Comparació Parmènides I Heràclit

Història de la filosofia

Parmènides i Heràclit. Malgrat les existents similituds entre Heràclit i Parmènides, les doctrines de tots dos sempre han estat contraposades, ja que la del primer sol ser cridada de l'esdevenir, mentre que la de Parmènides és presentada com una esfera estàtica i immòbil. A continuació faré una breu introducció d'aquests filòsofs, i la correlació que els vincula.

Parmènides. Per poder comprendre a Parmènides quan parla del ser és imprescindible preguntar-se pel veritable significat de l'existència. L'ésser és això que es troba més enllà de l'aparença, d'alguna manera el fet de ser solament pot ser aconseguit a través del pensament –a través de la raó, logos-. Però la cosa no acaba allà, perquè el fet de pensar solament pot arribar a ser possible a través del llenguatge, per tant podem afirmar que l'existència solament pot arribar a ser expressada per mitjà d'un llenguatge. D'alguna manera tot això que retenim -gràcies als nostres sentits- acaba sempre sent una simple manifestació –una visió- de la realitat. Per exemple, el fet de ser d'un avi solament pot arribar a ser concebut, pel seu nét, fins que aquesta existència no es trobi en falta –hagi deixat d'existir, per exemple, a causa de la mort de l'avi-. Tot la resta seran meres aparences. D'alguna manera un mai arriba a ser un mateix.

D'altra banda cal recalcar el significat de realitat, ja que en cert sentit està relacionada amb el concepte de ser, d'existència. Igual que l'ésser, la realitat solament pot ser pensada, solament pot arribar a ser compresa a través de la raó –a través del logos-. Considero important destacar que la realitat, en si, és alguna cosa inassolible –com el propi jo, la pròpia existència-, i que en certa manera, ha de ser caracteritzada per una sèrie de paràmetres. La realitat és una –única-, infinita, eterna i immòbil. El que ens va venir a dir Parmènides amb aquests paràmetres és que la pròpia acció que la realitat sigui única –ja que és impossible l'existència de més d'una realitat, no pot ser possible la seva divisió, encara que sí que sigui possible l'existència de més d'un món, perquè un món és una interpretació, una visió, de la realitat- comporta al fet que aquesta sigui, alhora, eterna i infinita. Suposant que la realitat no fos eterna estaríem suposant l'existència d'alguna cosa que no és realitat, fora de la realitat. No hi ha més realitat que la pròpia realitat. Finalment és, també, immòbil. Immòbil perquè el fet de ser única, eterna i infinita ens porta a la conclusió que, com he dit abans, no hi ha més que realitat.

Els anteriors paràmetres poden ser aplicats a l'ésser, a l'existència. El fet de ser exigeix que sigui únic, etern, infinit i immòbil. Sempre hi ha alguna cosa que ens perdem de la nostra pròpia existència. Sempre hi haurà alguna cosa que no podrem arribar a comprendre mai, de nosaltres mateixos. La unicitat, l'eternitat, la infinitat i la immobilitat de la nostra pròpia existència.

Heràclit. “Aquest món no ho ha creat cap déu ni cap home, sinó que sempre va ser i sempre serà un foc eternament viu, que amb mesura s'aviva i amb mesura s'extingeix.” Aquesta podria considerar-se com una explicació sobre el canvi que ocorre en la matèria i en la forma, la modificació, l'esdevenir, segons Heràclit.

L'afirmació de la modificació, o esdevenir, de la realitat, que es produeix a causa de l'oposició d'elements contraris, que és interpretada per Heràclit com a tensió o guerra entre els elements. Tota llum tendeix a la foscor; sense bé no hi hauria malament. Sense aquestes rivalitats –guerres- el món, tal com ho podem arribar a concebre, deixaria d'existir.

...