Antropologia De Les Religions - PAC 1 - UOC

Introducció

La complexitat que presenta la identificació i comprensió d'un fet religiós radica

en l'amplitud i varietat d'experiències religioses que podem trobar al llarg de la

història i en la manera d'expressar-les depenent de cada cultura, és a dir, en la

seva universalitat. Estudiat per molts autors i des de diferents perspectives, el

fet religiós s'ha analitzat "bé estudiant les relacions de l'ésser humà amb una

realitat superior, bé analitzant les causes d'aquestes relacions i les seves

manifestacions al llarg de la història" 1 , intentant oferir interpretacions

científiques que han portat, en moltes ocasions, a excloure l'essència de les

religions reduint-les a simples fets culturals amb unes funcions específiques per

a cada moment de la història i per a cada societat en concret. El fet religiós no

pot entendre's a si mateix fora del seu entorn cultural i humà, però reduir-ho a

cultura suposaria perdre de vista el seu caràcter específic i buidar-ho de

contingut.

Enfocament evolucionista

El punt d'arrencada de la recerca sobre l'origen i naturalesa del fet religiós en

antropologia ho trobem en Darwin i la seva teoria de l'evolució general de les

espècies que va donar com a resultat la constitució d'una nova ciència

encarregada d'estudiar la mateixa evolució de l'home, i amb això, el fet religiós

de la cultura de les anomenades societats "primitives". Encara que els primers

intel·lectuals de l'anomenada Antropologia evolucionista es van centrar més en

l'estudi dels sistemes de parentiu o l'evolució de les societats que no en la

religió, va haver-hi uns altres com Bachofen, McLennan i, sobretot, Tylor que,

probablement per la influència de Comte, es van fixar en la importància i el pes

de la religió en les societats primitives.

Tylor, qui defensava la tesi evolucionista de la formació de les religions a partir

de l'animisme, sostenia que la religió és la creença en entitats espirituals autònomes, és a dir, independents del material i que el seu origen no és un

altre que la mateixa creença en l'ànima humana, una ànima que genera vida

dins de les coses i dels éssers humans. Aquesta forma essencial de religió,

criticada per ser massa lògica i racional, va asseure càtedra en el pensament

antropològic de la seva època i s'ha convertit en un referent teòric per a

posteriors recerques sobre l'origen de les religions.

Un altre autor clàssic fonamental de l'antropologia evolucionista va ser Sir

James Frazer, encara que no va fer més que afirmar els postulats de Tylor,

establint certes similituds entre el pensament màgic i científic. “En la màgia com

en la ciència es creu en la causalitat natural, mentre que en la religió es creu en

els esperits divins que actuen arbitràriament”3. Frazer va sostenir que la màgia,

absent de raó i error de la intel·ligència, va constituir la forma més essencial de

la creença humana, basada en l'eficàcia del gest i del ritu. De la mateixa

manera, era la font original de totes les formes de religió, on els éssers humans

estaven governats per la superstició. Quan els homes es van adonar de la

insuficiència de les accions màgiques i rituals, van buscar l'existència d'altres

forces i esperits als quals dirigir-se a través de l'oració i dels quals explicar els

seus successos, i així, segons Frazer, començava la religió.

Tal com critica Evans Pritchard el problema d'aquesta teoria evolucionista és

que cap dels dos autors, Tylor i Frazer, van explicar per què les persones, en

practicar la màgia, interpretaven les relacions ideals com a reals i en canvi no

es produïa així en altres activitats. A més, tampoc tenim cap testimoniatge de

l'origen de les creences religioses o de les etapes de la seva evolució.

Com a seguidor destacat de Tylor, també podem destacar a Robert R. Marett,

que va defensar una etapa "preanimista", definida a posteriori com animatisme,

en la qual "a la creença en éssers espirituals li hauria precedit un sentiment

religiós difús com a reacció emocional d'espant als fenòmens naturals que se li

presenten a l'home primitiu amb un caràcter sobrenatural". Marett va introduir

el concepte de mana per expressar la sensació de poder misteriós, ocult i

sagrat, present en algunes persones i/o objectes, una força màgica anterior a

les creences religioses.

