Judo Y Taekwondo. El Equiilibrio Interior

Judo i Taekwondo

L'equilibri interior

Història i filosofia

Abel Guix - 4t d'ESO - B

Índex

Introducció 4

Judo 5 Història del Judo 6

Combat amb armes i sense armes 6

Origens del Judo 10

Jigoro Kano 19

L’Institut Kodokan 22

La llegenda del Judo 23

La No-Resistència en el Judo 36

Taekwondo 38

Història antiga del Taekwondo 39

Els tres regnes 39

Hwarangdo 41

La dinastia Koryo 43

La dinastia Choson 44

Filosofia del Taekwondo 45

Principis fonamentals 46

Els cinc principis del Taekwondo 49

Filosofia essencial del Taekwondo 50

Desenvolupament històric de la filosofia del Taekwondo 50

Significat dels cinturons 53

1r Dan: expert o novell?

Significat de la bandera de Corea 54

El crit (Kiap) 55

Conclusió 56

Annexos

Annex 1 - Cites de Jigoro Kano 57

Annex 2 - Bushido: el codi moral del Samurai 60

Fonts de consulta 63

Introducció

En primer lloc, la grip que m'ha tingut tancat a casa tota la setmana ha fet que dediqués a aquest treball molt més de les tres hores que aconsella el professor. De fet, ha estat la única cosa que m'ha entretingut durant aquests dies de febre (i avorriment!). Per això ha sortit tan llarg.

Encara que les propostes del professor que consten en les directrius a seguir per a la realització d'aquest treball, és a dir, "... la història de l'esport, la dimensió que té al nostre país o a l'estranger, les normes i reglaments, l'entrenament, la relació amb les QFB i les competicions...", em semblen molt interessants, he pensat que, tenint en compte que ens donava la possibilitat d'escollir, potser valdria la pena enfocar aquestes dues disciplines d'arts maricals, el Judo i el Taekwondo, des d'una perspectiva diferent: la filosofia elemental en què es fonamenten i la recerca de l'equilibri interior que ha de presidir la seva pràctica, i l'actitud de l'esportista en el decurs del llarg procés d'aprenentatge.

De fet, temes com els reglaments de competició, les sessions d'entrenament, els rankings dels diferents campionats, etc., es poden consultar fàcilment a la xarxa i no fan pensar gaire.

D'altra banda, he aprofitat un d'aquells exemples esmentats en les directrius del profesor: "la història de l'esport", perquè és a través de la història com es van anar desenvolupant els conceptes d'equilibri interior, de relació amb la natura (el cel, la terra, el foc, l'aigua, etc.) i de creixement personal que, més tard, donarien pas a les disciplines esportives. Judo i Taekwondo, com la major part de les demés arts marcials, haguessin estat molt diferents sense la sòlida base filosòfica que els dóna suport.

Com és natural, he hagut de buscar informació a Internet, ja que desconec completament aquesta vessant filosòfica i espiritual d'ambdues disciplines, i a continuació he intentat reescriure-la d'una manera abreujada i, quan ha estat possible, emprant les meves pròpies paraules. En qualsevol cas, la informació que he seleccionat és la que és i ve d'on ve. Per això he inclòs una breu bibliografia al final del treball.

Finalment, he il•lustrat els temes amb les imatges que m'han semblat més adequades per completar-ho tot de la manera més estètica que he sapigut. Si no me'n he sortit, ja em perdonareu, i si a algú li resulta útil llegir-ho, em sentiré més que satisfet.

Pel que fa als dos Annexos, les cites del sensei Kano no tenen desperdici, i els principis del Bushido, sincerament, tampoc. No me n'he pogut estar d'incloure'ls.

Abel Guix

Judo

Història del Judo

Combat amb armes i sense armes

Per poder conèixer l'origen del Judo, disposem d’alguns documents de les principals antigues escoles de jujitsu s'indica que els japonesos van desenvolupar molts dels mètodes de combat sense armes en la època feudal, i que alguns d'ells constituien una part important en l'entrenament dels guerrers. Va ser més tard quan es van convertir en disciplines esportives de competició.

