Ètica I Moral

Moral i ètica:

Són paraules de significats diferents. Moral, etimològicament en llatí vol dir costum (mores). Ètica, del grec ethos, és l’estudi de la moral. La moral és molt paral•lela a la llei (allò moral, que la gent fa) que dona lloc a tres tipus d’accions:

•l’acció moral (està d’acord amb la llei).

•l’acció immoral (no està d’acord amb la llei).

•l’acció amoral (no trenca cap llei, però tampoc està estipulada).

Un dels exponents de la moral, és Kant, que respon a què és la moral amb una pregunta: què haig de fer? (reflexiona sobre no el que l’home fa, sinó el que hauria de fer). És essencial que l’acte sigui lliure i conscient (voluntari) per que hi hagi llibertat (element específic de l’ésser humà). A més, ha de tenir relació amb altres éssers morals. L’ésser humà és lliure per a fer el que toca, donant entitat a la pròpia llibertat fent el que s’ha de fer. Com ja hem dit, la ètica és una reflexió teòrica sobre la moral, tractant temes sobre la entitat humana.

-diferències entre el que és, i el que hauria de ser (Kant, “la paz perpetua):

El que és, és la realitat desplegada davant nostre, el que veiem, però el que hauria de ser, hauria de coincidir amb el que és, i a vegades no ho fa. La norma (llei que s’ha d’obeir) mai serà seguida per tothom en cap moment i sota cap pressió. Kant diu que l’home té dos grans veritats: el cel estrellat davant seu i la llei moral dins seu.

Actes humans: bons o dolents?

Per a poder definir si són bons o dolents, es necessita un referent, que és la llei moral. La llei moral és allò imposat (objectivament). L’objectivisme té com a referent allò exterior al “jo”, que és la norma moral. St. Tomàs deia que un acte bo, és aquell conforme a la norma i la raó. La llibertat passa per complir la norma, allò que està bé, semblant una idea contrària. Per a aconseguir aquesta llibertat, s’ha d’escollir la norma que no he decidit, i decidir-la, convertint-la d’objectiva a subjectiva, convertint la norma aliena, en la teva norma. Això porta dos tipus de morals:

-moral heterònoma: quan la norma moral és exterior al “jo”.

-moral autònoma: norma moral dictada per la consciència (subjectivisme). Segons la filosofia de Kant, l’home té un respecte total per la llei universal. La norma moral és la consciència del deure. D’aquí sorgeixen les morals autònomes (la raó pràctica).

Kant fa una crítica a la raó pràctica, i diu que tenim a l’interior l’imperatiu categòric (una obra sense condicions, fer les coses de manera que l’acte pugui ser vàlid per a tothom). Aquest imperatiu categòric està dintre nostre (la llei moral), sense diferenciar el que és del que hauria de ser.

El dilema de Heinz:

Consisteix en plantejar-se una situació fictícia, que podria ser real, i intentar arribar a una conclusió. Kant planteja l’exemple: estàs caminant i trobes a un nen ofegant-se: què hauries de fer?. Després es dificulta l’exemple (onades de 5 metres, altura de 10 metres, temporal...) segons Kant, el que passi amb la vida del nen o la teva, és el menys important, l’imperatiu categòric és el més important tot i que el nen o tu moriu, ja que s’ha fet el que s’havia de fer. El que planteja el dilema, és que no sempre s’actua bé, com deia Kant.

El mètode de l’ètica:

L’ètica és la ciència dels costums. La única cosa que estudia la ètica, és la maldat i bondat dels actes, sense importar el desenllaç de l’acció (només si l’actuació és bona o dolenta). El mètode de l’ètica consta de tres apartats:

1. ha de ser de caràcter científic (una ciència) i com a tal, mètode universal de comportament (un patró de comportament).

2. caràcter racional, que ve donat per l’ús de la raó, amb el que podem dir que qualsevol cosa que no sigui humana, no entra a la classificació. La ètica és una ciència racional perquè és humana, i els humans es fonamenten en la raó, que ens dona el vistiplau d’una bona acció. El caràcter racional de l’ètica, proporciona les raons per saber si la conducta és bona o dolenta.

3. ha de ser normatiu, que estudiï si allò que succeeix coincideixi amb allò que hauria de succeir.

Ètica material:

L’objecte de l’ètica material, és examinar si el que es fa és bo o dolent. L’home busca la felicitat, tenint vies diferents per assolir-la (es despleguen varies opcions). Unes opcions moralment convenients (valuoses) i altres, inconvenients (dolentes), i es tracta de fer allò bo.

Les valoracions d’un acte:

-espontani: la idea (espontani) és grega, escrita per Aristòtil, però que Sòcrates ja havia parlat (intel•lectualisme socràtic), tot i que la idea és aristotèlica i diu: allò bo és el que es vol (el just mig, que consisteix en trobar la justa mesura de les coses, directament, fent les coses bé de manera espontània).

