Descartes

DESCARTES

Descartes va ser també matemàtic i físic, però sobretot va destacar en el terreny filosòfic. Va donar una nova orientació a la filosofia situant l’èmfasi en la validesa del coneixement humà. Està considerat el primer filòsof modern per la importància que dona al jo, al subjecte de coneixement.

Descartes va estudiar amb els jesuïtes i tot i que criticarà els ensenyaments rebuts en filosofia, la influència de l’escolàstica queda marcada en la seva obra, sobretot a nivell de vocabulari.

La principal motivació de Descartes a l’hora de construir la seva teoria és la convicció que la filosofia hauria de constituir-se com un saber universal, però la realitat de la filosofia vigent es troba molt allunyada d’aquest ideal. Hi ha una infinitud de teories diferents i contradictòries que l’únic que fan és conduir-nos cap a l’escepticisme i negar-nos la possibilitat d’un coneixement segur i fiable. La causa de tot això, segons Descartes, no és altra que la manca d’un mètode adequat de coneixement.

Aquesta convicció el va portar a escriure la seva obra filosòfica, de la qual destacarem 3 llibres: El discurs sobre el mètode, Les regles per a la direcció de l’enginy i Meditacions metafísiques, a partir del qual articularem l’esquema del seu pensament.

Descartes ens diu que ens hem d’allunyar del saber tradicional i per això elabora un mètode racional guiat per quatre regles, que caldrà aplicar de manera activa en la investigació cap al coneixement.

- Regla de l’evidència: ens diu que no acceptarem com a vertadera cap cosa si no se’ns presenta de forma clara i distinta en la nostra ment.

- Regla de l’anàlisi: ens diu que hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder-los solucionar.

- Regla de la síntesi: implica ordenar els pròpis pensaments passant de les qüestions més simples i fàcils de conèixer a les més complexes.

- Regla de l’enumeració: ens diu que s’han de fer tantes enumeracions completes i revisions generals com fassi falta per evitar l’error.

Partint d’aquesta base anem a veure en què consisteix el mètode de coneixement cartesià. El mètode consta de dues fases importants, una negativa i l’altra positiva.

PRIMERA MEDITACIÓ

La primera fase és la part negativa, la del dubte. Descartes comença allà on acaba el renaixement, amb l’escepticisme. Això significa que ho posarem tot en dubte, perquè s’han de tenir en compte els arguments dels escèptics si el que volem és fonamentar el coneixement. Hi ha varies raons per posar-ho tot en dubte:

- Els errors dels sentits: els sentits a vegades ens enganyen. És improbable que ens enganyin sempre però no tenim un criteri per distingir-ho. En conseqüència, no ens podem fiar dels sentits com a eina de coneixement.

- Dubtar de l’existència del món extern a nosaltres: moltes vegades en somnis, les coses se’ns presenten amb una gran vivacitat, com si estiguéssim en estat de vigília. En despertar ens adonem que tot plegat era només un somni. Tots estem convençuts que sabem distingir l’estat de vigília de l’estat oníric, però com que no tenim un criteri de distinció absolutament evident podem dubtar de l’existència del món.

- Dubtar de les veritats independents a l’experiència: podem dubtar de les matemàtiques. Suposem que hi ha un geni maligne molt poderós i superior a nosaltres que té com a única funció enganyar-nos i ens fa creure el que no hi ha. Potser estem convençuts que 2+2=4 però en realitat aquest convenciment és fruit d’un engany i 2+2=6. No ho sabem del cert.

Arribats a aquest punt, qualsevol cosa és sospitosa. Puc dubtar de tot, i això significa que el dubte és hiperbòlic, com que de tot en puc dubtar, tot és sospitós, i tot s’ha de negar. La negació és el límit del dubte.

La qüestió és que si trobo una veritat dins el dubte hiperbòlic, aquesta serà irrefutable i superaré l’escepticisme. I és justament quan arribem al límit del dubte quan comença la part positiva del mètode, on podem trobar la primera veritat, el jo.

SEGONA MEDITACIÓ

Aquesta comença amb una reflexió: el mateix fet de dubtar de tot em fa veure que estic dubtant, això significa que hi ha alguna cosa que dubte, existeix alguna cosa que pensa. Amb aquesta reflexió anuncia la seva frase famosa, “cogito ergo sum”, penso aleshores existeixo. Descartes il•lustra aquest descobriment am b l’exemple del tros de cera.

Exemple del tros de cera

Imaginem que acostem un tros de cera al foc. Aquest s’anirà desfent adoptant diferents formes, però nosaltres deduïm que és el mateix tros de cera. Com? No és a través dels sentits que l’únic que ens mostren són formes diferents, sinó que ho sabem mitjançant la raó, l’ intel•lecte. Podem no estar segurs que efectivament hi hagi cera, dubtem encara de l’existència de les coses, però si que queda clar que jo penso en la cera, i per tant, existeix un jo que pensa.

Aquest jo és el que Descartes anomena “res cogitans”, que significa substancia pensant. El jo existeix i es caracteritza per el pensament. Amb l’anàlisi del jo com a substància pensant, enceta la 3ra meditació.

TERCERA MEDITACIÓ

L’existència del jo de consciència, és una intuïció, constitueix una veritat indubtable, que se’ns presenta de forma clara i distinta. Per això ens dirà que la primera veritat té la funció de ser el criteri d’evidència. Descartes estableix a partir d’aquest moment que seran veritables totes les coses que concebem de forma clara i distinta, que concebem de la mateixa manera que hem concebut el jo.

El cogito és una veritat indubtable, però en aquest moment Descartes es troba dins el solipsisme, l’única cosa que puc afirmar és que jo existeixo. Per tant, ha de continuar investigant per trobar més veritats.

El jo, pensa, i què pensa? Descartes investiga els continguts de la nostra ment, les idees, i ens diu que n’hi ha de 3 tipus:

- Les adventícies: són les que semblen provenir de la nostra experiència

...