Empirismo De Berkeley

• L’empirisme idealista de Berkeley:

- no hi ha coneixement fora de l’experiència, però, de què tenim experiència? del que es fa present a la nostra consciència: <ser és ser percebut> i qui percep, és a dir, només existeix el que és percepció de la ment (les idees en tant que són continguts de la consciència del subjecte) i el propi subjecte que les percep. <La realitat de les idees consisteix exclusivament en el fet de ser percebudes>, aquestes no són representacions d’una realitat externa (realitat material) i diferent d’elles mateixes. No hi ha dues realitats, idees i coses. Només hi ha idees o percepcions i les coses materials i sensibles no són sinó idees, percepcions de la ment. La matèria no existeix. Esquema ontològic de Berkeley: un Déu que crea les idees, unes ments que les perceben, i no ens cal l’existència d’un món material com a causa d’aquestes idees per justificar la nostra experiència.• La diferència fonamental entre Locke i Berqueley és la negació de la matèria per part d’aquest últim. Segons Berkeley no percebem la matèria (substància material) sinó només les seves qualitats perceptibles, com l’olor o el tacte, i que, a més a més, només existeixen en tant que són percebudes. Per tant, la doctrina de Berkeley és idealista, en el seu sentit més extrem, mentre que l’empirisme de Locke dóna en tot moment per suposada l’existència d’una realitat exterior a la pròpia ment humana, l’existència d’una substància material que fa de suport de les qualitats sensibles que percebem.

• L’empirisme radical de David Hume:

- Els elements del coneixement són les nostres percepcions. Hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. Les impressions són representacions que se’ns apareixen a la consciència de manera nítida i intensa mentre que les idees ho fan de manera feble. Les impressions són un coneixement immediat i actual de sensacions (l’olor de la rosa que tenim a la ma), de passions (l’amor que sentim mentre abracem la persona estimada) o d’emocions (la vermellor d’aquella situació enutjosa), i també de reflexions (pensar en l’accident de l’estiu encara ens fa esgarrifar). Les idees han perdut la frescor de l’immediat, són còpia, record debilitat de les impressions (podem recordar el plaer del bany en el mar). Constitueixen el món del què pensem. Hume té un concepte més restringit d’idea: idea no és tot el que és percebut, sinó que, designa certs continguts del coneixement, les representacions de les impressions en el pensament. Primer tenim la impressió i de manera derivada la idea.

- Principi de correspondència: totes les nostres idees deriven d’una impressió anterior. Les impressions són l’origen i el límit del nostre coneixement. L’experiència són les nostres impressions i el que dóna valor de veritat a les nostres idees és que es derivin d’aquelles.

- Classes d’idees: seguint a Locke, hi ha idees simples i idees complexes. Totes les idees simples deriven d’impressions simples. L’associació en la ment d´idees simples produeix idees complexes. Hi ha tres classes d’idees complexes: de substància, de modes i de relació. Totes aquestes idees simples que componen una idea complexa han de provenir necessàriament d’impressions percebudes amb anterioritat.

- Lleis d’associació d’idees: són tres, de semblança, de contigüitat i de causalitat (veure quadre pàgina 186)

- Dos tipus de coneixement: les relacions d’idees i les qüestions de fet (veure pàgina 183)

- La crítica a la metafísica: la crítica a tot concepte metafísic es sustenta en <el principi de correspondència>:

- a) la crítica de les definicions generals: entenem per <definició general> propietats que suposadament tenen en comú una classe d’objectes o individus. Per exemple: definició d’ésser humà. Segons Hume només tenim impressió del que és concret i singular i no tenim coneixement de les definicions generals. La idea de definició general és una idea abstracte que no prové de cap impressió sinó de la tendència natural de la ment a associar a una sola paraula o nom objectes que

...