Segle XVIII I Segle XIX

TEMA 1: EL SEGLE XVIII

1. LA MONARQUIA ABSOLUTA DELS BORBÓ

La Guerra de Successió

Causes  Carles III mor sense descendència directa. Felip d’Anjou(de la casa dels Borbó) i l’arxiduc Carles d’Habsburg(de la casa austríaca) es postulen com a candidats al tro. Carles II al seu testament designa Felip d’Anjou com a successor i se’l declara rei amb el nom de Felip V.

Context internacional  Hi ha por a que els Borbó tinguin massa poder a Europa. Davant d’això, Gran Bretanya, Holanda i Portugal s’alien amb Carles d’Àustria. França en canvi, dona suport a Felip V. Durant la guerra, mor l’emperador austríac i l’arxiduc és nomenat rei. Per a les grans potències, és ara Carles d’Àustria el perill de domini a Europa, així que Gran Bretanya i Holanda es retiren de la guerra i es signen els tractats d’Utrecht i Rastadt, on es donen territoris a Àustria i Gran Bretanya (Gibraltar i Menorca) i es reconeix a Felip V com a rei.

A Espanya  Castella es fidel a Felip V, excepte la noblesa, que no vol perdre poder davant l’absolutisme borbònic. La Corona d’Aragó es posiciona a favor de l’arxiduc Carles.

A Catalunya  En un primer moment no hi ha oposició, el rei jura les lleis catalanes i aprova mesures econòmiques favorables. Hi ha però un fort sentiment antifrancès pels abusos de l’exèrcit i existeix por al centralisme. L’actuació del nou virrei, que viola les constitucions catalanes i els impostos que havien de pagar els catalans, a més d’haver d’allotjar tropes, generen un gran descontent i provoquen el suport a Carles d’Àustria. Apareixen els vigatans (propietaris rurals, petits nobles i burgesos de Barcelona) que signen el pacte de Gènova per entrar a la guerra a favor de Carles d’Àustria. La derrota a la batalla d’Almansa es el principi del fi. Rafael Casanova i Villarroel defensen la capital. L’11 de setembre de 1714 cau Barcelona i es signa la rendició.

L’absolutisme monàrquic

Felip V se sent fort després de la victòria a Barcelona i implanta un model absolutista i centralista(com el que hi havia a França) on ell encarna tots els poders. Vol sotmetre tots els territoris que no li van ser fidels durant la guerra.

Al 1714 aboleix totes les institucions del Principat de Catalunya i al 1716 promulga el Decret de Nova Planta on imposa l’organització de Castella i on converteix la monarquia en una estructura uniforme que ho governa tot centralitzadament excepte el País Basc i Navarra. Aboleix totes les corts dels diferents regnes i les integra en les Corts d’Espanya.

Elimina els virregnats i crea demarcacions provincials governades per capitans generals (que tenen atribucions militars, administratives i judicials: representaven al monarca, comandaven l’exèrcit i eren governadors generals) i presidien les Reials Audiències (organismes de justícia). Als municipis imposa corregiments, per controlar les ciutats, al càrrec de corregidors, a Catalunya n’hi havia 12. A més implanta els intendents, funcionaris que recaptaven impostos i controlaven a les autoritats.

Nou sistema fiscal: cadastre

Catalunya deixa de gestionar els seus propis impostos i l’Estat s’apodera dels béns d’aquells que han donat suport a Carles. Canvia el sistema fiscal creant el cadastre, un impost anual que no es negociable i es fixa pel govern central, que més tard es redistribueix entre els municipis. Hi ha dos tipus de cadastre, el reial (grava les propietats immobiliàries i ningú n’estava exempt) i el personal (grava el treball i l’activitat industrial i no el pagaven noblesa ni clero).

2. SOCIETAT I ECONOMIA

Societat estamental

Divisió en estaments: privilegiats (noblesa i clero) i no privilegiats (pagesos, burgesia comercial i industrial). Els no privilegiats eren els qui patien els impostos i no tenien cap tipus de poder polític. A Catalunya el creixement econòmic permet el creixement de la burgesia, els artesans i els pagesos, que s’enriqueixen.

Economia agrària

El principal problema era que la terra estava amortitzada: no es podia comprar ni vendre, ja que pertanyia a l’Església, els ajuntaments o els nobles. La major part de la pagesia era arrendatària o jornalera. A Galicia i Astúries els arrendaments duraven tres generacions, però la falta de terres va crear un problema de minifundisme. A Extremadura o Andalusia predominava el latifundisme, grans extensions de terra en mans de clero o noblesa, que abusaven de la pagesia.

