Resum Poetes/escritors De Lliteratura Catalana

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929-2003) és un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. Als catorze anys va començar a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que en va haver de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple que va contraure cap al 1970 i que des d’aleshores li va impedir de moure’s i de parlar amb normalitat. La seua poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret, i crea un paisatge interioritzat, d’una gran serenitat.

Als seus primers llibres de poemes, Martí i Pol hi descriu un món que coneix bé per mitjà de procediments com l'inventari o la crònica. el poeta es refereix a persones concretes, a voltes amb noms i cognoms, és una de les característiques més originals d'aquesta poesia, expressada amb un llenguatge directe i assequible.

La irrupció, progressió i estabilització de la malaltia queden fortament reflectides en la seua obra de la primera meitat dels anys setanta. ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat

D’aquesta experiència en surt un nou vitalisme paraŀlel al que viu la societat catalana amb la recuperació de les seues llibertats polítiques. També diversos elements autobiogràfics donaran una complexitat més gran a aquesta etapa. Com a contrast, una nova estabilitat en la seua. En aquest context de represa vital al final dels anys setanta també es produeix la publicació d’un llibre de poesia amorosa molt reconegut dins la seua obra: Estimada Marta. A meitat dels anys vuitanta s’inicia la darrera etapa del poeta, que és una nova mirada interior, en la qual Martí i Pol s’acara amb el pas del temps i la proximitat de la vellesa.

La difusió que de manera progressiva ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del segle xx. la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de Miquel Martí i Pol ha obtingut aquest ressò.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Quim Monzó va nàixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor i, sobretot, d’escriptor.

Tant la seua primera noveŀla, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976) com Self Service (1977), escrita en coŀlaboració amb Biel Mesquida, se situen al marge de la producció posterior de Quim Monzó i ens remeten a les coordenades estètiques d’alguns dels autors de la generació dels 70, marcada per un textualisme que funcionava com un –isme radical més en el marc de la politització extraparlamentària del període de la transició.

De tota manera, en aquestes obres ja s’apuntaven algunes de les notes que han esdevingut característiques del seu món: l’esperit crític, l’univers ciutadà, l’atracció per petites històries fragmentades de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes d’aquestes primeres obres i va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector.

Després del primer recull de contes —Uf, va dir ell—es fa perceptible una evolució cap a la màxima d’elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa al model de llengua literària. Els seus contes es basen en una idea inicial i única, a vegades una sorpresa final, que produeix un gag, una situació còmica, irreverent i absurda, en els primers llibres, més realista i càustica en els darrers.

Els motius centrals de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980) encara és present una certa atmosfera onírica —on predominen temes com el doble, la rebeŀlió dels objectes o el trencament de la barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians (1985) predomina la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura, així com la denúncia de les vanitats del món literari. A partir del primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspectives, els seus contes tendeixen a agrupar-se al voltant de dos grans pols temàtics. D’una banda, l’alienació de la vida en parella. Bona part dels relats de Quim Monzó estan dedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobre les relacions amoroses a la nostra època. Els seus personatges, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb les formes de vida urbana de finals dels setanta i inicis dels vuitanta.

L’altre pol temàtic que domina la narrativa de Monzó és la reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts, des de la lectura grotesca del Cavall de Troia fins al capgirament de la història de La metamorfosi kafkiana, amb un conte en què és l’insecte qui es converteix en home. L’últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps.

Com ha remarcat Manuel Ollé, el que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Quim Monzó no es limita a contar unes històries, sinó que, alhora, les interroga i les analitza. A més d’interrogar i desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d’invertir-les i pervertir-ne la lògica interna.

Amb la sèrie de reculls de columnes d’opinió que arrenca amb El dia del senyor (1984), Quim Monzó va iniciar una via paraŀlela de reflexió literària, aquí a través dels recursos de la crònica i el reportatge i amb els recursos retòrics de l’argumentació: la paròdia, la ironia i la reducció a l’absurd.

La literatura periodística de Monzó s’incorpora plenament —i no en un lloc marginal— a la seua obra. Proporciona un testimoni insusbtituïble del seu temps. Monzó posa la penetració analítica i la força argumentativa del seu discurs al servei d’una inexhaurible capacitat de reacció davant dels discursos

...