Restauracion Española

EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ: 1875/1898

Introducció

El règim de la Restauració va des del pronunciament del general Martínez Campos, al desembre del 74 fins al cop d'estat del general Primo de Rivera al 1923.

La I República ha atemorit a l'alta burgesia i a les classes mitjanes que en la seva major part van recolzar al Sexenni, al principi, i les ha llençades cap al conservadorisme. Una aliança entre la burgesia terratinent, la burgesia financera, la industrial i bona part de les classes mitjanes, és a dir, una aliança política entre els antics moderats i un bon percentatge dels antics progressistes, es tradueix al retorn a la Monarquia borbónica.

Al començament, el règim imita les democràcies europees de l'època. Però els nostres veïns, econòmicament més desenvolupats, van anar ampliant les llibertats democràtiques,al temps que satisfeien algunes reivindicacions obreres. A Espanya, no es va produir aquesta evolució i a finals del XIX el sistema polític era una farsa.

El canvi polític va estar impulsat per:

La reorganització d'un partit alfonsí al voltant de Cánovas del Castillo i un Manifest firmat pel jove príncep al 1874. Cánovas pretenia que el seu moviment a favor de la monarquia provoqués manifestacions pacífiques per tota Espanya que obliguessin a Serrano a dimitir i deixar pas a una nova monarquia.

Però el pronunciament de Martínez Campos al desembre del 1874 va donar per finalitzada l'estratègia no violenta. Cánovas davant el fet consumat del cop militar, va acceptar el poder i va restaurar la monarquia amb la el jove príncep, Alfons XII, fill d'Isabel II.

Els primers mesos

Durant els primers mesos del govern, com a Primer Ministre, Cánovas va mantenir l'Estat de Prevenció: amb la constitució del 69 suspesa, els diaris controlats i els partits polítics contraris al rei, sota vigilància. El primer pas per consolidar el monarca el va donar al maig de 1875: va convocar a tots els ex parlamentaris vius de qualsevol de les Corts hagudes a Espanya als últims decennis, amb l'encàrrec de nomenar una comissió que hauria d'elaborar una nova constitució. Van anar 650 ex diputats a la cita, i la comissió, integrada per 30 membres, tenia una majoria conservadora.

El segon moviment de Cánovas va ser convocar eleccions al 1876 segons la llei vigent: per sufragi universal. Però les condicions de l'Estat de Prevenció va dificultar una campanya electoral lliure, es van posar traves a nombroses candidatures de l'oposició i en alguns llocs, el vot va ser adulterat. El resultat: només van votar el 55% del cens i el partit format per Cánovas va obtenir el 75% dels diputats.

La constitució de 1876

Aquesta constitució recull aspectes de la del 45 i la del 69. El sufragi era censatari, encara que no ho deia la constitució, la sobirania compartida i les llibertats eren reconegudes però es dirà com exercir-les. Pel que fa a la religió, l'Estat es declara confessional i manté l'església, encara que es podrà exercir qualsevol altra religió però en privat, sense manifestacions públiques ni propaganda. El rei té el privilegi de nomenar alguns senadors i tenia molt poder: l'executiu i a les Corts, on també tenia el dret de proposar lleis. Les Corts eren bicamerals dividides en un Congrés i un Senat.

Els partits polítics que donen suport al sistema

Són dos:

El partit conservador: organitzat al voltant de la figura de Cánovas, l'artífex de la Restauració. La seva biografia política va començar el 1854, a la Unión Liberal, i va ser un dels redactors del ''Manifiesto de Manzanares''. Encara que formava part del partit de Serrano al 1868, es va separar d'hora perquè des del primer moment volia a Alfons com a rei en comptes d'Amadeu. Ara organitza un partit conservador que agrupa a moviments catòlics, antics moderats i unionistes, i fins i tot alguns vells progressistes despistats. Serà el partit de la dreta espanyola fins al 1923. Va ser recolzat per l'antiga noblesa, els terratinents, l'alta burgesia financera i industrial i pel clergat. Però Cánovas, inspirat en el model britànic, vol un altre gran partit a la seva esquerra que pugui alternar-se al govern amb els conservadors. D'aquesta manera, els militars no tindran l'excusa de la inestabilitat política per donar cops d'estat. Per aquest motiu es va arribar a un acord, no escrit, amb un altre gran polític de la Restauració: Sagasta. Van guanyar les eleccions en 6 ocasions i van governar quasi 14 anys.

