Relleu, Clima, Hidrografia, I Vegetació D'Espanya

1. El CLIMA I LA VEGETACIÓ:

1.1. El Clima oceànic o atlàntic

El nord i l’oest d’Espanya pertanyen al domini del clima temperat oceànic o atlàntic. Les seves característiques més importants són:

- Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any per la proximitat al mar, només a l’interior muntanyós trobem valors més freds. Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus.

- Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any, amb més de 100 dies de pluja. Entre els 800 i 1000 mm anuals. L’abundància de les precipitacions es deu a que a la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar i perquè la proximitat al mar de les muntanyes potencia les borrasques. Les precipitacions varien molt entre unes zones i altres. Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides.

1.1.1 La vegetació atlàntica

L’abundant humitat i les temperatures suaus afavoreixen que l’Espanya atlàntica tingui una coberta vegetal molt rica, però ha patit canvis per la intensa activitat humana. La vegetació també depèn dels tipus de sòls (desenvolupats, no desenvolupats i fèrtils).

L’Espanya atlàntica és l’àrea pròpia del bosc caducifoli. En unes ocasions poden formar boscos tancats de més de 20 metres d’alt, on entra poca llum, cosa que dificulta el creixement de matolls. És característic el roure pènol, el faig, el castanyer i el grèvol. A les proximitats dels rius hi ha altres espècies com el vern i el salze.

A més, també hi ha repoblacions d’algunes espècies forasteres com ara els eucaliptus de les zones costaneres i alguns pinars. La progressiva destrucció del bosc ha afavorit l’expansió d’àmplies zones de landes (matoll molt dens). També trobem prats que s’usen per a la pastura dels ramats.

2.1 El clima mediterrani continentalitzat

L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani. La gran altitud mitjana i les escasses influències marítimes que rep fan que tingui un caràcter de continentalitat que s’aprecia tant en les temperatures com en les precipitacions. Les característiques climàtiques més destacades són les següents:

És una àrea on predominen les masses d’aire estables: per la presència de l’anticicló de les Açores o per les altes pressions tèrmiques. Les borrasques del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè les detenen les muntanyes perifèriques. Se poden plantejar dues situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest que deixen precipitacions; altres vegades es produeixen baixes pressions durant l’estiu amb fortes tempestes.

- Les temperatures són molt contrastades. Hi ha una gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern. En general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord i a les àrees de muntanya on els hiverns són molt llargs.

- Les precipitacions són escasses i irregulars al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor.

2.1.1 La vegetació del clima mediterrani continentalitzat

Les activitats humanes han reduït la vegetació natural de l’interior de la Península a causa de les grans extensions de camps conreats. El clima sec tampoc ha permès la formació de sòls rics en nutrients. Predominen els sòls poc fèrtils i sense desenvolupar per l’abundància de roques calcàries dures. Els sòls més rics es concentren a les valls dels rius perquè solen estar formats pels sediments que arrossega l’aigua corrent.

La vegetació és de tipus xeròfil, és a dir, espècies (com la carrasca) que són resistents a la sequera estival i a les glaçades de l’hivern. Els escassos boscos de l’interior solen localitzar-se a les àrees de muntanya. Són característics els de roure reboll a les faldes de les muntanyes i pinars. També hi ha boscos de ribera junt als rius. A les zones on s’ha perdut el bosc original apareixen els arbusts i els matolls.

3.1 El clima mediterrani típic

És un clima temperat, amb temperatures mitjanes anuals que oscil•len entre 14 i 18ºC. Els seus hiverns són suaus i els estius càlids. Les precipitacions són escasses i molt irregulars, es concentren durant la tardor i la primavera. Malgrat això hi ha zones més humides al nord i en algunes muntanyes litorals. Això és degut per les següents causes:

- La façana oriental de la Península es troba protegida de les depressions del front polar (oest) i quasi no tenen influència en l’àrea mediterrània.

