LES CROADES ALBIGENSES A PRINCIPIS DEL SEGLE XIII

LES CROADES ALBIGENSES A PRINCIPIS DEL SEGLE XIII

LA CROADA CONTRA ELS CÀTARS, ANÀLISI I REFLEXIÓ

[pic 1]

Alumne: Albert Moradas

Professor: Jordi Bolòs

Data: 27/05/2021

Assignatura: Civilització Medieval

Institució: Universitat de Lleida

En el present treball tractem la qüestió de la famosa croada dels càtars originada a principis del segle XIII on es va veure implicada, per llaços polítics, la Corona d’Aragó. Aquesta croada és una de les croades, en opinió nostra, de les més especials ja que es desenvolupa dins del mateix àmbit cristià i no es lluita contra l’infidel musulmà, a diferència de les famoses croades de Jerusalem on participen persontages tant famosos com Ricard Cor de Lleó, Frederic Barbaroja o Godofred de Bouillon^[1]. Aquest tema ha sigut fruit de nombroses investigacions en els últims anys, a més, ens pot servir de gran ajuda per poder entendre els entramats polítics, les ambicions, les clienteles de poder i el joc polític entre senyorius, Estat^[2] i Esglèsia en el temps baix medieval. En aquest breu treball, intentarem abarcar les causes, mostrar de forma breu però concisa el desenvolupament de la causa i, finalment, analitzar les conseqüències tant per la regió Occitana, per a la Corona d’Aragó com per al Casal de Barcelona aportant una breu conclusió. El Catarisme es va desenvolupar entre els segles XI i XIV, en la plena Baixa Edat Mitjana. A Occident, el seu moment de màxim apogeu va ser els segles XII i XIII en ple règim feudal. En el context del segle XI es va obrir pas una nova ola de castrums^[3], amb l’objectiu d’agrupar a la població dispersa del moment per mantenir el control social^[4]. Les croades albigenses van alterar de manera violenta els destins polítics del Llanguedoc, de les seves estructures socials i de la seva orientació religiosa i cultural^[5].

L’heretgia càtara es va convertir en el company de viatje de les reformes tendents a buscar solucions a les qüestions capitals de fe i d’observància. Així doncs l’época de les reformes medievals de l’Esglèsia Occidental, entre 1000 i 1300, es va tornar, alhora, el gran període d’heretgies. Aquestes heretgies prosperaven en zones on l'activitat i l'influència eclesiàstica era més dèbil. La gran majoria tenien en comú l’oposició a l'autoritat eclesiàstica, un sentiment favorable a l'apreciació directa de les escritures i de la fe^[6]. Per entendre les causes del conflicte hem de repasar què és el catarisme i en quin context es desenvolupa en la zona del Languedoc. L’Orient bizantí va ser la cuna de les principal heretgies. Algunes de les heretgies del segle XII eren purament acadèmiques on per exemple podríem situar a Pere Abelard, però altres van arribar a ser autèntics moviments arrelats a la societat baix medieval. El component doctrinal més important del Catarisme deriva del dualisme: el món concebut com l'enfronetament entre dos principis igualment poderosos, el del Bé i el del Mal. La principal novetat del catarisme resideix en la seva gran expansió i en l’importància en l’àrea d’Albi, Toulouse, Carcassona, Narbona… Era una regió amb una cultura pròpia, el Llanguedoc, on grans senyors van manifestar una amplia tolerància cap a les innovacions religioses. Així doncs, els castells i les ciutats de la zona es van tornar en focus d'atracció i difusió d'una moral en competició amb el poder catòlic. El 1167, el catarisme ja era molt més que una reforma, era pràcticament una esglèsia paral·lela^[7]. Aquesta visió religiosa va tenir una organització pròpia, amb jerarquies, clergat i bisbats pròpis i paral·lels a l'Església catòlica. Els càtars van desenvolupar unes doctrines, normes, i rituals d'iniciació, així com un sistema de prohibicions i exclusions on proposaven vies de salvació. A més, es van autoproclamar com la veritable Església, la dels apòstols. En la seva opinió, l’Esglèsia catòlica, la qual anomenaven la "església dels llops", era la falsa i havia traït els principis de l'evangeli cristià. En quant a la seva estructura, els bisbes càtars, els perfectae, eren els jerarques màxims i, ordenats per altres bisbes, s'encarregaven dels assumptes temporals i financers de la respectiva Església, administraven el consolamentum o sagrament d'iniciació, presidien les cerimònies, predicaven l'evangeli i estaven acompanyats pels diaques^[8]. A la regió de Llenguadoc es sap que es van organitzar quatre bisbats diferents, cadascun dels quals era autònom; el primer d'ells va ser establert a Albi, de manera que també es coneix a aquest grup religiós com albigesos. Els principis que s’establien eren clars: viure en pobresa i castedat. De Crist sols acceptaven la seva naturalesa divina, pel que la seva encarnació va ser tot just una aparença; aquesta doctrina és coneguda amb el nom de docetisme i va ser predicada per altres dissidents religiosos, entre ells els bogomils, procedents de l'Europa Oriental. L’encarnació, la Trinitat i la cruxifició eren components totalment oposats a la doctrina càtara, la qual renunciava a ells i mostraven obertament la seva negativa a l’hora de seguir aquests ritus. A més, s’oposaven al culte a la creu que es considerava un instrument de tortura, que causava horror en comptes de veneració. No creien en l'infern ni al purgatori, per ells l’infern estava en aquest món material, que és el regne del mal^[9].