-immanent: cada subjecte capta el valor de les coses (la llei moral dins meu, de Kant).

-objectiu: la meva valoració és important, però el costum ho és més.

-comunicatiu: has de poder transmetre als altres que l’acte que s’ha executat està bé o malament, i entendre-ho.

Ètica Material:

1. Hedonisme:

El que busca l’hedonisme, és basar-se en la materialitat (per fer les coses segons la repercussió material). L’hedonisme consisteix en buscar la hedoné, el plaer sensible. És un sistema moral que defensa el plaer com a el suprem bé humà (allò objectivament bo, és el plaer). És una ètica individualista (només importa que jo estigui bé, els demès no importen). Hi ha dos grans corrents hedonistes:

-Cirenaics: Arístip de Cirene (-435,-350) crea l’escola ètica-moral dels cirenaics, que busca en el plaer la base de les actuacions (la única manera de veure si una cosa és bona o dolenta, és comprovar si provoca plaer). Només el plaer sensorial por produir l’autèntic goig.

-Epicureisme: Epicur (-341,-271) crea el jardí, l’escola ètica-moral dels epicuris, en la que es considera que el plaer és el bé, i el dolor és el mal. Les necessitats naturals i necessàries s’han de satisfer, i deixar a les teves mans satisfer les necessitats no necessàries, posant com a criteri que no et provoqui malestar no tenir-ho, tenint una “absència de necessitat”. Epicur admet els paers espirituals (Arístip no, ja que diu que si una cosa és bona, produeix plaer, i l’espiritualitat no provoca plaer sensorial). Defensa l’espiritualitat perquè diu que aquest plaer és superior al sensible. Defensa l’ataraxia com a absència de dolors provocats per una necessitat que un mateix s’imposa.

2. Utilitarisme:

Tendència filosòfica, ètica i moral que busca les aplicacions útils. Allò bo, és allò útil (no és una ètica formal, sinó material). La utilitat ha de ser allò que dóna la màxima felicitat al màxim nombre d’individus. L’utilitarisme redueix els valors ètics a l’assoliment de béns sensibles útils (grup de 10 volen una cosa i un de 12 una altra, els 12 tenen raó perquè són més els beneficiats).

-Utilitarisme individualista: Jeremy Bentham (1748-1832) amic de John Mill, que serà el pare de l’utilitarisme social. La seva base és l’ètica hedonista, i diu que allò útil és el mitjà per aconseguir el plaer. Bentham utilitza el criteri d’utilitat només quantitatiu (el màxim bé per al màxim nombre).

-Utilitarisme social: John Stuart Mill (1806-1873) fill de John Mill, impregnat per la idea del seu pare, vol superar l’individualista de Bentham, proposant una ètica altruista (desinteressada) que mira només per als interessos de la col•lecció, buscant que alguna cosa sigui útil per a la col•lectivitat.

-Utilitarisme pragmàtic: John Dewey (1859-1952), identifica allò bo com allò útil, no com un plaer, sinó com allò pràctic, que abraça tota la realitat humana, incloent l’espiritualitat, Déu, la llibertat... ja que serveix per a poder servir per al progrés d’algú, o de la humanitat.

Ètica dels valors:

Idea del filòsof Max Scheler (1874-1928). Presenta una teoria ètica contrària a la de Kant (no accepta el seu formalisme), i és una ètica materialista basada en els valors. Sempre que fem alguna cosa, ho fem atrets per la valoració que fem d’ella (valor del gust, vital i espiritual). Diu que Kant s’equivoca quan identifica el valor amb el bé (per Kant, allò que fas només pot tenir la conclusió de que està bé). La ètica dels valors descobreix a priori un conjunt de valors que són el fonament de l’ordre moral, que no és el bé, sinó allò que valorem. Hi ha un conjunt de valors subjectius que sobrepassen la ètica, són essències axiològiques (aquests principis valoratius han de ser valorats per tu).

Ètica Aristotèlica:

La seva idea d’ètica (que apareix a “ètica a Nicòmac, llibre dedicat al seu fill) és el just mig (la justa mesura de cadascú), fer les coses amb moderació (no tenir excés ni defecte). La ètica aristotèlica és eudemonista (que ve del grec, eudaimonia: daimon vol dir dimoni, i eu és una partícula que significa allò bo, bonic, significant un dimoni agradable). És la recerca del que els grec anomenaven el dimoni agradable, que és la recerca de felicitat (entenent que és impossible assolir-lo) fent coses que et condueixen a la felicitat. El fonament de l’ordre moral aristotèlic és el bé, i aquest bé depèn de cada ésser, però aquest bé ha de perfeccionar la meva naturalesa. La felicitat es troba fent coses bones i exercitant la capacitat d’intel•lecte, arribant

...