Dins dels pensadors evolucionistes, Max Müller va destacar per ser el creador

de la ciència de les religions “Religionswissenschaft” disciplina en la qual

situaria la seva obra Mircea Eliade (història de les religions), objectiu de la qual

era descriure a aquestes de manera científica, objectiu i lliure de tota la

normativa recollida en la teologia i la filosofia de la religió. Per Müller, la idea

d'infinit, expressada a través del llenguatge, s'originava en l'home pel seu

contacte amb les realitats que d'alguna manera se li escapaven. D'aquesta

manera sorgirien les divinitats, que no eren sinó malentesos sorgits en el

llenguatge: una qualitat d'un objecte que d'alguna manera s'escapava a

l'enteniment de l'home, es tornava independent i es personificava adquirint vida

pròpia. Per exemple, el cel, símbol de l'infinit, era personificat i divinitzat.

La religió com a fet social o cultural

Enfront d'aquest tipus d'interpretacions que partien de l'individu, bé des d'un

punt de vista racional o emocional, per explicar el fenomen de la religió, van

començar a sorgir nous estudiosos, com Durkheim, que categoritzaven a la

religió com un fenomen evidentment social. Durkheim coincidia amb Marx i

Weber en el seu intent racional per dessacralitzar el món religiós, ja que era la

societat la que, en essència, advertia l'existència de la religió. Però, a diferència

d’aquests dos autors, també va veure que al mateix temps que hi havia una

evident secularització de la religió, s’estava produint una sacralització de la

societat. En realitat, les tradicions sociològiques de Marx i Durkheim sobre la

religió eren totalment diferents, no obstant això, tots dos estaven d'acord en el

fet que la religió era un aspecte molt important d'una societat.

Durkheim va exposar tota una teoria sobre la religió i la funció del sagrat en els

processos d'integració social. En estudiar l'estructura de les religions primitives,

va creure poder demostrar que el mecanisme essencial que organitzava l'espai

religiós, s'articulava en virtut de l’antagonisme de sagrat versus profà, sense

incloure el reconeixement [per part dels homes] de l'existència de déus o del

sobrenatural. Quan els homes, en una determinada societat, separaven llocs, coses i institucions del profà, aquest es convertia un acte col·lectiu a través del

qual les persones, en el moment que creaven als seus déus, acabaven creient

també en ells, pensant que en realitat existien i que eren totalment diferents als

mateixos homes que els havien creat. Així, la religió es convertia en la

consciència col·lectiva que una societat tenia de si mateixa. Per tant, la religió

no era una il·lusió creada per l'home primitiu si no era una quimera real, un

conjunt de fenòmens viscuts en societat i creats per la pràctica social, per mitjà

del ritu, que garantia la integració perfecta entre tots els individus de la mateixa

societat. És, sota aquest criteri, quan Durkheim separa l'esfera de la màgia de

la religió, ja que segons ell no existia cap "església" màgica.

En un intent de superar les barreres en la definició sobre la religió, que se

centraven únicament en les creences en déus i esperits, aquest sociòleg

francès va definir la religió com "un sistema de creences i pràctiques relatives a

les coses sagrades, és a dir, tot allò que s'identifica amb les coses deixades a

un costat i prohibides –creences i pràctiques que donen unitat a una comunitat

moral concreta." 5 Segons ell, la religió més elemental de totes no era

l'animisme, sinó el totemisme, forma primitiva de religió en la qual tots els

membres d'un mateix clan estaven emparentats amb el tòtem, realitat natural

sagrada per excel·lència i que posseïa caràcter social. Aquesta no era sinó la

projecció simbòlica de la identitat de la tribu, del clan o del grup social, ja que

tots els membres de la tribu adoraven en ell a una realitat col·lectiva,

transformada per un sistema de creences religioses.

El totemisme era, abans que res, una forma d’experiència del món, de les

realitats sagrades i profanes; era la religió d’una espècie de força impersonal

que es trobava en els animals, les plantes,

...