Descartes

MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Traducció i notes de Robert Veciana i Tormo

MEDITACIÓ PRIMERA

De les coses que hom pot posar en dubte1

Ja fa algun temps2 que m’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de

falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis 3

tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia

endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia

admès fins aleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si

volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències. Però, com que em semblà que

aquesta tasca era molt gran, m’he esperat a tenir una edat que fos tan madura que ja no se’n

pogués esperar una altra després en la qual jo fos més disposat a executar-la; això és el que

m’ho ha fet diferir tant de temps, que, en endavant, creuria cometre una falta si dediqués a

deliberar el temps que em queda per a actuar4.

[Plantejament general del dubte]

Ara, per tant, que el meu esperit5 és lliure de tota cura, que m’he procurat un repòs assegurat

en una solitud pacífica, m’aplicaré seriosament i amb llibertat6 a destruir totes les meves velles

opinions7 en general. Però no serà necessari, per a arribar a aquest objectiu, provar que són

totes falses, la qual cosa potser mai no arribaria a obtenir, sinó, com que la raó ja em

persuadeix8 que jo no he creure més les coses que no són del tot certes i indubtables, que

aquelles que ens sembla que són manifestament falses9, el mínim motiu per a dubtar-ne que hi

trobi serà suficient per a fer-me-les rebutjar totes. I per això no és necessari que les examini

d'una en una particularment, la qual cosa fóra un treball infinit, sinó que, com la ruïna dels

1El text llatí diu “De iis quae in dubio revocari possent”. El text francès ho tradueix literalment: “Des choses que l'on peut revoquer

en doute”. “Revocar” és lectura correcta en català, però gramaticalment és forçat dir “Revocar en el dubte”. Però notem que la

intenció cartesiana queda clarament reflectida amb el símil arquitectònic: el dubte tracta d’enderrocar les falses opinions i construir

el fonament indubtable de l’evidencia. És recurrent l’ús de la metàfora de la construcció en el vocabulari d’aquesta primera

meditació.

2 L'itinerari de la Meditació dedica molta atenció a la temporalitat com a condició de possibilitat de la meditació. En aquesta primera

plana cal assenyalar la precisa localització en el temps de la meditació com a exercici filosòfic: el dubte té un origen remot, la

infantesa, i un origen més proper, el moment de la decisió d’endegar l’operació metòdica del dubte, per a fonamentar -un cop a la

vida- el saber. Aquesta referència al procés temporal és recurrent. Veure «Discurs del Mètode», part IV, on trobem una exposició

resumida de la metafísica cartesiana.

Pel que fa a la infantesa, cal assenyalar una diferència important entre el que diu el text llatí i el que diu la traducció francesa:

“ineuente aetate” és traduït per -des deis meus primers anys-. L’expressió llatina té una ressonància clàssica: “l’edat inicial” és una

referència a la inconsciència deis nens, que encara no són homes. “L’escàndol de la infantesa” deis clàssics desapareix en el text

francès. H. Gouhier qualifica l’operació cartesiana “d’infanticidi”. Esdevenir l’home, en la tradició llatina, és eliminar l'infant. (vid. «La

pensée métaphysique de Descartes», Vrin, Paris, 1937.

3 Principis assegurats: La Meditació és “metafísica” amb un sentit molt precís. És la Filosofia Primera, o recerca del fonament. Tot i

no ésser una “Metafísica” en el sentit aristotèlic, sí en comparteix el caràcter de “Philosophia Prima”.

4 Hem assenyalat a la introducció que la separació teoria/praxi i el temps limitat d’acció de l’home que medita son pressupòsits del

dubte, i com a tals, Descartes no els argumenta, sinó que estan “donats” en si mateixos.

5 La moderació de les passions és un altre pressupòsit indefugible. Només en una situació de separació de la immediatesa de la

pulsió passional, és possible que l’home, feble i fal·lible, pugui plantejar-se l’exercici filosòfic.

