Resum Tirant Lo Blanc Per Capítols

Capítols 1 a 4. "En la fèrtil, rica e delitosa illa d'Anglaterra" vivia un cavaller de molta anomenada com a guerrer, el comte de Varoic. En arribar als cinquanta-cinc anys decidí emprendre una peregrinació a Jerusalem per demanar perdó de tantes morts que havia fet. S'acomiada de la comtessa, la qual es plany de la seva partida, i li dóna mig anell que concorda amb el mig que ell es queda. Va fer córrer la brama que era mort (la comtessa li fa fer funerals, pensant-se vídua) i tornà a Anglaterra, vestit amb l'hàbit de sant Francesc, amb llargs cabells i barbes, i s'instal.la en una ermita, on viu de la caritat.

Capítols 5 a 12. Passen anys i Abraïm, rei moro de la Gran Canària, desembarca a Anglaterra amb un gran exèrcit i guanya en nou batalles seguides el rei d'Anglaterra, el qual s'ha de retraure a Londres. Aguanta fins que per la fam ha de sortir, i va a Varoic, on també l'assetgen els moros. Aleshores se li apareix una donzella que li diu: "lo primer home que veuràs ab llonga barba, que et demanarà per amor de Déu caritat, besa'l en la boca en senyal de pau, e prega'l graciosament que deixe l'hàbit que porta, e fes-lo capità de tota la gent". L'endemà troba el comte-ermità que li demana caritat, i després de diverses excuses accepta el comandament de l'exèrcit. A la nit el comte-ermità es disfressà de moro i se n'anà al campament enemic, on llençà les magranes, sobtant els enemics amb l'incendi que se'n seguí, el qual, com més aigua hi gitaven, més augmentava. Aprofitant el desordre, el rei d'Anglaterra, atacà el campament dels moros i els feu fugir fins a recollir-se al castell d'Alimburg.

Capítols 13 a 27. El rei de la Gran Canària tramet una lletra de batalla al d'Anglaterra, reptant-lo a combat "rei per rei", i el qui venci serà el rei d'Anglaterra. El comte proposà el rei, encara jove, i feble, que cedís la reialesa a un dels seus nobles, però tots se'n trobaven mereixedors; aleshores el rei disposa que el substiueixi l'ermità. Aquest accepta i demana a la comtessa, que encara no l'ha reconegut, "les armes de son marit En Guillem de Varoic, aquelles ab què ell acostumava entrar en les batalles". L'endemà combaté amb el rei de la Gran Canària i li tallà el cap. Els moros no es reteren i tornaren a moure batalla, però el comte també els venç i els fa fora definitivament. Després es fa reconèixer de tothom com el comte de Varoic, renuncia a la reialesa i després de romandre cinc mesos a Varoic amb la seva dona, es retira a l'ermita definitivament.

Capítols 28 a 57. Temps després, el rei d'Anglaterra fa unes grans festes i exercicis d'armes per celebrar les seves noces amb la filla del rei de França. Un jove bretó, anomenat Tirant lo Blanc decideix d'anar-hi amb molts d'altres joves. S'adorm damunt el cavall i va a parar a l'ermita de Varoic, el qual es meravella del desconeixement de la cavalleria que té Tirant; aquest li demana que l'adoctrini i aquest ho fa, i li deixa l'Arbre de batalles. Després de prendre part a les festes, tornen a veure l'ermità i li conten les gestes i les festes. Tirant diu de la dona del rei: "vos puc dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan extrema que per la gola li veia passar lo vi, e tots quants hi eren n'estaven admirats".

Capítols 58 a 73. El cosí de Tirant, Diafebus, llegeix una carta en què es diu que el millor cavaller que ha concorregut a les festes és Tirant lo Blanc. Tirant, ja al seu primer combat, matà un cavaller lluitant a cavall. Una altra vegada combaté a peu el senyor de Muntalt, el féu caure a terra i el va matar perquè no es volgué retre. Pocs dies després una donzella, dita la Bella Agnès, duia un magnífic fermall al pit, i Tirant li demana a canvi de servir-la i combatre per ella. Agnès li atorga. L'endemà es presenta a la cort un cavaller, el senyor de les Vilesermes, el qual, en nom del seu antic amor per la Bella Agnès, repta Tirant mitjançant una lletra de batalla (capítol 62). Després d'un llarg combat de nit en un bosc, el senyor de Vilesermes és mort i Tirant cau sense sentits i tot ple de sang. Poc després arriben a Anglaterra, d'incògnit i desitjosos de prendre part en les festes, els reis de Frisa i d'Apol.lònia i els ducs de Bavera i de Burgunya, els quals es presenten amb una sumptuositat i un luxe que meravellen tothom, sobretot a causa de quatre lleons domesticats que els fan de portadors de missatges. Repten a lluitar amb qui vulgui. Tirant hi lluita i els venç i els mata els quatre en dies successius.

Capítols 74 a 97. Kirieleison de Muntalbà, súbdit del rei de Frisa, decideix venjar-se de Tirant. Per fer-ho, tramet una donzella, la qual davant el rei d'Anglaterra, repta Tirant de traïció perquè ha mort dos reis i dos ducs, cosa que sorprèn tothom, ja que ningú no sabia qui eren aquells quatre cavallers; Kirieleison també li envia una lletra de batalla (capítol 77). Tirant accepta la batalla; Kirieleison hi acut, però primer vol veure el rei de Frisa: "obrí lo tabernacle e véu son senyor en lo punt que estava, e pres-li'n tanta de dolor, mesclada ab extrema ira, que la fel li esclatà e aquí de continent morí". Arriba a Anglaterra el seu germà, Tomàs de Muntalbà, per substituir-lo. En el combat cau sota el poder de Tirant, i quan aquest el commina a retre's s'acull a la seva benevolença, la qual cosa el deshonra públicament; tant s'humilià que es féu frare de l'orde de sant Francesc (cas similar al Sanglier del Curial e Güelfa). Amb aquests dos personatges, el gegantàs Kirieleison que sembla que s'ha de menjar tothom i mor de pena davant el seu senyor mort, i el seu germà, declarat públicament fals, deslleial i perjur per la seva covardia, Martorell es burla de don Gonçalbo d'Híjar, comanador de Muntalbà, amb qui tingué disputes. Un cop explicades les gestes, Tirant i els seus abandonen el lloc per no tornar-hi.

TIRANT A SICÍLIA I A L'ILLA DE RODES (capítols 98 a 114)

Tirant i els seus acompanyants s'adrecen a Nantes, on són molt ben rebuts pel duc de Bretanya. Arriben cavallers de la cort del rei de França que diuen que el soldà d'Alcaire, amb ajuda dels genovesos, ha armat un estol per emparar-se de l'illa de Rodes (el 1444 les forces egípcies havien assetjat Rodes). El rei, però descobreix l'engany dels genovesos, i quan aquests entren, amb armes amagades, amb l'excusa de veure les relíquies que aquell dia es mostren, els fa desarmar i els fa llançar en profundes sitges. Així i tot el soldà,

...