Guerra Civil

12.1 L’esclat de la Guerra Civil

• El govern va menysvalorar el perill colpista i va trobar-se amb un pronunciament entre els dies 17 i 18 de juliol.

• El general Franco encapçalà les tropes que, des d’Àfrica, havien d’unir-se a la Península amb les dels general Mola, Goded, Queipo de Llano, Cabanellas, i d’altres oficials.

• Bona part de la població (armada com a milícies de sindicats i partits), dels cossos policials i de l’exèrcit van resistir-hi. José Giral fou nomenat nou cap del govern.

• El cop es preveia fulminant, però només va triomfar a l’interior septentrional, Galícia, punts d’Andalusia, a més de les Illes. Una llarga guerra civil havia de desencadenar-se.

• Els insurrectes, militars recolzats pels sectors conservadors, es definiren com a “nacionals” (defensors de la unitat d’Espanya), i anomenaren “rojos” als lleials a la República.

• La “Guerra d’Espanya” obtingué ressò internacional. El progressisme identificà República amb democràcia. El conservadors veié en els colpistes un fre del comunisme.

• Les democràcies europees abandonaren la República a la seva sort. Aquesta només rebé ajut de les Brigades Internacionals (60.000 voluntaris) i de la URSS. Els rebels reberen un suport decisiu d’Alemanya, Itàlia i Portugal.

12.2 La zona republicana: la revolució continguda

• El pronunciament va facilitar, paradoxalment, una reacció revolucionària, molt promoguda pels anarcosindicalistes, amb tres grans línies d’actuació:

- Constitució de consells, comitès i juntes populars.

- Posada en marxa de polítiques col·lectivitzadores.

- Actuació repressora incontrolada contra els facciosos.

• Les institucions de govern republicanes havien patit un col·lapse amb el cop. A partir de setembre de 1936, un nou govern de concentració presidit per Largo Caballero (amb anarquistes i la primera dona ministra, Frederica Montseny), va impulsar la reorganització de l’Estat i la militarització de les milícies formant l’Exèrcit Popular.

• La Generalitat també va constituir un govern d’unitat presidit per Josep Tarradellas, diluint el contrapoder que exercia el Comitè de Milícies Antifeixistes.

• La pugna, però, entre partidaris de les transformacions revolucionàries immediates (CNT-FAI, POUM) i els partidaris de concentrar esforços en la guerra (PSUC, ERC, UGT) fou molt intensa a Catalunya, fins a arribar a lluitar entre ells: fets de maig del 1937. Aquests van tenir conseqüències polítiques importants:

- Disminució del poder de la Generalitat a favor del govern de la República (traslladat a Barcelona el novembre de 1937).

- Juan Negrín substitueix a Largo Caballero.

-Declivi de la CNT-FAI i dissolució del POUM. Hegemonia del PCE i del PSUC, afavorits per la URSS i pel control de l’Exercit Popular mitjançant els Comissaris Polítics.

• El govern de Negrín va mantenir la prioritat de l’esforç militar, malgrat l’evolució adversa de la guerra (“Resistir esvencer”), a l’espera d’una probable internacionalització de la guerra entre democràcies i feixismes.

• També va intentar que el govern legítim d’Espanya no fos bandejat per la diplomàcia internacional.

• El maig del 1938 va plantejar una proposta per finalitzar la guerra de manera negociada, el programa dels Tretze Punts (a finals

...