ningú no viu completament isolat, hi ha una sèrie d’àmbits de la nostra vida que ens afecten exclusivament a nosaltres i només a nosaltres. En aquest àmbit cadascú te el dret a actuar com li plagui i a no ser forçat de cap manera. Mill té clar el criteri a seguir si algú es comporta com li ben plau, mentre no faci una acció legalment reprovable en contra de la societat –o d’algun dels individus de la societat. Quan algú actua d’una forma que a nosaltres ens desplau però no ens perjudica: «... no ens incumbeix d’infringir-li cap mena de sofrença, llevat de la que pugui derivar-se incidentalment del nostre dret d’usar la mateixa llibertat de regulació dels nostres propis afers que li reconeixem a ell».

La llibertat inclou també el dret a ser extravagant: «Si, posem per cas, un home per intemperància o extravagància, deixa de pagar els deutes o bé, havent assumit la responsabilitat moral d’una família, per la mateixa causa deixa de ser capaç d’educar o de mantenir els seus fills, mereix una justa reprovació i pot ser castigat, però si ho és ho serà a causa de la infracció del seu deure envers la seva família o els seus creditors, no pas per la seva extravagància». De fet, per a Mill l’existència d’un bon nombre d’excèntrics és una demostració de la llibertat que hi ha en les societats pluralistes.

II.- Hi ha una circumstància històrica que convé conèixer a l’hora de situar l’argumentació, tant sovint controvertida sobre el dret que tenen els individus a beure i a emborratxar-se, que és un dels coneguts exemples que apareixen al final capítol IV de SOBRE LA LLIBERTAT. Una lectura fàcil i del tot incorrecta podria portar a creure que John Stuart Mill era partidari de la beguda alcohòlica a pleret, cosa que és del tot falsa. Se sap que era una persona molt moderada en aquest tema, com en tants d’altres. Però el que ell reivindica és que mentre no s’atempti a les lleis, cadascú ha de ser jutge d’ell mateix i que, per tant, els bevedors tenen dret a beure i a que el govern no s’hi interfereixi –exactament igual com els mormons tenen dret a predicar la seva fe sense que ningú no els ho impedeixi, per absurd que la religió mormona o l’alcoholisme pugui semblar a altri.

Per comprendre el sentit de l’exemple que posa Mill, cal saber que al segle XVIII, i molt especialment entre 1720 i 1751 hi hagué a Anglaterra una autèntica epidèmia de consum de ginebra i és en relació a aquest fenomen, que a l’època estava encara al record de la gent, que Mill construeix la seva argumentació

...