Descartes

MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció i notes de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ PRIMERA

De les coses que hom pot posar en dubte1

Ja fa algun temps2 que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de

falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis 3

tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia

endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia

admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si

volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que

aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n

pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que

m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a

deliberar el temps que em queda per a actuar4.

[Plantejament general del dubte]

Ara, per tant, que el meu esperit5 és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat

en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat6 a destruir totes les meves velles

opinions7 en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són

totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que la raó ja em

persuadeix8 que jo no he creure més les coses que no són del tot certes i indubtables, que

aquelles que ens sembla que són manifestament falses9, el mínim motiu per a dubtar-ne que hi

trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini

d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels

1El text llatí diu “De iis quae in dubio revocari possent”. El text francès ho tradueix literalment: “Des choses que l'on peut revoquer

en doute”. “Revocar” és lectura correcta en català, però gramaticalment és forçat dir “Revocar en el dubte”. Però notem que la

intenció cartesiana queda clarament reflectida amb el símil arquitectònic: el dubte tracta d’enderrocar les falses opinions i construir

el fonament indubtable de l’evidencia. És recurrent l’ús de la metàfora de la construcció en el vocabulari d’aquesta primera

meditació.

2 L'itinerari de la Meditació dedica molta atenció a la temporalitat com a condició de possibilitat de la meditació. En aquesta primera

plana cal assenyalar la precisa localització en el temps de la meditació com a exercici filosòfic: el dubte té un origen remot, la

infantesa, i un origen més proper, el moment de la decisió d’endegar l’operació metòdica del dubte, per a fonamentar -un cop a la

vida- el saber. Aquesta referència al procés temporal és recurrent. Veure «Discurs del Mètode», part IV, on trobem una exposició

resumida de la metafísica cartesiana.

Pel que fa a la infantesa, cal assenyalar una diferència important entre el que diu el text llatí i el que diu la traducció francesa:

“ineuente aetate” és traduït per -des deis meus primers anys-. L’expressió llatina té una ressonància clàssica: “l’edat inicial” és una

referència a la inconsciència deis nens, que encara no són homes. “L’escàndol de la infantesa” deis clàssics desapareix en el text

francès. H. Gouhier qualifica l’operació cartesiana “d’infanticidi”. Esdevenir l’home, en la tradició llatina, és eliminar l'infant. (vid. «La

pensée métaphysique de Descartes», Vrin, Paris, 1937.

3 Principis assegurats: La Meditació és “metafísica” amb un sentit molt precís. És la Filosofia Primera, o recerca del fonament. Tot i

no ésser una “Metafísica” en el sentit aristotèlic, sí en comparteix el caràcter de “Philosophia Prima”.

4 Hem assenyalat a la introducció que la separació teoria/praxi i el temps limitat d’acció de l’home que medita son pressupòsits del

dubte, i com a tals, Descartes no els argumenta, sinó que estan “donats” en si mateixos.

5 La moderació de les passions és un altre pressupòsit indefugible. Només en una situació de separació de la immediatesa de la

pulsió passional, és possible que l’home, feble i fal·lible, pugui plantejar-se l’exercici filosòfic.

6 La llibertat de l’esperit també és pressuposada. La separació entre enteniment i voluntat, meditada i teoritzada en el transcurs de

la Tercera Meditació, també és una condició de possibilitat de la Meditació.

7 La “vetus opinio”, les velles opinions. La filosofia és en Descartes essencialment crítica. Això significa que en el transcurs de la

recerca l’home que esdevé filòsof no troba -noves opinions», no inventa, per dir-ho així. El filòsof és l’home que s’ha aclarit tot

discriminant les opinions certes de les falses, en l’exercici crític del dubte, fet -un cop a la vida-, en superar la feblesa del seu

esperit, la seva mandra. Però la filosofia s’exerceix críticament en l’examen d’allò rebut com a opinió, la tradició, l’ensenyament, la

...