- Existeix un front mediterrani que comporta fortes borrasques. És més actiu durant la tardor, quan la diferència de temperatura entre les masses d’aire és major i és més fàcil l’aparició de la gota freda. Altres factors són l’anticicló de les Açores, les baixes pressions tèrmiques del nord d’Àfrica i el relleu pròxim a la costa que pot produir l’efecte barrera i l’efecte Föhn: la topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges; l'aire -ja sec- descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura.

3.1.1 La vegetació típica mediterrània

La formació característica és el bosc perennifoli amb espècies com el matollar i el pi mediterrani perenne i l’alzina. També trobem sureres en llocs on la humitat i el sòl són més propicis. L’escassa coberta vegetal caracteritza el sud-est amb regions molt àrides i quasi desèrtiques. Trobem plantes xeròfiles com ara el margalló, el romaní, etc. També trobem plantes relaciones per la intervenció de l’ésser humà com les palmeres, oliverars, els ametllers i les extenses plantacions de cítrics d’Andalusia i València. La destrucció d’aquests paisatges ha deixat grans àrees de garriga.

4.1 El clima de muntanya

El clima de muntanya presenta diferències estacionals: els estius són més curts i els hiverns més llargs. Les temperatures són fredes al llarg de l’any i baixen un grau per cada 180 m d’altitud: gradient adiabàtic. De vegades es produeix una inversió tèrmica de matinada i al fons de les valls, per la pèrdua de calor del sòl: boires.

Les precipitacions són molt abundants i es reparteixen durant tot l’any i s’incrementen amb l’altura. Solen associar-se a les depressions o borrasques del front polar. Als cims més elevats, les neus es produeixen durant molt mesos a l’any. La muntanya ofereix microclimes segons l’altura, l’orientació del relleu i la direcció dels vents.

4.1.1 La vegetació del clima de muntanya

La vegetació es distribueix segons l’altitud ja que canvien les condicions de temperatura i humitat. De dalt a baix podem distingir quatre nivells:

1) En els cims més alts trobem roques nues.

2) Trobem prats que amb un estiu càlid es transformen en plantes espinoses.

3) Trobem landes (matollars molt densos).

4) Trobem espècies arbòries tant atlàntiques com mediterrànies. Cal destacar l’existència d’alguns boscos d’avets i pi negre als Pirineus.

5.1 El clima subtropical de les Canàries

Té un caràcter quasi subtropical a causa de la seva latitud baixa i la influència dels vents alisis. A les illes de més altitud, aquests vents aporten una humitat que, en contacte amb l’aire fred de les Canàries, origina el característic «mar de núvols» que pot provocar plugims.

Les temperatures són suaus al llar de l’any. Els estius són càlids i els hiverns molt suaus. En les illes més pròximes a la costa africana tenen lloc a l’estiu algunes «onades de calor».

Les precipitacions estan molt condicionades per l’altitud. Així, a les zones més baixes són molt escasses, mentre que cap als 600 m d’altitud es poden superar els 1.000 mm anuals. La muntanya ofereix microclimes segons la direcció dels vents i l’alçada.

• La vegetació canària

La vegetació presenta abundants endemismes: des de les plantes xeròfiles, adaptades a la sequera, passant per arbres com ara les palmeres i els dragos, fins els densos boscos de laurisilva a les valls més humides i de pi canari a les zones més elevades, ja que a més altitud apareixen espècies subalpines endèmiques. L’aridesa estival contrasta amb el règim de precipitacions. Així, les illes orientals, molt més àrides, de menys altitud i constituïdes per un material volcànic, tenen una vegetació de caràcter xeròfil.

5.2. LES REGIONS BIOGRÀFIQUES

5.2.1 La regió biogeogràfica eurosiberiana: Veure vegetació atlàntica o oceànica

5.2.2 La regió biogeogràfica mediterrània: Veure vegetació mediterrània

5.2.3 La regió biogeogràfica macaronèsica: Veure vegetació de les illes Canàries

2. EL RELLEU

• La Submeseta Nord

Aquest altiplà és ocupat per la conca del Duero. Està format per roques sedimentàries formades a l’era terciària. S’hi localitzen plataformes de cims plans coronats per un estrat calcari resistent

...