Práctica Sociologia - El Experimento

1. Presentació dels autors

Talcott Parsons

13/12/1902 (Colorado Springs, EEUU) – 8/05/1979 (Munich, Alemanya).

Va ser un sociòleg nord-americà. Va cursar estudis al Amherst College, al London School of Economics i a

la Universitat de Heidelberg (Alemanya). Va donar classes de sociologia a la Universitat Harvard de 1927

fins 1974.

Talcott Parson és un dels majors exponents del funcionalisme estructuralista en sociologia. Aquesta teoria

social sosté que: les societats tendeixen cap a la autoregulació, així com a la interconnexió dels seus

diversos elements (valors, metes, funcions, etc.). L'autosuficiència d'una societat estan determinades per

necessitats bàsiques, entre les quals s'incloïen la preservació de l'ordre social, el proveïment de béns i

serveis, l'educació com socialització i la protecció de la infància. Entre els seus llibres destaquen,

“L'estructura de l'acció social” (1937) i “El sistema social” (1951).

Ha estat considerat com un dels sociòlegs més eminents del segle XX, ha estat criticat per no prestar

suficient atenció al canvi social i als conflictes. La seva obra és un dels primers intents de síntesi dins el

camp de la sociologia on revisa els escrits dels grans com Émile Durkheim i Max Weber, també per autors

com Vilfredo Pareto, i (en l'obra de 1951) Sigmund Freud. El paper de Marx en la teoria parsoniana és

"pobre" segons la crítica que realitza Anthony Giddens, i fins i tot s'ha dit que l'obra de Parsons no és més

que una teoria conservadora que pretenia ignorar a Marx.

Erving Goffman

17/07/1922 (Alberta, Canadà) – 20/11/1982 (Pennsilvanià, EEUU).

Fill d’ucraïnesos d’origen jueu emigrats a Canadà, estudià sociologia a la Universitat de Toronto i es va

doctorar el 1953 a la Universitat de Chicago amb una tesi feta a les Illes Shetland, The Presentation of Self

in Everyday Life (1959). Al 1950 es va incorporar a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, posteriorment

va ser professor de sociologia i antropologia a la Universitat de Pennsilvània. Des del 1981 fins a la seva

mort fou president de l’Associació Americana de Sociologia.

Es un dels sociòlegs més important del S. XX. Les seves principals influències venen de Simmel i

Durkheim; de la escola de Chicago i de la teoria de jocs. Tot i així, l’home que més el va influenciar va ser

el seu professor E. Hughes.

El seu principal objecte d’estudi són les interaccions; el que succeeix quan almenys dos individus es

troben en presencia de un altre. Les formes que adopta aquestes interaccions humanes, les regles a les

quals responen, els rols que compleixen els actors implicats i l’ordre específic que constitueixen.

En la seva obra “The Presentation of Self in Everyday life” (1959) Goffman utilitza la metàfora teatral, per

a denominar el comportament de les persones en una realitat determinada.

L’ésser humà com a actor que porta a terme una representació enfront d’un públic i adopta expressions

3

per tal de controlar les impressions d’aquest públic. Els homes s’esforcen permanentment durant tota la

seva vida social per a transmitir una imatge convincent de sí mateix en front els diversos escenaris amb

els quals es troba (la família, els amics, l’escola, l’oficina, etc). No importa realment ser, sinó el que

s’aconsegueix aparentar. És tan important el context com la fatxada personal (gestos, vestimenta, etc). Al

aixecar-nos pel matí ens posem una màscara que va canviant segons la situació en la que ens trobem en

aquell moment, segons la interacció que estem fent. Ser un mateix està format pel conjunt d’interaccions

que tenim, som el conjunt de les màscares que posseïm.

Goffman, a la seva obra “Asylums” (1961) elabora el concepte d’institucions totals, a partir de l’estudi de

diverses institucions que comparteixen una sèrie de característiques totalitàries, en les quals els éssers

humans comparteixen un espai delimitat, sota temps i interaccions controlades.

Les institucions totalitàries són establiments tancats a l’exterior i on es reuneixen, o són reunits, durant

un període de temps considerable persones que han de fer les activitats bàsiques de la seva vida en

companyia d’altres que fan les mateixes que ells, a partir d’un programa prefixat segons objectius

determinats i sota la tutela d’un cos de funcionaris.

