RESUM SOCIOLINGÜÍSTICA CATALANA

RESUM de SOCIOLINGÜÍSTICA

I. LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

La diversitat lingüística és una conseqüència de la dispersió de l’home pel món. Encara que no és fàcil saber quantes llengües es parlen al món, els experts solen estar d’acord que hi ha entre 5.000 i 6.000 llengües distribuïdes de manera irregular en uns 200 estats. És evident que molts d’aquests estats han de ser plurilingües. De fet, són molts pocs els estats europeus monolingües. L’estat amb més diversitat lingüística del món és Papua- Nova Guinea, amb més de 800 llengües.

Són uns 6.600 milions d’individus, però només 80 llengües superen els 10 milions de parlants; així que n’hi ha moltíssimes altres que nom en tenen uns pocs milers. Hi ha llengües que es troben en perill imminent d’extinció, per exemple, a Oceania hi ha més de 40 llengües amb menys d’una desena de parlants.

De fet, la diversitat lingüística del món està greument amenaçada. Quan una llengua s’extingeix no sol ser d’una manera natural, sinó per causes socials i polítiques (migracions, conquestes, genocidis, subordinacions a un poder...). En els darrers 500 anys, el nombre de llengües del planeta s’ha reduït a la meitat. Segons algunes estimacions, el 90% de les llengües desapareixeran al llarg del segle XXI, com una conseqüència més de la globalització ideològica i cultural.

II. SOCIOLINGÜÍSTICA I LLENGÜES EN CONTACTE

La sociolingüística és una ciència que s’ocupa dels usos socials de la llengua i dels fenòmens de llengües en contacte. En el camp de la nostra sociolingüística cal destacar Aracil, Ninyoles i Tuson.

Les diferents comunitats lingüístiques no viuen mai completament aïllades, sinó que el contacte amb altres llengües constitueix una constant en la història de qualsevol llengua. D’aquest contacte, se’n deriva l’existència d’interferències entres les unes i les altres. En els casos de superposició lingüística o conflicte lingüístic, la influència entre llengües serà unidireccional: la llengua dominant impregnarà l’estructura de la subordinada o minoritzada (en el lèxic, la morfologia o la fonètica...) i en limitarà els àmbits d’ús.

Un altre fenomen propi de les situacions de contacte conflictiu és la interposició. Aquesta es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món; per exemple, quan els parlants empren la llengua dominant per traduir-ne una tercera o quan els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat. Així, la llengua dominant esdevé cada vegada més necessària, mentre que la minoritzada és més i més prescindible.

La superposició d’un idioma per damunt de l’altre no depèn del nombre de parlants de cada llengua, sinó de la distribució diferent d’usos i funcions. Per això, cal diferenciar els conceptes de llengua minoritària (nombre reduït de parlants)i llengua minoritzada (ha perdut àmbits d’ús, tant formals com informals).

III. EL BILINGÜISME

El bilingüisme és un concepte ambigu que s’utilitza sovint per a amagar un procés de substitució lingüística. Cal diferenciar tres tipus de bilingüisme:

* Bilingüisme individual: una persona parla dues llengües. Pot ser passiu (en coneix dues però una no l’empra) o actiu (coneix i empra les dues); simètric o asimètric (si el parlant domina o no les dues llengües en tots els àmbits d’ús); instrumental (un individu n’aprén una per raons laborals o econòmiques); integratiu (s’aprén una llengua per a integrar-se dins d’un nou grup). En definitiva, aquest bilingüisme s’emmarca en la capacitat de l’ésser humà de conèixer i emprar més d’un sistema lingüístic.

* Bilingüisme social: es tracta de situacions en què el bilingüisme afecta col·lectius sencers d’una societat. Sol estar ocasionat per situacions de dominació en què els parlants de la llengua dominada es veuen obligats a conèixer tots una segona llengua (la dominant). Aquest cas es coneix com a bilingüisme unidireccional.

Diferents sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingues. És significatiu d’assenyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües en la llengua dominant. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta i neguen l’existència del conflicte quan, en realitat, la llengua pròpia de la societat està en procés de substitució. El que pretenen en realitat és mantenir el conflicte lingüístic que condueix a la desaparició de la llengua dominada.

* Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. És el cas de Suïssa, on cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx), o de la Comunitat Valenciana, on hi ha una partició tradicional de comarques valencianoparlants ( on hi ha, a més, bilingúísme social) i comarques castellanoparlants.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb

...