LA HISTÒRIA I EL CONEIXEMENT HISTÒRIC

LA HISTÒRIA I EL CONEIXEMENT HISTÒRIC

A) REALITAT HISTÒRICA I CONEIXEMENT HISTÒRIC

        Per tal de parlar de realitat històrica s’ha de saber discernir entre experiència, materia o realitat històrica amb l’explicació d’aquesta. La realitat històrica és objectiva, però l’explicació històrica és subjectiva. Per objectiu s’entén la cosa en sí, és a dir, quelcom que podem percebre i comprovar que és com és. És una cosa que que existeix independentment de la nostra subjectivitat, idees o consciència, encara que no sapiam o conegam la seua existència.

        Per realitat històrica entenem el conjunt d’experiències i comportaments socials que han ocorregut durant tota la Història. Aquesta realitat és totalment objectiva, doncs existeix independentment de que la conegam o no.

        El coneixement històric és l’anàlisi del material històric. Aquest coneixement intenta respondre tres grans qüestions:

• com s’organitzen les societats
• com funcionen les societats
• com canvia la societat

És a dir, que es tenen en compte molts aspectes, com per exemple l’espai, la massa de població, el mode de vida, com s’articula el poder, les ideologies, els esdeveniments, les relacions coetanies, l’herencia i el canvi, perquè es donen canvis... Amb açò, s’ha de fer una selecció d’allò que podem assimilar a la raó, extraure les idees més importants, allò que no pot el.ludir-se.

Pel que fa a la matèria de la història, com és? Pot interpretar-se de diverses formes segons les persones:

• Durant milenis es considerà que era una providència divina, sent la resposta a tots els fenòmens la teologia.
• La història és humana i no providencial, i se’niva dels actes individuals o col.lectius, i diu que cadascú actua segons la seua naturalesa humana (conjunt d’instints que determinen els comportaments, segons Hume).
• A partit del s.XIX es diu que és social. No sols comporta les pasions, sinó que admet la influència social per determinar el nostre comportament. La matèria de la història és humana, sense intervencions divines.

B) CARACTERÍSTIQUES I QUALITATS DE LA MATÈRIA HISTÒRICA

        L a matèria històrica és humana, és social, està estructurada (relacions socialment coherents), es transforma i és dinàmica, doncs a més dels moviments mecànics, evoluciona i canvia internament de forma i estructura; i finalment, és multifactorial, ja que qualsevol esdeveniment adment una única causa.

C) LA HISTÒRIA COM A CONEIXEMENT CIENTÍFIC

1.El coneixement científic:

• Que és la ciència:

La ciència tracta de fer que la matèria siga explicada amb unes determinades característiques que separen el coneixement científic d’altres maneres de coneixement, El requisit indispensable que caracteritza la ciència és que puga comprovar-se allò que s’estudia contrastant-se amb algun altre element, i interpretar-se.

L’explicació científica és la que comprova el que diu i perquè són objectivables els seus principis. Qué és doncs, la ciència? És una determinada manera d’interpretar i explicar els fenòmens mitjançant una explicació comprovada. La ciència és un estil de pensament racional, objectivable i crític. Aquest estil de pensament es caracteritza sobretot per la utilització del mètode hipotetico-deductiu, que consisteix en preguntes coses, proposar hipòtesis i exposar la conclusió, després d’haver realitzat la comprovació, elaborar un enunciat i aprobar-lo. Ara bé, s’ha de tenir ben clar que els enunciats científics no són mai definitius ni perpetus, ja que poden ser refutats. D’altra banda, la ciència és també un estil d’acció, és a dir, que té efectes pràctics sobre la vida i es marca també objectius d’aquest tipus. Per a açò, és necessari interpretar per tal de poder transformar allò que volem.

• Amb qué es contrasta la ciència?

La ciència, per a ser considerada com a tal, necessita altres elements amb els quals contrastar les seues hipòtesis o suposicions. Amb açò, el coneixement científic es pot contrastar amb tot allò que tinga una realitat objectiva, és a dir, que tinga una existència pròpia independentment de el nostre coneixement sobre aquesta o no; així, la ciència ha de descriure aquesta realitat amb la qual contrastarà allò que l’interese. Per tant, necessitarà algú que done compte d’una cosa objectiva.

Amb açò, podem trobar al món tres aspectes: els processos de canvi, les relacions i nexes entre les coses i els elements (àtoms, persones, idees, comportaments, fets, coses...)