El partit liberal: Práxedes Mateo Sagasta, havia estat progressista fins la mort del general Prim i després va dirigir als Constitucionals Monàrquics, va ocupar diversos ministeris durant el Sexenni i era el primer ministre amb Serrano quan el pronunciament de Martínez Campos. Durant els primers anys de la Restauració va organitzar el gran partit de centre-esquerre fins al 1923. Va agrupar a la immensa majoria dels vells progressistes, demòcrates i molts radicals que acceptaven la constitució del 76 i les seves possibilitats de reforma si accedien al poder. Era recolzat per les classes mitjanes, molts funcionaris i alguns integrants de l'alta burgesia o l'exèrcit. És el partit que va aprovar les lleis reformistes del període. Van guanyar les eleccions en 4 ocasions i van governar uns 10 anys.

OLIGARQUIA I CACIQUISME: El mecanisme polític de la Restauració (pàg 73)

L'estructura oligàrquica i caciquil dels partits polítics.

El caciquisme: amiguisme i nepotisme a nivell provincial.

El sufragi censatari.

El sistema electoral majoritari.

La organització de les eleccions: el govern en crisi dimiteix, el rei nomena a l'altre partit, aquest convoca eleccions i sens dubte, les guanya.

Aquest sistema operatiu s'enquista i, amb el pas del temps, encara què amb el sufragi universal, es torna una comèdia.

L'administració perifèrica és competència de les Diputacions Provincials i Ajuntaments (no hi ha Autonomies regionals) les autoritats de les quals eren elegides pel mateix mecanisme electoral abans analitzat: Ajuntaments i províncies estan a la base del poder caciquil. Resum: escassa descentralització i caciquisme local.

Els militars

Un dels objectius de Cànoves era trobar un paper adequat pels militars a fi de que s’allunyessin dels pronunciaments. Ho va aconseguir mantenint-los ocupats:

Donant-los els medis suficients per derrotar els carlistes i als independentistes cubans.

Utilitzant-los per reprimir aldarulls quan la Guardia Civil es veu desbordada.

Apuntalant el que quedava d’Imperi i ocupant el Sahara Occidental i Guinea Eqüatorial a Àfrica.

Política colonial

Mantenir i ampliar si és possible l’Imperi en uns anys d’auge de la doctrina imperialista en Europa. Les raons per aquesta política són:

Econòmiques: mercats exclusius i fonts de matèries primeres.

De prestigi internacional.

Militars: mantenir ocupar l’exèrcit i oferir als superiors una via de promoció fora de la península.

Clero i Carlisme

Durant el sexenni revolucionari, el clergat espanyol en la seva majoria va tornar a recolzar la causa carlista. Terminada la guerra, de nou al govern li va urgir una política d’apropament i compensació a l’Església basada en el concordat de 1851 per guanyar-se el seu recolzament. Ho van aconseguir i l’Església va donar suport al partit conservador.

Exercici: LA GUERRA CARLISTA

El carlisme durant els primers anys del sexenni va tenir l'esperança de que el seu pretenent a la corona es convertís en rei. Però la partida la guanyà Amadeo. A les eleccions de 1872, els carlistes van perdre la meitat dels diputats, això va provocar una radicalització que es convertí en aixecament a les províncies basques, però no els va sortir bé i van ser derrotats pel govern a la batalla d’Oroquieta que es saldà al Conveni d’Amorebieta: els carlins serien amnistiats si deposaven les armes.

Però la segona guerra carlina es va reiniciar al 1873, aprofitant la inestabilitat de la I República i la Insurrecció Cantonalista.

Fins mitjans del 1874 els carlistes asseguren les seves posicions i amenaçaven Bilbao, però a finals de l’any, el govern de Serrano i Sagasta comença a guanyar la guerra un altre cop.

Al 1875, amb la Restauració i el govern de Cánovas, es va donar una empenta definitiva a l'acció militar que conclourà l'any següent amb la definitiva derrota carlina. Tot això va portar dos tipus de conseqüències:

Les immediates que van ser: el final dels furs Bascos i Navarresos, però va mantenir el sistema fiscal peculiar basat al «Concert econòmic»

Les de mig termini que es van produir per la divisió dels carlistes dels quals van sorgir dos corrents: el nacionalisme basc i els tradicionalisme espanyol.

Exercici: LA GUERRA DE CUBA I

Cuba no es va poder separar durant el període de les guerres independentistes per un seguit de causes:

- l’illa de Cuba era la base per al control de les rutes oceàniques, era el centre de les operacions de reconquesta dels territoris del continent que acabaven

...