A Catalunya les terres eren de senyors i eren conreades per pagesos segons diferents tipus de contracte. Hi havia l’emfitèutic (contractes estables i perpetus, els pagesos podien gaudir del creixement del rendiment de la terra), el dels masovers (rebien una casa i tenien contracte durant 50 anys) i els de rabassaires o rabassa morta (acabaven els seus contractes mentre duraven els ceps, només podien conrear vinya, i en morir 2/3 parts del camp el contracte s’acabava).

Indústria i comerç

La indústria era gremial. El mercat era d’autoconsum, excepte en el comerç colonial, on hi havia intercanvis amb Amèrica, i es va desenvolupar la manufactura.

3. REFORMISME BORBÒNIC

Les noves idees il•lustrades

La il•lustració (corrent de pensament d’origen francès caracteritzat per la confiança il•limitada en la raó) s’estenia per tota Europa, de fet el segle XIII es coneix com el Segle de les Llums. A partir de la intel•ligència es pot arriba ral coneixement que és la base de la felicitat. Tot es basa en l’educació i el progrés. També defensen la igualtat i el dret a la llibertat de tots els éssers humans, criticant alguns dels principis de l’absolutisme. S’oposen al domini ideològic de l’església. Montesquieu defensa la separació de poders i Rousseau el principi de sobirania popular.

La Il•lustració espanyola

Lenta i difícil arribada de les idees il•lustrades a causa de la falta de burgesia, el conservadorisme universitari i la importància de l’església. A partir de 1750 apareixen nous pensadors que reflecteixen les preocupacions il•lustrades i critiquen el model social espanyol, defensant la idea de progrés.

La majoria dels il•lustrats espanyols eren membres de la petita noblesa i la burgesia i confiaven en la millora del nivell cultural per al progrés. Donaven prioritat a l’educació. També creien que s’havia de progressar econòmicament, ja que l’endarreriment espanyol era causa del control excessiu sobre l’economia, de la importància de la noblesa i el clero i del desconeixement dels avenços.

El despotisme il•lustrat de Carles III

Després de la mort de Ferran VI, arriba al tro Carles III, que havia estat governant a Nàpols on havia entrat en contacte amb la il•lustració. Estava a favor del que promulgaven els il•lustrats sempre i quan no atemptessin contra el seu poder, és el que s’anomena despotisme il•lustrat.

Els privilegiats s’oposen fortament a les seves reformes, i Carles III ha de superar el motí de Squillace, revolta on el malestar de la població pel preu dels aliments, l’oposició al nombre elevat de càrrecs per a estrangers i la por a perdre el poder dels nobles provoquen una revolta popular contra les mesures d’ordre públic que va prendre el ministre Squillace. Carles III destitueix Squillace, paralitza les reformes i pren mesures populars.

Més tard, quan té la situació controlada, reprèn la seva política reformista amb l’ajuda d’il•lustrats com Jovellanos, Campomanes, Olavide o Floridablanca.

La legislació reformadora

RELIGIÓ  Carles III era regalista, creia en la seva importància davant l’església. Va expulsar els jesuïtes davant la sospita que podien estar darrere del motí d’Squillace.

SOCIETAT  Plasma el pensament il•lustrat en un decret en que declara honestes totes les professions i fent una reforma dels estudis, creant escoles d’arts i oficis per als coneixements pràctics.

ECONOMIA  Limita els privilegis de la Mesta (agrupació de ramaders per a la transhumància, ramats que van d’un lloc a un altre buscant prats i que van pels camins) i intenta colonitzar noves terres. Elabora un informe recollint els problemes de l’agricultura espanyola. Fomenta la lliure circulació de mercaderies a Espanya, i acaba amb el monopoli del port de Cadis. Allibera el procés industrial . Crea les societats econòmiques d’amics del país per impulsar les idees fisiòcrates (no intervencionistes) i liberals.

A CATALUNYA  Crea diverses acadèmies per al progrés: Reial Acadèmia de Ciències i Arts, Acadèmia de Medicina Pràctica... Junta de Comerç, que vol compatibilitzar progrés econòmic i Antic Règim. També crea escoles: de Nàutica, Comerç, Química... Destaca l’il•lustrat Antoni de Capmany. Es financen estudis a l’estranger.

4. REFORMISME BORBÒNIC

El creixement demogràfic

Al segle XVIII, a Europa creix ininterrompudament la població, a causa del descens de la mortalitat, la millora de les tècniques agrícoles i la pau.

