René Descartes

2n BAT B - Filosofia.

René Descartes (1596-1650)

Va néixer a França i era fill d’una família de la petita noblesa, per això havia anat al prestigiós col•legi dels jesuïtes, on va rebre una sòlida formació clàssica.

Quan tenia 22 anys va decidir dedicar-se a la carrera militar però després va abandonar la carrera i als 40 anys va escriure “El discurs del mètode” (1637), on exposa el seu mètode per assolir el coneixement.

El problema que li preocupava era el de la fonamentació del coneixement. Ell no entenia com és possible que hi hagin tants errors en la filosofia si resulta que la raó humana és una eina valuosa. S’adona que la raó humana és un instrument valuós, per què, doncs, s’equivoca?

Arriba a la conclusió que el problema estava en que en la filosofia i en algunes ciències els hi mancava un mètode adient. La resposta és intentar crear per a la filosofia un mètode matemàtic i basar el seu mètode en 4 principis:

1. La evidència: vol dir que no acceptarem res com a vertader sense veure-ho d’una forma clara, sense precipitació i sense prejudicis i sense que es pugui confondre amb un altra cosa.

2. L’anàlisi: vol dir dividir cada coneixement nou en tantes parts com calgui per resoldre millor les dificultats.

3. La síntesi: consisteix en el contrari a l’anàlisi, és a dir, conduir els pensaments començant pels aspectes mes simples i més fàcils de conèixer per ascendir poc a poc fins al coneixement dels més complicats.

4. L’enumeració: consisteix a fer un recompte complet de totes les parts per arribar a estar segur que no falta o manca res.

A través dels principis, Descartes ha qüestionat els seus coneixements i ha intentat cercar una primera veritat inqüestionable, per això utilitza el dubte metòric i això ho fa basant-se en 4 raons:

1. Dubta dels seus sentits i de la informació que li proporcionen perquè ell sempre ha pensat que els sentits són enganyosos.

2. Dubta dels propis raonaments perquè se n’adona que moltes vegades els nostres raonaments estan equivocats. Probablement el problema ve d’una manca de mètode.

3. Dubta de l’estat de somni o vigília, ja que sovint els nostres somnis o malsons semblen absolutament reals.

4. Crea la hipòtesi del geni maligne: per arribar a dubtar de tot, i fins i tot de les veritats matemàtiques, es planteja la possibilitat que existeixi un geni maligne que ens enganya i ens fa creure que són certes coses que realment no ho són.

A través d’aquests quatre dubtes arriba a la conclusió que l’única cosa de la qual no es pot dubtar és de que dubta i, si dubta ha de pensar, i si pensa ha d’existir. D’aquesta manera arriba a la formulació del famós “Cogito Cartesià”: cogito ergo sum. El pensament i l’existència es donen paral•lelament ja que tots els pensants són existents i els existents són pensants.

A partir d’aquest moment Descartes ha arribat a una primera veritat inqüestionable (evident) i l’evidència es convertirà en el primer principi de la filosofia.

LES 3 SUBSTÀNCIES

1. “Jo pensant” o res cogitans.

2. “Déu” o res divina.

3. “Món exterior i cos” o res externa.

Mitjançant el seu mètode, Descartes arriba a distingir quines són les tres substàncies que composen la totalitat del que és real.

1. La primera substància de la qual està segur és la del “jo pensant” o res cogitans.

El jo pensant és un conjunt d’idees, pensaments, conceptes... però Descartes no està segur de l’existència del seu cos ni del món que l’envolta, ja que la informació sobre el cos i sobre el món que l’envolta li ve donada a través dels sentits.

El problema que es planteja és com superar la pròpia subjectivitat, és a dir, com poder establir una correspondència entre els seus pensaments i la realitat exterior. Llavors comença a investigar sobres el tipus d’idees que podem tenir i arriba a la conclusió que n’hi ha de tres tipus:

1.1. Idees adquirides o adventícies: són les que ens venen proporcionades a través dels sentits o de l’ensenyament. No nens podem refiar gaire.

1.2. Idees artificials o factícies: són producte de la nostra imaginació. No ens podem refiar gaire.

1.3. Idees naturals o innates: són les que han nascut amb nosaltres, són fruit de la nostra capacitat de pensar i les tenir des de sempre.

Descartes, al igual que Plató, creu en l’ innatisme de les idees, l’existència d’idees innates. Segons Plató, l’ànima havia viscut en un món d’idees on les havia contemplat totes i quan va caure al món de les coses les recorda al veure coses semblants i , per tant, el coneixement és record, reminiscència.

2. La segona substància s’anomena Déu o res divina: a través del dubte metòric, Descartes va arribar al convenciment que ell existia com un ésser pensant, un jo pensant.

El seu jo pensant no és perfecte i els altres jo pensants tampoc ho són però nosaltres tenim dins nostre la idea

...