• Ciències naturals i ciències socials

La societat té unes propietats i particularismes ontològiques diferents a allò que conforma la naturalesa; les societats humanes planifiquen les seues accions, prenen decisions... i és açò el que diferència les ciències socials de les naturals, doncs el funcionament no és el mateix.

A més, una diferència molt important són els protagonistes. A les ciències socials són les persones i les seues interrelacions les protagonistes, i per tant, les relacions i els nexes les creen els mateixos humans. Per contra, aquell que explique les ciències naturals ha de saber que les persones no intervenen en els fets, sinó que els protagonistes són, en aquest cas, les coses i objectes animats de la natura. No obstant, en ambdues ciències hi ha interesos que queden patents en les explicacions que es donen dels esdeveniments, sobretot en les ciències socials.

2.L’explicació i el mètode científic

         Cada ciència aplica el mètode amb diverses variants, però l’element caracteritzador és l’anomenat mètode formal, açò és, formular preguntes, plantejar hipòtesis o suposicions, comprovar-les també en la pràctica, elaborar teories i enunciats, i finalment, fer una interpretació global. El monisme metodològic significa que tots els coneixements que es vulguen adquirir passen per aquest mètode formal. El primer dels pasos que seguix aquest sistema hipotetico-deductiu és interrogar el món, açò és, fer-nos preguntes respecte al que ens envolta. Fet açò, es proposen una o diverses hipòtesis que seran sotmeses a crítica i tractaran de ser comprovades, de manera que si el resultat no és el que s’esperava, poden ser refutades; es realitza doncs una suposició amb la condició de ser comprovada experimentant i simulant. Com s’ha dit, si la hipòtesis resistix les proves serà refutada, però en cas contrari, es plasmaran en enunciats científics, bé com a conceptes o com a lleis científiques.

        Els conceptes científics són una abstracció teòrica fonamentada en el raonament inductiu i deductiu comprovada que expliquen les relacions i el procesos dels elements que els sentits no ens evidencien. Dintre d’aquests, ens en trobem de dos tipus: els que crea el coneixement (revolucions, imperialisme, crisi econòmica, monarquia absoluta...) o els que ja existeixen (baronia, delme, vassallatge...) i s’han de descifrar. Pel que fa a les lleix científiques són un determinat tipus de conceptes; és més, són una singularització dels conceptes que donen compte de relacions necessàries o inevitables en determinades i reiterades condicions, i per tant, pautables, com per exemple els conflictes socials, les inversions, la malaltia...

        Finalment, per donar per tancat el mètode científic cal parlar de la teoria en la qual desemboca tot el procés anterior. La teoria científica es basa en la comprovació i per tant, afirmar que la teoria està disociada de la pràctica és fals. Així, la teoria científica es una red de conceptes i lleis; és una convenció mutua entre una diversitat de conceptes i lleis comprovades. Per tant, és també una visió global i provisional d’un sector de la realitat, i hi ha una diferència de paradigma entre les ciències socials i les naturals.

        Amb açò, podem dir que teoritzar és doncs, basar-se en arguments lògics sistemàtics i comprovats, relacionar una cosa singular amb el que és general mitjançant nexes i relacions entre els elements del món, i finalment, construir tot açò mitjançant inferències inductives i/o deductives.

• El mètode científic i la dialèctica social

La societat és una relació interactiva entre les persones, no és una substància. Aquesta és una relació entre persones, que fan funcions retroactives; és un sistema de relacions que produeix contradiccions i un sistema de relacions que autogenera una organització social. D’altra banda, la societat implica una jerarquia social, l’existència del llenguatge simbòlic, una cultura i una determinat mode de vida, i una producció de la mateixa vida. Per tant, les característiques més destacades de les societats humanes són: la capacitat de produir, el llenguatge simbòlic, la jerarquia, s’autodirigen, mantenim una acumulació de poders i planifica.

Tot açò porta a saber que, com es tracta d’una relació interactiva, la societat no és una agregació d’individus, sinó un conjunt d’elements diferents.

• Persones
• Grups, castes, clans, partits, sindicats, estats...
• Relacions amb objectes inanimats i animals
• Ideologies: concepcions del món

Tots aquests elements són els que conformen la societat, que es convertix doncs en un sistema o organització molt complexa. La societat és doncs, un sistema o globalitat. Un poliedre de moltes cares amb un entrecreuament entre elements que interactuen, es relacionen, fan funció retroactiva... Aquest sistema o globalitat té propietats, qualitats, característiques propies que no trobem en elements o individus que conformen eixa societat

...