6 La llibertat de l’esperit també és pressuposada. La separació entre enteniment i voluntat, meditada i teoritzada en el transcurs de

la Tercera Meditació, també és una condició de possibilitat de la Meditació.

7 La “vetus opinio”, les velles opinions. La filosofia és en Descartes essencialment crítica. Això significa que en el transcurs de la

recerca l’home que esdevé filòsof no troba -noves opinions», no inventa, per dir-ho així. El filòsof és l’home que s’ha aclarit tot

discriminant les opinions certes de les falses, en l’exercici crític del dubte, fet -un cop a la vida-, en superar la feblesa del seu

esperit, la seva mandra. Però la filosofia s’exerceix críticament en l’examen d’allò rebut com a opinió, la tradició, l’ensenyament, la

-cultura-, que, purificat del prejudici i la creença, esdevé ciència.

8 “ratio persuadet”: la raó em persuadeix, el dubte és un exercici racional. Tot i que fins a la segona meditació no dirà Descartes

que l’essència de la natura humana és el pensament, “ego sum, ego existo.....sum igitur praecise res cogitans” (A.T. VII,27), “no

sóc, parlant amb precisió, més que una cosa que pensa* (A.T. IX, 21), aquesta primera noció és descoberta -en passat-: si

m’adono que sóc alguna cosa és perquè -Jo era- (A.T. IX, 19), malgrat el dubte, precisament el subjecte racional d’aquest dubte a

qui la raó persuadeix.

9 Cal aclarir el sentit d’aquesta frase: “jo no haig d’impedir-me menys acuradament creure les coses que no són completament

certes i indubtables, que aquelles que ens sembla que són manifestament falses”, és a dir, que cal que tingui amb les coses que no

són completament certes i lliures de dubte, la mateixa actitud de negació que tinc envers les coses que ja sé que son obertament

falses. Aquesta actitud és el que s’ha anomenat el “segon nivell del dubte”: assimilar el probable al fals. Però només en l’àmbit

teòric. En l’àmbit de la praxi, de la moral, cal procedir inversament, assimilant el probable al veritable, tot adoptant allò que el

“Discurs del Mètode” anomenava “Moral provisional” (part III).

1

5

10

15

20

25

5

10

15

20

25

30

35

40

fonaments comporta necessàriament amb ella la ruïna de la resta de l’edifici, m’adreçaré,

primer de tot, als principis sobre els quals recolzaven totes les meves antigues opinions.

[Dubtes d’allò que coneixem pels sentits]

Tot allò que jo he admès fins al moment present com allò més veritable i segur, ho he après

dels sentits o pels sentits. Ara bé, he comprovat alguna vegada que aquests sentits eren

enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un

cop.

[Però, i si estic dormint?...]

Però, malgrat que els sentits ens enganyen de vegades, pel que fa a les coses poc sensibles i

molt allunyades, se’n troben potser moltes altres de les quals hom no pot dubtar raonablement10

encara que les coneguem per llur mitjà. Per exemple, que jo sóc aquí, assegut a prop del foc,

vestit amb una bata, amb aquest paper a les mans, i altres coses d’aquesta natura? I com

podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus?, si no és, potser, que em comparo

amb aquests insensats11 el cervell dels quals es troba tan enterbolit i ofuscat pels negres vapors

de la bilis, que asseguren contínuament que són reis, quan són molt pobres, que vesteixen or i

porpra, quan van tots nus, o que s’imaginen que són càntirs o que tenen el cos de vidre. Però, i

què, són folls i jo no seria pas menys extravagant si em regís segons llur exemple. Tanmateix,

aquí cal que consideri que sóc un home, i, per consegüent, que tinc el costum de dormir i

representar-me en els meus somnis12 les mateixes coses, o de vegades de menys

versemblants, que aquests insensats, quan vetllen. Quants cops m’ha passat que somiava, de

nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins

del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest

cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que

estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan

distin t 1 3 com tot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint,

mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament

que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb

netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és

...