L’expansió càtara es va deure a diversos factors claus per a la seva difusió en la zona del Llanguedoc. En aquesta zona del Sud de l’actual França, l’heretgia càtara va arribar a suposar un problema per a l’Esglèsia a causa de la seva compacta unitat social i religiosa. Prova d’aquesta afirmació és l’existència de l’Esglèsia Càtara al conservar la seva jerarquia, estructura, organització i fonts econòmiques, fins i tot, després del període de les croades. Altre factor a tenir en conter és el distanciament entre els senyors i l’Esglèsia Catòlica després d’experimentar l’influència dels eclesiàstics gregorians. Aquest distanciament, alhora, es va veure ocasionat per la pugna pel control del delme i les primícies de l’Esglèsia. En el terreny econòmic agrícola, l’estructura de la societat aristòcrata rural es caracteritzaba pel que els individus definien com paratge^[10]. A més, és posible que quasi la meitat de les terres fos de caràcter alodial, és a dir, lliure de tota càrrega fiscal. Ni la quantia del tribut ni les exigències de la servitut del vassallatge eren gaire altes en compararció amb altres zones del territori francès. Les obligacions militars eren diferents, la relació entre aparcers i senyor no es basava tant en la submissió, sinò en una major igualtat si ho comparem amb altres zones de França i Anglaterra. Altres aspectes a considerar són el poc predomini de la primogenitura en matèria jurídica i el manteniment dels drets d’herència de la dona. S’ha de tenir present que aquesta desavinença entre les institucions religioses i laiques va acabar per veure com una part de la noblesa s’adhesionava al moviment càtar, distanciant encara més els camins entre els senyorius laics i l’autoritat catòlica. La pertinença de les families nobles, clarament, va ser un factor clau per a l’èxit dels heretges i va constituir una de les principals característiques de l’heretgia del Llanguedoc. Per altra banda, La figura de Simó de Montfort va estar vinculada a la d’un personatge obsessionat en aniquilar de forma constant aquest món descrit del paratge. Aquesta visió del cinqué senyor de Leicester va estar formada pels enemics occitans de Simó que al observar la força i les intencions tant poc piadoses del senyor de Montfort-l’Amaury van calificar-lo com l'enemic que venia a destruir el gran sistema del que gaudien^[11]. Tanmateix, l’hàbil organització càtara no significa que el Llanguedoc es tonara una província càtara per excel·lència o que el moviment càtar encarnés de manera especial la peculiaritat de la cultura del Llanguedoc. Aquesta afirmació és pura fantasia fruit d’un récord mental idealitzat d’un passat alternatiu religiós. Podem veure un clar auge del moviment càtar en algunes d’aquestes zones com per exemple Albi, Foix o la Carcassona, però també trobem altres zones com la Narbona on l’influència càtara va ser molt menor o quasi inexistent^[12]. Així doncs, en la nostra opinió, hem de tenir presents que el moviment càtar va fructiferar en certes zones, però aquest fet no significa que conformés tota una cultura singular del territori sud-est, sinó què el mateix moviment càtar va fluctuar conjuntament amb la cultura catòlica del territori del Llanguedoc fins a l’extirpació de l’heretgia.