A Espanya, l’alta natalitat i l’absència de grans fams provoca el creixement de la població però de manera dispar, a l’interior molt menys que a la perifèria. Els Borbó van iniciar mesures poblacionistes perquè creien que l’augment de població era necessari per incentivar la producció. Les fams periòdiques (crisis de subsistència), però, limitaven el creixement.

A Catalunya, al ser una regió perifèrica, va haver-hi un gran creixement. Però al igual que a Espanya el creixement va ser desigual, molt més a la costa que a l’interior.

El sector agrari

Les reformes no van poder combatre el creixement de població i es generaven períodes de fams cíclics. Hi influïen les condicions climàtiques i agronòmiques desfavorables, ja que el règim de precipitacions era baix i irregular.

L’increment de la producció mitjançant l’augment de la superfície conreada no era possible degut a que les terres eren amortitzades. A més no hi podia haver inversions sobre la terra ja que els beneficis s’invertien en pagar els arrendaments. Però tot i així es van fer algunes millores agràries.

A Catalunya el contracte emfitèutic permetia que els pagesos poguessin obtenir beneficis i els invertissin en la modernització de les seves explotacions, fomentant així l’agricultura de mercat i no d’autoconsum. Es van dirigir els canvis cap al conreu de terres ermes, el creixement del regadiu... La producció més important va ser la vitivinícola.

Impuls de les manufactures

Es va impulsar la creació de manufactures per superar els gremis i augmentar la producció. Es van crear fàbriques reials, però tot i que tenien produccions de qualitat, no hi havia mercat i la seva rendibilitat escassa les va fer reorientar cap a les manufactures privades.

A Catalunya les manufactures van anar lligades al tèxtil i van ser de gran importància. S’inicià la indústria tèxtil cotonera a i es va anar expandint cap a l’interior i la costa. Es van organitzar en fàbriques (divisió del treball i concentració de mà d’obra), i fabricaven sobretot indianes. L’augment del comerç amb Amèrica va permetre importar cotó a bon preu i exportar les indianes produïdes.

Liberalització del comerç colonial

Es reorganitza el comerç amb les colònies. Sevilla i Cadis monopolitzaven el comerç a través dels seus ports. La corona va patrocinar la fundació de companyies comercials, que tenien privilegis com monopolis sobre alguns productes o territoris. Com degut a la pirateria, el contraban i la competència va fracassar, Carles III va establir la lliure comunicació dels ports espanyols amb Amèrica.

A Catalunya va ser molt important aquest avenç. Els catalans importaven productes de l’agricultura tropical (sucre, cacau, cafè) i exportaven productes de fabricació pròpia (vi, aiguardent i manufactures). El port de Barcelona es va especialitzar en l’exportació de productes locals.

TEMA 2: LA CRISI DE L’ANTIC RÈGIM (1778-1833)

1. LA CRISI DEL REGNAT DE CARLES IV

La Guerra Gran

Carles IV arriba al tron al 1788, just quan la Revolució Francesa està a punt d’esclatar. Davant la por de que les idees franceses s’estenguin, trenca amb el despotisme il•lustrat del seu pare i tanca les fronteres amb França. Allunya als il•lustrats del govern i nomena Manuel Godoy primer ministre.

L’execució del monarca francès, Lluís XVI, porta a Carles IV a declarar la guerra a França en coalició amb altres monarquies europees. És la Guerra Gran (1793-1795), i afectà sobretot Catalunya i País Basc. La guerra comença amb èxit per al bàndol Espanyol, però a partir del 1794 els francesos començaren a penetrar per la Cerdanya i l’Empordà. La derrota espanyola era evident i es va signar la Pau de Basilea, que suposava que Espanya quedava subordinava als interessos de França, que en aquell moment estava en gran tensió amb la Gran Bretanya. França reclama l’ajuda d’Espanya en el seu conflicte, i les tropes espanyoles pateixen una gran derrota a la Batalla de Trafalgar (1805), de la que la flota naval espanyola mai es podrà recuperar.

Els problemes navals paren el comerç colonial i agreugen la crisi de la hisenda reial. Godoy intenta superar la crisi augmentant els impostos i fent mesures com desamortitzacions o vendes de béns reials, i pateix la oposició de nobles i església. La pagesia també estava descontenta per l’augment dels seus impostos.

Esfondrament de la monarquia borbònica

Godoy, amb el vist i plau de Carles IV, signa el Tractat de Fontainebleau, pel qual els francesos poden entrar a Espanya per a atacar Portugal (aliat de Gran Bretanya). A canvi Portugal serà repartit entre els dos països i Godoy rebrà un principat. Les tropes franceses es van distribuir en llocs estratègics.

