Tema la Restauració

TEMA 1. LA RESTAURACIÓ (1875 – 1931)

1. LA RESTAURACIÓ (1875 – 1898)

1.1. Els orígens del règim de la Restauració

El fracàs de la I República i l’esclat de la 3ª Guerra Carlina van crear un estat d’opinió favorable al retorn de la monarquia. L’artífex de la Restauració borbònica va ser Antonio Cánovas del Castillo, que va aconseguir l’abdicació d’Isabel II i va potenciar la imatge del seu fill Alfons com a rei constitucional i com a soldat per guanyar-se l’exèrcit que fins aleshores havia tingut massa protagonisme en la vida política espanyola.

El projecte de Cànovas es basava en un canvi pacífic de règim amb el suport del Gral. Serrano i la convocatòria d’unes Corts constituents elegides per sufragi universal que instauressin de nou la monarquia i el rei Alfons XII.

Però el pronunciament del Gral. Martínez Campos a Sagunt, el desembre de 1874, va precipitar els fets i Alfons XII va ser proclamat rei. El govern del Gral. Serrano va dimitir i es constituí un govern presidit per Cànovas del Castillo.

El primer objectiu del nou govern era acabar amb els conflictes armats per estabilitzar la situació i consolidar el nou règim: la 3ª Guerra Carlina es va resoldre tant per la via militar com per la via conciliadora i la seva fi va tenir com a conseqüència la reforma del sistema foral; la Guerra de la Independència a Cuba es va resoldre temporalment amb la Pau de Zanjón (1878) que atorgava l’aministia als rebels i es comprometia a atorgar drets polítics als habitanta de l’illa.

1.2. Les bases del sistema canovista

La nova monarquia no es podia fonamentar en la constitució de 1845 sinó que calia redactar-ne una que recollís alguns dels principis que s’havien reconegut durant el Sexenni Democràtic i així donar a la monarquia un major suport social.

El nou sistema polític es basava en el model britànic en el qual la monarquia era respectada per totes les forces polítiques i havia una alternança en el govern de dos partits a través de la celebració d’eleccions.

a. La base social del règim van ser els terratinents i la burgesia catalana i basca que veien la monarquia com una garantia d’ordre i estabilitat.

b. La Constitució de 1876 consagrà el sistema polític de la Restauració. Els seus plantejaments eren prou ambigus com perquè qualsevol partit governés sense modificar-la i això va donar estabilitat al sistema. Va estar vigent fins 1923. Establia la sobirania compartida amb àmplies atribucions al rei; la separació de poders; Corts bicamerals; reconeixement de drets i llibertats; no concretava la forma de sufragi ( Lleis electorals 1878: Sufragi censatari, 1890 sufragi universal); confesionalitat de l’Estat però es tolerava els altres cultes...

c. El bipartidisme era l’altra de les bases del sistema. Els dos partits tenien en comú el seu suport incondicional a la monarquia, eren els partits dinàstics.

El partit conservador estava liderat per Cánovas del Castillo. Aplegava a antics moderats, unionistes i sectors del progressisme. La seva base social la constituïen la burgesia, els terratinents i la jerarquia eclesiàstica.

El partit liberal-fusionista estava encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta i recollia sectors progressistes, demòcrates i republicans i la seva base social la formaven classes mitjanes i mitjanes altes.

d. El torn pacífic era un element clau en el bon funcionament del sistema. Els conservadors van controlar el govern fins el 1881, però Cànovas sabia que l’estabilitat del sistema requeria la col•laboració dels liberals i que calia integrar-los a través d’un mecanisme d’alternaça pacífica o torn de partits, per evitar que l’oposició hagués de recórrer al cop d’estat o la revolució per arribar al govern.

El 1881 el liberals van arribar per primer cop al govern. La mort d’Alfons XII, el 1885, va provocar una crisi política que conservadors i liberals van superar amb el Pacte de El Pardo que instaurava la regència de Mª Cristina d’Habsburg, i confirmava l’alternança pacífica d’ambdós partits en el govern.

1.3. L’oposició

El 1881 el primer govern de Sagasta va legalitzar els partits polítics i això va permetre a l’oposició a presentar-se a les eleccions, tot i que amb mal resultat.

El republicanisme estava molt dividit entre els progressistes de Ruiz Zorilla, els centralistes de Salmeron, els federals de Pi i Margall i els possibilistes de Castelar. Més a l’esquerra hi havia el PSOE, dirigit per Pablo Iglesias. Era un partit marxista amb una implantació molt limitada i que el 1910 va obtenir el primer diputat.

A la dreta hi havia els carlins amb presència al País Basc, Navarra... D’ells es va escindir el sector més tradicionalista i ultracatòlic.

Finalment, en algunes regions van sorgir moviments regionalistes i nacionalistes que volien el reconeixement de la seva identitat cultural i un cert autogovern: Al País Basc, Sabino de Arana va fundar el PNB; el moviment gallegista de caràcter cultural; el catalanisme polític que culminaria amb la creació de la Lliga Regionalista el 1901.

1.4. Els sistema electoral: tupinades i caciquisme

Entre 1876 i 1899, sis eleccions van ser guanyades pels conservadors i quatre pels liberals. L’alternança en el govern de conservadors i liberals duraria molts anys, però a diferència del model britànic en què s’inspirava el sistema canovista, a Espanya els governs no eren fruit de la lliure decisió dels electors expressada a través de les eleccions. El mecanisme era just al contrari, ja que els sistema electoral de la Restauració invertia els termes propis d’un autèntic règim parlamentari. En aquest, el partit vencedor de les eleccions rep del monarca l’encárrec de formar govern. En la pràctica de la Restauració, quan un govern perdia la confiança de les Corts o del rei era substituït pel partit de l’oposició que, ja en el govern, dissolia les Corts i convocava les eleccions que guanyava indefectiblement. Així es produïa l’alternança, però no era per voluntat popular.

El triomf en les eleccions del partit del govern era possible gràcies al falsejament del sistema electoral, que ambdós partits acceptaven a l’espera de que els tornés a tocar governar de nou.

El frau electoral abarcava totes les fases del procés. El ministeri de Governació realitzava l’encasillado, la llista dels diputats que havien de sortir elegits. Les trampes electorals, tupinades o pucherazo, es produïen

...