Les corades albigenses van travesar quatre fases diferents: la primera, de 1209 a 1211, l’annexió de les terres dels Trencavel. La segona, entre 1211 i 1215, inclou la conquesta del comptat de Tolosa i els comptats pirinencs. La tercera, entre 1216 i 1225, viu la reactivació de la resistència en el Sud. I, per últim, la quarta fase correspón, entre 1226 i 1229, a la conquesta per part dels Capets.  En les dos primeres fases, Montfort mostra la seva abrumadora expansió. En la tercera fase, a partir de la força de Raimund VII, fill del compte de Tolosa Raimund VI, es posa fre a l’expansió de Montfort i es reverteix la situació, on mor el general croad i l’ofensiva pasa de bàndol. En l’última fase i amb la intervenció del rei francés, es posa fi a la croada i el Llanguedoc queda unit a la Corona dels Capets a partir del 1271, on Tolosa ja queda unida jurídicament al regne de frança^[13]. L’Esglèsia va anar planificant des del III concili de Letrán les mesures per poder frent front a l’expansió herètica a les zones més afectades. Finalment, front l’assassinat del llegat pontifici Pere de Castellnou el 1208, observar com les mesures locals contra els heretges no havien funcionat i la poca predisposició del comte de Tolosa a actuar en favor de l’Esglèsia, es va produir un salt qualitatiu en la lluita contra el catarisme i Roma va declar una croada per posar fi al conflicte dialèctic i material que originava l’expansió càtara. A diferència d’altres croades, com per exemple les de Jerusalem, aquest cop l’exèrcit va estar sota el comandament d’un senyor anomenat Simó de Montfort, un caballer del Nord de França senyor de la terra de Carcassès i de Badarrès i personatge conegut per retindre a Jaume I en la seva infantessa^[14]. La guerra religiosa pronte va reacure en una simple guerra de rapinya i aquí és on entra el paper de Pere I el Catòlic, pare del futur rei Jaume I. El rei Catòlic al ser parent dels comptes de Tolosa i pels llaços vassallàtics que l’unien amb la zona afectada va haver d’intervenir forçosament en el conflicte religiós. Pere I era senyor dels vescomptes de Béziers i Carcassona, al mateix temps altres senyors com els dels comtats de Gévaudan, Foix i Comminges li rendie vassallatge al rei de la Corona d’Aragó^[15]. Tot i haver pres mesures contra els càtars en les zones del seu regne, el 1213 va ser derrotat i mort al camp de batalla en Muret pels croats de Simó de Monfort. D’aquesta manera el destí polític i religiós del Llanguedoc es va sellar en aquesta data. La pèrdua militar dels càtars es completaba junt a la pèrdua d’autonomia política de la que havia gaudit fins al segle XIII, amb paraules del professor E. Mitre ‘’París vencía a Toulouse’’^[16]. A la derrota militar li va succeir l’erradicació social de la heregia. Roma va posar en joc una cobertura jurídica i un entramat procesual, fundamental pel naixement de la Inquisició. Es van anar donant els pasos decisius per considerar a considerar la herejia un concepte de la investigació. Així doncs, la Inquisició va donar el salt definitiu per convertirse en una de les institucions més característiques al servei de l’ortodoxia romana^[17].

...