Esclatà llavors el motí d’Aranjuez, causat per la por d’una invasió real del país i per la passivitat de Godoy i Carles IV, i que pretenia que Godoy fos destituir i que Carles IV abdiqués en el seu fill. Carles IV va abdicar i va demanar ajut a Napoleó, evidenciant la greu crisi de la monarquia espanyola i convencent a l’emperador que podia envair Espanya i annexionar-la a l’Imperi.

La monarquia de Josep Bonaparte

Carles IV i Ferran VII van ser convocats a Baiona per Napoleó, on aquest va obligar a Ferran VII a retornar la corona al seu pare i a aquest a abdicar. L’emperador va nomenar el seu germà rei d’Espanya com a Josep I i va convocar unes corts per tal de fer una constitució que acabés amb l’Antic Règim. L’Estatut de Baiona reconeix l’igualtat dels espanyols davant la llei, els impostos i l’accés als càrrecs públics. Josep Bonaparte volia liquidar l’Antic Règim i va abolir el règim senyorial, va desamortitzar les terres eclesiàstiques i va desvincular les terres de les primogenitures. No va tenir suport, doncs per a la majoria dels espanyols el govern era il•legítim.

2. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

La resistència contra la invasió

Les tropes entraren a Barcelona davant la passivitat de les autoritats i van desplegar-se estratègicament per Catalunya. Les notícies del aixecament de la població a Madrid i la repressió del general Murat contra els revoltats va provocar l’aixecament contra l’invasor. La insurrecció es va estendre per tota Catalunya.

La mobilització va ser una resposta a la presència francesa i a l’actitud de la corona borbònica. Es van organitzar juntes d’armament i de defensa per territoris davant el buit de poder. Les juntes eren dirigides en un primer moment per partidaris de Ferran VII. A Catalunya apareix la Junta de Catalunya. A Aranjuez es va formar una Junta Suprema Central amb representants de les 18 juntes territorials, per coordinar la resistència i dirigir el país. Era una forma de govern que trencava amb les institucions. Hi havia Floridablanca i Jovellanos al govern, i es va reconèixer Ferran VII com a rei legítim d’Espanya i a la Junta Suprema Central com a òrgan de govern fins que tornès el rei.

La lluita armada

L’actuació desorganitzada va fer creure a Napoleó que eren certes les seves previsions d’una invasió ràpida i fàcil, però la resistència de poblacions com Girona o Tarragona, atacades mitjançant la tècnica del setge, va paralitzar l’avenç dels francesos. A més, al Bruc tropes de voluntaris van aconseguir èxit, així com les forces militars a Bailèn, impedint l’arribada de l’exèrcit francès al sud, obligant a Josep I a abandonar Madrid.

Napoleó va canviar el curs de la guerra al desplaçar-se amb 250.000 homes per preparar una contraofensiva. Al 1809 torna Josep I i els francesos estenen el seu domini pel territori. La resistència va ser gràcies a la lluita armada espontània i popular, per mitjà dels guerrillers, escamots locals d’entre 30 i 50 membres. Utilitzaven l’efecte sorpresa i el coneixement del territori per a sotmetre l’exèrcit francès. Els van desgastar molt.

Catalunya, de l’ocupació a l’annexió

Les principals ciutats catalanes van anar caient en mans de l’invasor. En fer-se amb Tortosa i Tarragona al 1811, ja tenien control de tot el territori. Davant la situació, Napoleó vol aproximar-se als catalans fent oficial l’ús del català i els annexiona a l’Imperi, dividint el territori en quatre departaments i traslladant funcionaris francesos al territori. Una part dels il•lustrats reformistes els van donar suport. La guerra va començar a ser desfavorable als francesos a partir de mitjans de 1812, ja que a Rússia la campanya napoleònica estava sent dura i Napoleó va haver-hi de desplaçar part del seu exèrcit. Els Espanyols amb el suport de les guerrilles i els britànics van aconseguir la victoria a Los Arapiles, marcant el transcurs de la guerra. Josep I abandona Madrid i Napoleó decideix acabar amb la guerra amb el Tractat de Valençay, 1813, que restableix Ferran VII com a rei d’Espanya.

Actituds davant la invasió

A favor de la invasió: Intel•lectuals, alts funcionaris i alta noblesa. Són partidaris del despotisme il•lustrat, i després del fracàs han d’exiliar-se.

En contra de la invasió: Clero i noblesa (volen absolutisme), il•lustrats (volen reformes dins de l’Antic Règim), liberals (volen un canvi de sistema polític, pas al liberalisme: constitució, divisió de poders, sobirania nacional, abolició dels privilegis estamentals...).

3. LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DE 1812

La convocatòria de les corts

La Junta Suprema Central es va dissoldre davant la seva incapacitat per dirigir la guerra. Però va convocar unes corts perquè els representats de la nació decidissin el seu futur. Es va crear una regència formada per cinc membres i les Juntes provincials van consultar quines reformes volien fer els ciutadans a les corts. Tot i les diferències d’opinions, tothom estava d’acord que la situació d’Espanya havia estat producte de l’actuació de Carles IV.

A Catalunya, la Junta Superior va enviar una vintena de diputats amb ideologies ben diferenciades, on destacava Antoni de Capmany com a bon orador i defensant el paper d’una Espanya modernitzada. Altres diputats volien l’absolutisme.

La constitució de 1812

El 19 de març de 1812 es promulga la constitució, després d’un intens debat entre absolutistes i liberals. Reconeix la sobirania nacional, conté una declaració de drets del ciutadà i defineix la nació (conjunt de ciutadans de territoris peninsulars i colònies).

L’estructura de L’estat correspon a una monarquia limitada, amb divisió de poders. El poder legislatiu era de les corts unicamerals, que elaboraven lleis, aprovaven pressupostos... El sufragi era universal masculí indirecte. El rei era el cap del poder executiu, dirigia el govern i intervenia en la elaboració de les lleis. La justícia era competència dels tribunals. Es van reformar els impostos, es va crear un exèrcit nacional... I es va dividir el territori en províncies, que s’unien en diputacions provincials. Es va crear també la Milícia Nacional i es va declarar l’estat confessional catòlic.

L’acció legislativa de les corts

Les Corts de Cadis van aprovar diverses lleis i decrets per eliminar l’Antic Règim. Van suprimir les senyories jurisdiccionals, van decretar la eliminació de les primogenitures i la desamortització de terres comunals amb l’objectiu de recaptar capitals per tal d’amortitzar deute públic. Es va votar l’abolició de la Inquisició i la llibertat d’impremta.

Van aprofitar la situació revolucionària per fer una legislació molt més avançada del que era normal en l’època, però la tornada de Ferran VII va frustrar aquestes aspiracions.

4. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

La restauració de l’absolutisme (1814-1820)

Els liberals desconfien del monarca i el fan viatjar a Madrid per jurar la Constitució. En un primer moment Ferran VII no vol enfrontar-s’hi i l’accepta, però els absolutistes aprofiten la tornada de Ferran VII per intentar tornar a l’Antic Règim fent el Manifiesto de los Persas. Ferran VII se n’adona de que els liberals estan en una situació de feblesa i amb el Reial decret de 4 de maig de 1814 anul•la la Constitució i les lleis de Cadis i retorna a l’absolutisme.

Restaura les antigues institucions, el règim senyorial i la Inquisició. El context internacional, en que Napoleó ha caigut, i hi ha el Congrés de Viena (on es restableix el vell ordre d’Europa), i on es crea la Santa Aliança, un exèrcit que intervindria militarment en cas de que hi haguessin revolucions liberals, afavoreix a les pretensions de Ferran VII.

Després de la Guerra hi havia hagut pèrdues incalculables de població i béns. Els burgesos i la pagesia, després de l’enfrontament, havien canviat de mentalitat, doncs els pagesos ja no pagaven les rendes senyorials i els burgesos havien viscut el lliure comerç. No estaven d’acord amb el retorn a l’Antic Règim.

Els liberals es van anar enfortint i van crear societats secretes i maçòniques, i el fet que alguns caps de guerrilla s’integressin a l’exèrcit va afavorir un gran nombre de pronunciaments militars. A Catalunya el més important va ser dirigit per Luis de Lacy, però va fracassar. Ferran VII, mentrestant, era incapaç de solucionar la crisi de la hisenda reial o l’emancipació de les colònies, i responia a tot amb una forta repressió.

El Trienni Liberal (1820-1823)

El militar Rafael del Riego fa un pronunciament i obliga a Ferran VII a acceptar la Constitució de Cadis. Es va formar un nou govern i es van convocar eleccions a corts. Va haver-hi una majoria liberal i es va fer una nova obra legislativa, recuperant la majoria de les accions de les corts de Cadis. Es va ajudar al desenvolupament de la burgesia comercial i industrial.

Les reformes van suscitar oposició, en primer lloc de Ferran VII que s’acollia al dret de la Constitució de vetar-les. Els pagesos també eren descontents, doncs l’abolició de les senyories no els facilitava l’accés a la terra, ja que el pagament en metàl•lic no els afavoria en una economia majoritàriament d’autoconsum.

