Immanuel Kant

Immanuel Kant [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl[1] ˈkʰantʿ] (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular per la mecànica de Newton. La seva existència va transcórrer únicament i pràctica a la seva ciutat natal, de la qual Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat a la que va dedicar per guanyar-se el suport després de la mort del seu pare (1746).

Després de doctorar-se a la Universitat de Königsberg als trenta-un anys, Kant va exercir en dit centre la docència i el 1770, després de fracassar dues vegades en l'intent d'obtenir una càtedra i d'haver rebutjat oferiments d'altres universitats, finalment va ser nomenat professor ordinari de lògica i metafísica. Atret per la teologia i, després, per la matemàtica i per la física de Newton, es graduà i ensenyà a la universitat.

En la seva primera època es dedicà als problemes de les ciències, en relació amb els sistemes de Leibniz i de Wolff; féu diversos cursos de geografia i elaborà una teoria sobre l'origen del sistema solar, recollida posteriorment per Laplace i coneguda per teoria de Kant-Laplace. La dissertació De mundi sensibilis atque intelligibilis forma et principiis (1770) inicià el seu període crític, en què, apartant-se de la filosofia leibnizianowolffiana i incorporant elements de l'empirisme de David Hume, anà elaborant el seu sistema, que exposà en les seves obres principals, entre les que es poden destacar Kritik der reinen Vernunft ('Crítica de la raó pura', 1781; edició corregida, 1787),[2] Kritik der praktischen Vernunft ('Crítica de la raó pràctica', 1788), Kritik der Urteilskraft ('Crítica del judici', 1790), i l'important Opus postumum (escrit entre el 1796 i el 1803, que no fou publicat, però, íntegrament fins al 1938).[2] Màxim exponent de la Il·lustració i pensador extraordinàriament influent als segles XIX i XX, Kant féu balanç del saber del seu temps i es preguntà per què la filosofia, entesa com a metafísica, no havia encara emprès el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la fisicomatemàtica newtoniana. La resposta a aquesta qüestió constitueix el contingut de la Crítica de la raó pura.[2]

La vida que va portar ha passat a la història com a paradigma d'existència metòdica i rutinària. És conegut el seu costum de fer un passeig vespertí, diàriament a la mateixa hora i amb idèntic recorregut,

...