D'entrada, els mètodes de combat sense armes són formes enginyoses d'utilitzar el cos en combat per assolir els mateixos objectius estratègics que es poden obtenir amb l'ús d'armes. La qüestió és saber quin d'ells va ser utilitzat abans: amb o sense armes.

Tots dos mètodes semblen haver coexistit des dels inicis de la història escrita, complementant-se, integrant-se o substituint-se entre si, depenent del temps, el lloc i les circumstàncies.

De fet, l'observació de que el cos humà podia actuar amb habilitat en combat com l'arma principal, i que el seu domi-ni podia permetre a un home sotmetre violentament un altre, asse-gurant al mateix temps la seva pròpia defensa, ha d'haver estat present en tots els llocs on l'home va començar a enfron-tar-se a situacions de combat.

S'han trobat evidències de mètodes de combat sense armes en els documents més antics de totes les comunitats humanes.

Al Japó, els mètodes de combat sense armes apareixen en els documents amb noms molt diferents, encara que comparteixen característiques intrínseques al concepte de combat sense armes.

Per exemple, l'ús del cos, adequadament entrenat i enfortit com el principal instrument de combat, de manera que es pugués fer servir com a arma per intentar projectar l'oponent a terra, immobilitzant-lo o estrangulant-lo, dislocant-li les articulacions o colpejant-lo, i utilitzar-lo, també, defensivament per evitar que es convertís en l'objectiu de l'atac d'un altre home.

Els mestres de jujitsu, és a dir, els mètodes de combat sense armes, van començar a tenir influència en la doctrina de les arts marcials a partir del segle XVI. Havien heretat del passat un conjunt d'accions o tècniques a les que van afegir les seves pròpies variacions i innovacions.

Un grup important de tècniques, conegudes com a jujitsu o Judo, estaven dedicades a les diferents maneres amb què es podia utilitzar el cos per aixecar del terra un oponent per fer-lo caure d'esquena:

• Aquesta categoria incloia diferents tècniques:

o Projeccions de maluc (Koshi-waza), anomenades així perquè aquesta part del cos era el principal suport per rodar i projectar emprat contra l'adversari.

o Projeccions amb la mà (Te-waza).

o Projeccions amb una cama (Ashi-waza).

o Les poderoses tècniques anomenades "sacrificis" o "autosacrificis" (sutemi) en què un guerrer, agafant l'oponent, es deixa caure voluntàriament a terra i llença per l'aire el seu rival, sobre el seu propi cos, mentre cau, en una projecció espectacular.

• A més, gairebé tots els mètodes importants incloien grups de tècniques d'immobilització (waza o torae) que es podien utilitzar per paralitzar l'oponent, tant de peus com estès a terra, reduint la seva capacitat de combat sense provocar-li la pèrdua de consciència.

Aquestes tècniques eren molt útils en combat quan l'adversari havia de ser capturat viu, i eren molt apreciades per la policia a les ciutats i en l'interior dels castells del Japó feudal.

• Les perilloses tècniques d'estrangulament (shime-waza), que oferien mil i una maneres d'interrompre la circulació sanguínia al cervell de l'enemic o d'aire als seus pulmons, atacant directament la capacitat per percebre i reaccionar, també formaven part de gaire bé tots els programes d'entrenament de les diverses escoles (Ryu).

• Les tècniques de luxació (Kan-setsu-waza) eren accions dirigi-des contra les articulacions de l'oponent, sobretot les que po-dien dislocar ràpidament, dei-xant-lo incapacitat per conti-nuar un atac o per defensar-se amb eficàcia.

• I, finalment, l'entrenament inclo-ïa diverses tèniques de cops i parades (atemi-waza) en punts vitals del cos.

Aquestes tècniques podien ser letals, i generalment ho eren quan s'aplicaven a un combat real, tant en el camp de batalla, com en una confrontació entre dos homes en un camí solitari, lluny de qualsevol espectador.

Origens del Judo

Els segles XVI i XVII estan considerats com l'edat d'or del jujitsu. Els documents de la majoria de les escoles d'arts marcials vinculen els seus orígens als temps de conflictes socials en els que el clan Tokugawa apareix victoriós.

No obstant això, també s'accepta que moltes de les tècniques que es van convertir en part dels diferents programes d'instrucció d'aques-tes

...