La noblesa i el clero també es van aixecar contra les reformes, i van aixecar partides absolutistes a diversos territoris. A Catalunya van aconseguir aplegar 16.000 soldats i es va arribar a fer una regència absolutista a la Seu d’Urgell. La insurrecció va ser derrotada per un exèrcit liberal però va demostrar la fortalesa de l’absolutisme a Catalunya.

Els liberals es van dividir en moderats (volien fer reformes limitades que no perjudiquessin a les elits socials) i exaltats (favorables a les classes mitjanes i populars).

La Dècada Ominosa (1823-1833) o Absolutisme moderat

L’actuació de la Santa Aliança, a petició de Ferran VII, restitueix Ferran VII com a monarca absolutista. Va haver-hi una resistència molt escassa. Les potències del Congrés de Viena li van demanar al monarca que introduís reformes moderades (amnistia i reorganització de l’administració), però Ferran VII es nega i aplica una forta repressió contra els liberals.

D’altre banda, intenta resoldre el problema econòmic, i després de la pèrdua de les colònies busca refugi en la burgesia financera i industrial de Madrid i Barcelona, establint polítiques col•laboracionistes amb ells, tals com aranzels sobre les manufactures. A Catalunya, el descontent dels sectors més absolutistes perquè no havia restaurat la Inquisició i per la seva poca contundència va provocar la Guerra dels Malcontents.

Conflicte dinàstic i transició política

Els absolutistes es van agrupar a La Cort al voltant de Carles Maria Isidre, germà del rei i successor previsible ja que el monarca no tenia descendència. En aquest context neix la seva filla, Isabel. La llei sàlica impedia l’accés de les dones al tro, però Ferran VII promulga la Pragmàtica Sanció, derogant-la. Els carlins refusen aquesta situació. Maria Cristina assumeix la regència del regnat de la seva filla sustentant-se en l’ajut dels sectors liberals i reformistes. S’inicià la primera guerra carlina.

5. LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPÀNICA

Context històric: Espanya és en guerra (Guerra del Francès). La burgesia criolla (nascuda a les colònies però filla de blancs). Ferran VII arriba i imposa el seu absolutisme.

Causes: Polítiques Les juntes creades durant la Guerra del Francès es declaren autònomes. La Batalla de Trafalgar debilita les flotes espanyoles. Gran Bretanya dóna suport a les juntes.

Socials Els criolls son discriminats en l’accés als càrrecs polítics colonials.

Econòmiques Espanya té sotmeses l’economia i el comerç colonials.

Culturals: arribada de la il•lustració i les seves idees a les colònies.

Territoris: Paraguai, Argentina, Xile, Veneçuela, Colòmbia, Equador, Panamà, Mèxic, Perú, Bolívia, Uruguai.

Conseqüències: Polítiques Pèrdua de pes internacional. Es creen repúbliques a les colònies i sorgeixen tensions.

Socials: Retorn d’espanyols a la metròpoli (són els anomenats indians).

Econòmiques crisi de comerç per la pèrdua de mercats importants.

A Catalunya, repatriació de capital que impulsa la indústria.

TEMA 3: LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL (1833-1868)

1. REGNAT D’ISABEL II. MINORIA D’EDAT (1833-1843)

Regència de Maria Cristina (1833-1840)

Ferran VII deixa a la seva constitució a la seva dona Maria Cristina com a reina regent en nom d’Isabel II i preveu un Consell de Govern per assessorar-la. Presidit per Cea Bermúdez i format per absolutistes moderats. Es buscava un acord amb els carlins. Van promulgar reformes poc importants que no alteraven el sistema de govern. L’única reforma d’importància va ser la nova divisió provincial d’Espanya, que buscava uniformitzar l’administració i unificar-la. Fa una divisió en 49 províncies.

Hi ha la primera insurrecció carlina, el que provoca el canvi de govern. Davant la poca acceptació d’Isabel II entre els absolutistes, els assessors reials convencen a la reina regent de la necessitat d’apropar-se als liberals (que eren un aliat estratègic imprescindible), formant un govern de liberals moderats. Es nomenat cap de govern Martínez de la Rosa. Va promulgar al 1834 un Estatut Reial (carta atorgada), que eren un intent de fer reformes i adaptar les corts de l’antic règim. La majoria dels liberals les consideraven insuficients i es van accentuar les diferències entre liberals moderats i progressistes, intentant aquests últims fer un canvi de sistema. Aquests últims van provocar revoltes populars i van obligar a la monarquia a formar un govern liberal progressista.

