Revolución Agrària

LLIÇÓ 1: LES SOCIETATS AGRÀRIES

1. POBLACIÓ I ALIMENTACIÓ

La preocupació bàsica de qualsevol grup humà és la seva alimentació. Durant la major part de la seva història, l’home ha estat un depredador que s’ha alimentat de les plantes i dels animals del seu entorn. Només fa 10.000 que algunes comunitats humanes van començar a compaginar l’activitat depredadora amb la producció d’aliments i la domesticació d’animals.

L’home es transforma en productor empès pel creixement de la població. Quan la fam va començar a fer acte de presència, l’home va haver de confiar la seva subsistència en el treball, especialment en el treball agrari, més o menys intens segons la pressió demogràfica, en una seqüència que va de la ramaderia als conreus esporàdics (fer un forat, enterrar la llavor i esperar la collita), canviant cada any la zona sembrada, i que culmina en l’obtenció de diverses collites a l’any.

Fins a mitjans s. XIX, l’agricultura va ser l’activitat econòmica bàsica en tots els països.

1. 1. L’evolució de la població en les societats agràries

1.1.1. El model demogràfic antic

El model demogràfic antic correspon a les societats depredadores i les societats agràries fins arribar a les societats industrials. Les seves característiques són: unes taxes de natalitat altes i unes taxes de mortalitat també elevades, i una esperança de vida al néixer baixa. La mortalitat era en gran part mortalitat infantil. (epidèmies, fams, guerres).

La població creixia a curt termini, però s’estancava o creixia molt lentament a llarg termini, la població podia fins i tot experimentar un descens important: és el que va passar a Europa com a conseqüència de la Pesta Negra de 1348; però en conjunt la tendència general era creixent.

1.1.2. El sostre maltusià

R. Malthus. La seva idea bàsica és que qualsevol població té un límit en la quantitat d’aliments de què pot disposar: és l’anomenat sostre maltusià. Malthus afegia que la població tendia a situar-se sovint en aquest sostre perquè mentre la producció d’aliments creix en proporció aritmètica, el nombre de boques ho fa en proporció geomètrica.

La tesi de Malthus té una segona part: les societats humanes tendeixen a un límit, però quan s’hi acosten, comencen a funcionar una sèrie de controls o frens que fan disminuir i fins i tot canviar temporalment de signe el creixement.

Els frens repressius detenen el creixement de la població mitjançant l’increment de la mortalitat.

Els frens preventius minoren i poden arribar a detenir el creixement de la població mitjançant la disminució de la taxa de natalitat. El factor limitador del creixement de la població és la manca de terra suficient.

1.2. Les grans etapes de l’evolució de la població preindustrial europea

La Pesta Negra, una epidèmia de pesta bubònica procedent de l’Àsia central, va afectar gran part d’Europa entre 1348 i 1351. Es calcula que va produir la mort d’aproximadament un terç la població europea. Sembla que a les vigílies de la Pesta Negra la població europea estava a punt de tocar sostre; l’epidèmia no hauria fet més que magnificar un procés que s’hauria acabat produint igualment.

2. CARACTERÍSTIQUES DE L’AGRICULTURA TRADICIONAL

2.1. Treball i producció

L’agricultura depèn de la dotació de factors i de les tècniques disponibles. Els factors de producció són la terra, el treball i el capital.

La terra, entesa com a espai útil apte per a l’explotació i el conreu, és limitada i no homogènia: el seu valor canvia segons la qualitat i la ubicació.

El factor capital era poc important en les economies tradicionals. El capital té però una gran capacitat de transformació sobre l’agricultura: de fet la utilització massiva de capital és la principal diferència entre l’economia tradicional i l’economia moderna. La característica principal de les economies tradicionals és que es tracta d’economies orgàniques, d’economies on tot procedeix de la terra.

Des de la revolució agrària de la prehistòria fins cap als segles VIII i IX, a Europa l’agricultura es concentrava entorn al Mediterrani, on les terres són fàcils de treballar amb una arada senzilla (l’arada romana), però pobres i sovint afectades per la sequera.

Més al nord predominaven el bosc i la ramaderia; la seva explotació es completava amb una agricultura itinerant.

L’arada de rodes, més pesada que l’arada romana, però capaç de treballar els sòls de l’Europa del nord, més compactes, però també de més qualitat i menys exposats a la sequera.

La vella agricultura mediterrània i la nova agricultura del nord tenien unes característiques comuns i unes altres d’específiques. La característica comú més important era l’aïllament. La finalitat principal de l’activitat econòmica no era incrementar la producció i la renda, sinó assegurar la reproducció humana.

La diferència principal entre les dues zones radicava en l’organització de la producció. A l’Europa mediterrània la terra de conreu era posseïda i explotada de forma individual per cada pagès.

A l’Europa del nord, la terra era també posseïda individualment, però l’organització de l’agricultura era comunitària: la comunitat de poble determinava quina terra s’havia de conrear i què s’hi havia de conrear.

Biennal: un any es conreava cereal, l’altre any es deixava descansar la terra. Si els camps eren tres o múltiples de tres, el sistema era triennal; en aquest cas es sembrava un any cereal d’hivern, l’any següent un cereal de primavera i el tercer any el camp es deixava descansar. El sistema triennal proporcionava més collita a canvi de més treball. Però el cereal d’hivern (blat) acostumava a valer el doble que el cereal de primavera, de manera que el valor de la producció venia a ser el mateix. El sistema triennal només era possible a l’Europa del nord: en el món mediterrani no hi havia prou humitat per a la sembra de primavera. L’organització en grans camps de l’agricultura a l’Europa del nord tenia com a finalitat principal afegir a les pastures un espai pel bestiar dins de la terra de conreu: el camp de guaret a l’hivern, al qual s’afegia a l’estiu,

...