Hi ha cinc tipus d’institucions totslitàries:

1- Les que tenen per finalitat tenir cura de persones que no poden tenir cura de si mateixes.

2- Les que tenen per finalitat tenir cura d’aquelles persones que no poden tenir cura de sí mateixes i que

a la vegada la societat les veu com una amenaça potencial involuntària.

3- Les que s’han d’organitzar com a finalitat de protegir a la comunitat d’aquells que voluntàriament son

un perill per la pròpia comunitat.

4- Les que tenen per objectiu fer de la millor manera una tasca de caràcter laboral.

5- Les que actuen com a refugi del món i que, freqüentment també estan involucrades en la formació

religiosa.

4

2. Descripció del fet a explicar

Dintre d’un aula, ja sigui col·legi, institut o universitat, un grup d’alumnes es comporten de la mateixa

manera. Segueixen el mateix ritual: posició asseguda, atenció i silenci.

L’alumne, quan es dirigeix cap a classe, ja dóna per suposat que el professor donarà la lliçó corresponent,

com també el professor sap que quan entri per la porta els alumnes estaran asseguts i atents. És el rol

que s’espera de cada un d’ells, si per algun motiu aquest rol s’hagués de trencar hi hauria un control

social dins de la institució. Aquest control social pot ser mitjançant violència física (últim recurs),

persuassió, ridiculització, murmuració i l’oprobi.

La violència física actualment no es molt pressent a les aules, però antigament era un de les eines que els

professors feien servir perquè els nens aprenguessin la lliçó.

La ridiculització i la murmuració són, tanmateix, potents instruments de control social en grups primaris

de tota mena. Moltes societats utilitzen la por al ridícul com un dels principals controls sobre els infants:

la criatura s’adapta i obeeix, no tant per temor al càstig sinó perquè no es burlin d’ells. Un dels mitjans

de càstig més devastadors de què disposa una comunitat humana és el que consisteix a sotmetre un dels

seus membres a l’oprobi i a l’ostracisme sistemàtics.

L’oprobi, és un dels mecanismes de control predilectes dels grups que per principi s’oposen a l’ús de la

violència. Ja que l’oprobi consisteix en ignorar aquell que no respecti les normes de la comunitat. Seria el

cas del nen que no calla i el fiquen de cara a la paret.

Un altre dels sistemes de control social que exerceix pressions és el de la moral, els costums i la bona

educació. Ningú voldrà fer un treball amb un nen que es treu els mocs a classe.

El que volem investigar es el motiu del comportament dels alumnes a classe, ja que tenen el mateix

comportament tant homes com dones, com grans i petits.

5

3. Aportacions dels autors a l’explicació del fet

Segons Parsons, gràcies precisament a l’existència d’ordre social, és possible la vida en la societat. En

totes les nostres accions, donem per suposat l’existència d’aquest ordre i ens adeqüem a ell i en la seva

funció. Si el professor decideix donar la classe en una hora i a una aula, és perquè espera trobar en aquell

moment i en aquell lloc al grup d’alumnes inscrits en la seva matèria.

Si els alumnes ocupen la mateixa aula en aquella mateixa hora, és perquè donen per suposat que el

professor exposarà en aquell moment la seva lliçó. Si el professor pot donar el curs durant una hora, és

perquè confia en que els alumnes adoptaran el comportament adequat: posició asseguda, atenció i

silenci. La indisciplina en una aula és precisament una ruptura amb la regla i pot arrossegar un seguit de

sancions. El professor que, per exemple, obeint a la seva fantasia o impuls, es puges a la taula durant la

classe i entonés cançons obscenes, trencaria les regles del joc i correria el risc de ser internat per

alineació mental o acomiadat, segons els casos, o com a mínim patiria la sanció del ridícul.

Parsons, creia que la classe escolar es pot considerar, des de un punt de vista funcional, com un òrgan de

socialització, és a dir, un òrgan educa tècnicament i anímicament als individus perquè puguin complir les

seves responsabilitat en la vida adulta. La classe escolar constitueix segons Parsons el òrgan de la

socialització primordial per el individu durant la etapa de la seva vida compromesa entre el moment del

ingrés en la escola primària i el moment de la incorporacions a la vida laboral o del matrimoni. La funció

socialitzadora es pot resumir dient que consisteix en el desenvolupament dins de cada individu de

aquelles habilitats i actituds que constitueixen els requisits essencials per el seu futur en la vida. A la

vegada, les actituds

...