Les revoltes populars van ser molt fortes a Catalunya, on rebien el nom de bullangues. Es va formar una Junta que va assumir el govern. Van proclamar algunes de les seves demandes, com extingir el clero o fer una nova llei electoral. Maria Cristina va encarregar a Mendizábal la tasca de formar un nou govern. Va voler reformar l’Estatut Reial i va engegar reformes progressistes, tals com desamortitzacions per armar un exèrcit contra els carlins. Es va restablir la Constitució de 1812 davant la insurrecció de La Granja, i es va nomenar cap de govern a Calatrava (menys progressista que Mendizábal). Aquest govern progressista va engegar reformes tals com la dissolució del règim senyorial, la desvinculació de les terres (es podien vendre), i la primera desamortització. Es van apropar al lliure mercat amb mesures com l’abolició dels privilegis de la Mesta o les llibertats d’arrendaments agraris. Es va proclamar la Constitució de 1837.

A la part final del govern progressista, un cop aprovada la Constitució i la seva nova llei electoral, es van convocar eleccions amb victòria moderada. Aquests van intentar desfer les mesures aprovades anteriorment pels progressistes: retorn dels béns expropiats al clero, limitacions de les llibertats... va haver-hi un fort moviment insurreccional, amb noves juntes revolucionàries. Maria Cristina es va veure obligada a dimitir al 1840 davant la seva negativa a acceptar un nou govern progressista.

Regència d’Espartero (1840-1843)

Els progressistes van nomenar regent al general Espartero, heroic vencedor de la primera guerra carlina. Aquest va dissoldre les juntes i va convocar unes noves eleccions que van donar la victòria als progressistes. Tot i la seva popularitat entre els progressistes, va ser molt autoritari. Governava només tenint en conte als ayacuchos (camarilla de militars propera a Espartero) i sense fer cas a les corts. Va crear un aranzel lliurecanvista, tot obrint el mercat de cotó als anglesos, i creant un fort descontent entre els industrials catalans, que veien una gran amenaça. La burgesia va protestar perquè veia perillar la indústria i les classes populars per temor a perdre la feina. Va ser l’aixecament de Barcelona, solucionat per Espartero amb un bombardeig. Al 1843, Narváez i O’Donnell (moderats) van conspirar per fer dimitir a Espartero. Ja s’havia produït un aixecament per part de Prim a Reus, amb la creació d’una Junta Suprema. A Catalunya no va acabar la revolta amb la dimissió del regent, doncs es van elevar les protestes, es negaven a dissoldre’s. Va generar-se una forta divisió social a Catalunya. Els sectors populars van radicalitzar la protesta anomenada Jamància, que va provocar que la ciutat tornés a ser bombardejada, aquest cop per Prim. Es va decidir avançar la majoria d’edat d’Isabel II i va ser anomenada reina.

2. REGNAT D’ISABEL II. MAJORIA D’EDAT (1843-1868)

Dècada moderada (1844-1854)

Es celebren eleccions al 1844. El sufragi censatari va afavorir als moderats, que van resultar guanyadors i va ser nomenat cap de govern Narváez. Pretenien fer reformes però moderades, acabant amb l’etapa revolucionària, volien: predomini de l’ordre, reformes però amb repressió (per acabar amb les expectatives revolucionàries). Predominava la burgesia terratinent, fusió de vells aristòcrates i nous propietaris rurals. Volien protegir les institucions dels carlins i de les revoltes populars. La corona i l’exèrcit n’eren els principals garants i falsejaven els mecanismes electorals per assegurar la continuïtat dels moderats. Es va aprovar la Constitució de 1845, de caràcter moderat, per tal de consolidar el model polític que volien els moderats. Era de caràcter conservador, i era molt restrictiva amb les llibertats i amb un sufragi restringit. Es va signar també el Concordat amb la Santa Seu, per millorar les relacions amb l’església (que era favorable a la causa carlina). Aquest document establia l’anul•lació de les desamortitzacions i el compromís de l’Estat de sostenir el culte catòlic, que era la religió oficial. A canvi l’església va donar suport a Isabel II.

Els moderats van voler consolidar l’Estat sota els principis del centralisme, la uniformització i la jerarquització. Van promulgar diverses lleis i reformes per culminar els procés, van centralitzar els impostos amb la reforma fiscal (llei Santillán-Mon). Es van elaborar els Codis Civils i Penal. Reforma de l’Administració Pública per reorganitzar els càrrecs i les administracions territorials, afavorint la centralització. Llei d’administració local, que permetia a la corona i als governadors civils designar alcaldes. Es va donar solució als furs bascos i navarresos mantenint-los però movent les duanes. Es va decretar el sistema nacional d’instrucció pública per regular els diferents nivells d’ensenyament (més tard Llei Moyano). Es va adoptar el sistema mètric decimal i es va dissoldre la Milícia Nacional per donar pas a la Guàrdia Civil.

