L'art impressionista.

[pic 3]

L’impressionisme és el moviment artístic que va néixer a França durant la segona meitat del segle XIX. El nom d’aquest moviment prové de la paraula impressió. Els pintors d’aquest moviment, els impressionistes, són coneguts per la obsessió que tenien de captar la llum, que era la que permetia capturar instants. Per a ells, pintar un quadre era com fer una fotografia (que en aquella època eren en blanc i negre) però a color.

Les maneres de pintar dels artistes impressionistes eres totalment contraries a les dels altres pintors d’altres moviments. Pintaven a l’aire lliure, au plein air, perquè el que volien era capturar la llum natural. Per tant, com que pintaven paisatges a l’aire lliure, la figuració (aparició de persones, figures, en els quadres) va tenir molta menys importància en l’impressionisme. El que els importava era l’instant, no el tema; i per tant tardaven poc temps en elaborar una obra, perquè sinó, l’instant es perdia. Aquest nous artistes no feien esbossos i van passar de tardar 3 anys – La Gioconda, a tardar com a màxim 3 hores en pintar una obra.

El nom “impressionisme”, el van auto-atorgar els mateixos artistes. A diferència dels altres moviments que van rebre el seu nom després d’haver-se acabat.

El Museu d’Orsay, a París, comprèn la major col·lecció d’obres impressionistes del món. El museu té el seu origen en una estació de tren del 1900, any en que es va celebrar una Expo a París. A mesura que va anar passant el temps, els trens s’anaven fent més grans i ja no cabien a l’estació, així que es van deixar d’utilitzar. Va ser aleshores, quan, l’1 de desembre de 1986, el President de la República François Mitterrand inaugurà el “Musée d’Orsay”. La “primera obra” del museu, va ser l’estació de tren, una peça de l’arquitectura del ferro.

A part del d’Orsay, també hi ha altres museus que contenen obres d’art impressionistes. El Museu Orangerie, una galeria privada a les Tulleries, prop del Louvre, n’és un. Un altre pot ser el Museu Marmottan, una altra galeria privada amb més de 700 obres impressionistes i posteriors. Una de les obres que podem trobar en aquest museu és “Impressió: sol naixent” de Monet, que va ser la obra que dóna nom al moviment.

La segona meitat del segle XIX, en el París de la Belle Èpoque, s’estilaven els grans bulevards, els cafès i les tertúlies. En aquella època molts dels artistes practicaven, vivien, una vida bohèmia, és a dir, prenien drogues, s’emborratxaven (amb absenta), i contractaven prostitutes. Hi ha quadres en els que hi surten ampolles d’absenta.

En aquella època la tendència (moda) de l’art es marcava al Saló Oficial de París. Allà, els pintors presentaven les seves obres als jutges que eren els qui decidien quines obres eren valides i quines no. El que buscaven els jurats de l’època de l’impressionisme eren quadres de grans formats, obres mitològiques o històriques, i també retrats. Aquests tipus de d’obres no tenien res a veure amb les impressionistes, i per tant, aquestes no tenien èxit. Davant d’això, un conjunt de 30 artistes, que es coneixien de les tertúlies que feien en el Cafè Guerbois, van decidir fundar la Societé Anonyme des artistes que estava formada per artistes que havien sigut rebutjats, entre ells Claude Monet, Paul Cézanne, Edgar Degas, Berthe Morisot, i molts altres. La primera exposició d’aquesta societat es va fer el 15 d’abril de 1874.

Va ser el 15 d’abril de 1874 quan començar la història de l’Impressionisme, a París, quan aquest grup d’artistes rebutjats va decidir exposar les seves obres en la galeria-saló del fotògraf Nadar, que estava situada al 3r pis de la casa 35 del Boulevard des Capucines. L’entrada d’aquesta exposició valia 1 franc, que era el doble del que valia el paper amb la informació de les obres que hi havia dins l’exposició.

165 eren les obres exposades pels 30 artistes. Durant el mes que va durar l’exposició, aquesta va tenir uns 3500 visitants. I tot i així, només es va vendre una sola obra, de Paul Cézanne. 

“Impression, Soleil levant” de Claude Monet

“Impressió, Sol naixent” va ser la obra més important de l’exposició, i és, sens dubte, la més important dins l’Impressionisme. Va ser a partir d’aquesta obra que es va donar nom al moviment. És una pintura a l’oli sobre tela. És una marina, una pintura en la que la principal inspiració és el mar. Per ser exactes, en aquest quadre està representat el Port de Le Havre. Monet buscava capturar la llum del Sol de l’albada.

Louis Leroy, un crític que treballava al diari Le Charivari, va escriure un article en el que criticava aquesta obra, i en general tot l’exposició. Va titular l’article “L’exhibició dels impressionistes”, donant nom, sense ser aquesta la seva intenció, al moviment. L’article és com un diàleg entre el crític i el quadre. “Un paper pintat en estat embrionari està més acabat que aquesta marina” va ser la frase més dura que va escriure Leroy en la crítica, amb aquesta pretenia fer veure que les obres impressionistes no eren més que pinzellades ràpides i d’alguna maner aleatòries.

Característiques de les obres impressionistes

Pels impressionistes tenia molta importància la plasmació de la llum en els fenòmens atmosfèrics, en els reflexos sobre l’aigua... en general, com envolta la llum tot el que es pot veure en el quadre. Això va provocar la desaparició del punt de fuga.

També es donaven molt en els impressionistes degut a aquest afany de capturar la llum les aparences successives, és a dir, la repetició de temes en diferents circumstàncies de llum.

La factura d’esbós és com s’anomena a la manera que tenien de pintar els impressionistes, que no feien esbossos, sinó que pintaven directament al quadre, i això podia fer que, en alguns casos, la pintura semblés un esbós.

El pleinairisme o tècnica del plein air és el que es coneix com pintura a l’aire lliure. Aquesta tècnica o manera de pintar era gairebé una obligació per a ells. Si volien captura la llum (natural), no ho podien fer des de dins d’una habitació, així doncs, tots o quasi tots els quadres impressionistes van ser pintats a l’aire lliure. I això ens porta a la següent característica:

Les obres impressionistes estan pintades en teles petites. Gairebé totes. Com que havien de fer excursions per trobar un bon instant que pintar, no es podien endur grans formats de teles, i això va fer que les haguessin de reduir. Tampoc podien endur-se grans cavallets, per això van idear els cavallets telescòpics. A més, gràcies a la creació dels tubs d’estany es van poder endur els colors ja preparats, però només s’enduien tres de colors, els primaris: vermell (magenta), groc i blau + blanc (per saturar), perquè a partir d’aquests colors, fent barreges, podien obtenir tots els altres. Els artistes coneixien les teories del color, i això els permetia haver de portar només aquests tres colors, paletes i espàtules.

Els pintors impressionistes coneixien les teories de Newton sobre la descomposició de la llum, però també coneixien les teoria del color de Chevreul. Chevreul va ser un tapisser que, com que no li quedaven ve els tapissos, va decidir investigar sobre els colors. Va publicar el llibre “Llei del contrast”, en ell explicava, entre d’altres coses, que si els colors complementaris es posen un al costat de l’altre, això fa que ressaltin més i que tinguin més brillantor. Els artistes impressionistes també sabien que barrejant dos colors primaris, s’obté un secundari (fixant-nos en la imatge de sota, si per exemple barregem el groc i el blau, tindrem com a resultat verd; el color resultant és el que es troba entre els dos primaris). El negre (resultat de la barreja dels tres colors primaris) era un color prohibit perquè no té llum.

...