Hi havia un fort descontentament, ja que el govern no es desenvolupava a les corts sinó a les camarilles. Especialment a Catalunya, hi havia un descontentament per part de la burgesia conservadora catalana, marginada del poder i reprimida per un fort destacament de l’exèrcit.

Els carlins es van tornar a aixecar donant lloc a la Guerra dels Matiners (segona guerra carlina), a causa de la greu crisi provocada per les males collites.

Bravo Murillo quan era al govern va accentuar l’autoritarisme proposant una reforma constitucional que pretenia governar sense règim parlamentari i restringia encara més el sufragi. No va tenir èxit i els propis moderats el van apartar del govern, demostrant la descomposició interna del partit.

Bienni Progressista (1854-1856)

La unió de diversos sectors descontents, com els progressistes, els demòcrates i una bona part dels moderats va provocar el pronunciament de Vicálvaro, al capdavant del qual s’hi trobava O’Donnell, cap del partit unionista. Es va elaborar el Manifest de Manzanares, en que es demanava complir la Constitució, reduir els impostos i restablir la Milícia Nacional. El pronunciament va tenir èxit i de nou Espartero va ser president. Es van convocar eleccions segons la legislació de 1837, que amb un sufragi menys restringit va permetre la majoria progressista i l’arribada al govern d’alguns demòcrates. Es va preparar una nova Constitució que no va arribar a ser promulgada, i es van restaurar els principis progressistes.

Es van engegar reformes econòmiques en defensa de la burgesia i les classes mitjanes, per impulsar l’economia i la indústria del país. Es van reprendre les desamortitzacions (2ª Desamortització). Es van impulsar la Llei dels ferrocarrils, la reforestació, el sistema de telègraf, les societats per accions i la mineria. Aquestes reformes van permetre una expansió econòmica.

Les crisis de subsistència no es van solucionar amb les mesures reformistes i els sectors populars es van revoltar. En aquesta època (1855) es van enderrocar les muralles de BCN i es va promulgar el Pla Cerdà. Les vagues obreres a Barcelona demanaven reducció dels impostos de consum, abolició de les quintes, millorament de salaris i reducció de les jornades laborals. També es van aixecar els pagesos. El govern per solucionar-ho va promulgar la Llei del Treball, però la situació ja havia avançat massa i no va ser suficient. Les discrepàncies entre els progressistes, que es van anar afiliant als unionistes i als demòcrates van provocar que Espartero dimitís i la reina confies el govern a O’Donnell.

Etapa unionista/moderada (1856-1868)

O’Donnell va intentar assolir un equilibri polític agafant propostes moderades i propostes progressistes. Va tornar a donar importància al parlament, i va ser mes tolerant amb l’oposició. Tot i així seguia utilitzant mecanismes de falsejament electoral per tal d’assegurar la seva victòria electoral, però aquest cop fixava una minoria opositora al parlament per evitar insurreccions. Es va aconseguir una certa estabilitat i un progrés econòmic relatiu. En política exterior es van fer tres moviments per tal de recuperar prestigi: l’expedició a Indoxina, motivada per castigar la mort d’uns missioners Espanyols, la intervenció a Mèxic, per exigir al govern mexicà el cobrament del deute acumulat i les campanyes militars al Marroc, motivades per disputes frontereres, que es va saldar amb la Pau de Wadras i la incorporació d’Ifni a la corona. Al 1863 es va fer evident la descomposició de la coalició i O’Donnell va haver de dimitir.

La reina va donar el poder a Narváez, retornant al moderantisme. De nou va utilitzar un govern autoritari, al marge de les corts i amb una gran repressió. Els progressistes i el Partit Democràtic van tornar a l’insurreccionalisme. Al 1866 una insurrecció a la Caserna de San Gil, amb l’adhesió progressista i demòcrata, va provocar 66 afusellaments i mil presoners, a més de l’apropament dels unionistes als progressistes. O’Donnell va haver d’exiliar-se i van tornar les crisi de subsistències, amb el descontentament popular pertinent.

En aquest context es va arribar al Pacte d’Ostende. Els progressistes, els moderats, els republicans i els nacionalistes catalans van arribar a un acord per fer fora Isabel II i van preparar un govern provisional per quan ho aconseguissin. Alguns volien la República i d’altres portar un monarca estranger. A la Batalla d’Alcolea, es va produir la batalla entre l’exercit isabelí i l’exèrcit del pacte d’Ostende.

...