Va representar la tendència progressista en la música russa dels primers anys del nostre segle.

SCRIABIN

Va representar la tendència progressista en la música russa dels primers anys del nostre segle.

Provenia del mateix ambient que el seu amic Rachmnaninov. Va tindre la bona fortuna de atraure al editor Belaiev qui va iniciar la seua carrera. Scriabin es va convertir en el precursor de tempestats en al vida musical de Moscú i San Petesburg.

Durant anys va ser profesor de piano en el Conservatori de Moscú i en 1906 va aparéixer en una serie de concerts als Estats Units.

Es va apropar a la teosofía, l’ocultisme i la filosofía oriental. La seua concepció combinava el misticisme amb un delicat erotisme i ansies  de éxtasis. La seua música aspirava a provocar, « una vislumbre de planos espirituales más elevados »

Aquestes idees es van encarnar en dos grandiosos poemes sinfónics de carácter post wagnerià : el Poema del éxtasis y Prometeo

La composició orquestal de Scriabin més coneguda, el Poema del éxtasis, opus 54, en do major, destaca per l’atmosfera voluptuosa, propia de la essència de la música de Scriabin

RICHARD STRAUSS

Igual que Mahler, va ser famós director d'orquestra, deixeble d'Han von Bülow, va ocupar càrrecs en els teatres d'òpera de Munic, Weimar, Berlín i Viena i en el curs de nombroses gires va dirigir la major part de les grans orquestres del món. Va rebre molts honors oficials, tant en la seva pàtria com a l'estranger, i se li va reconèixer universalment com la figura dominant de la vida musical alemanya durant la primera meitat del segle actual. Va escriure uns 150 lieder, dels quals no més d'una dotzena es reconeixen normalment fora d'Alemanya i Àustria; però, cançons com Allerseelen, Ständchen i Traum durch die Dämmerung, demostren que Strauss és un dels mestres del lied del s.XIX. Encara que és més conegut pels seus poemes simfònics i les seves òperes.

Els poemes simfónics de Strauss

Va escriure poemes simfònics sobre programes tant filosòfics com descriptius. Les seves millors obres del primer tipus són Muerte y transfiguración y Así hablaba Zaratustra; del segon Las alegres travesuras de Till Eulenspiegel i Don Quijote.

Muerte y transfiguración : encarna un programa similar al de moltes sinfonies i operes. Aquest és un programa, filosòfic.

La música està desenvolupada amb autèntica calidesa emotiva, en temes i harmonies de força espontània i amb marcats contrastos dramàtics. La millor manera d'entendre la seva forma musical és com un allegro en forma sonata lliure, amb una introducció lenta i un epíleg hímnic. Les dissonàncies, estan lliurement utilitzades, per a l'expressió de sentiments violents.

Así hablaba Zaratustra  : programa filosófic en el doble sentit :  l'obra és un comentari musical del cèlebre poema en prosa de Nietzsche, el qual la doctrina del superhome agitava tot Europa cap a fins de la centúria. Encara que part del pròleg de Nietzsche encapçala la partitura i les diverses divisions disposen de títols del llibre, no pot considerar-se a la música com una temptativa de descriure en sons un sistema filosòfic; les idees de Nietzsche van servir com un estímul per a la imaginació musical de Strauss. L'únic toc artificial és la construcció d'un tema de fuga en el qual s'utilitzen les dotze notes de l'escala cromàtica, per simbolitzar el regne de la Wissenschaft (la ciència, l'erudició, el coneixement). L'extensió d'aquest poema simfònic i la seva diversitat de atmosferes aparentemenete capritxoses converteix Zarathustra en una obra difícil de seguir per a un oient que no estigui preparat.

Till Eulenspiegel : L'obra favorita del públic entre els seus poemes simfònics, Strauss desenvolupament un programa còmic amb una música de frescor inesgotable i atracció melòdica. Els detalls realistes de les aventures de Till estan tan íntimament barrejats amb el flux musical, que aquesta obra podria sentir-se amb facilitat senzillament com l'esbós característic d'un murri atractiu o, com una peça d'humor musical, que recorda a Haydn. Està escrit 'en forma rondó' per les nombroses recurrències dels dos temes de Till, que apareixen amb una interminable varietat de disfresses, animats per tocs d'instrumentació.

Don Quijote : és una comèdia adulta, el principi de la variació concorda amb les aventures de l'cavaller el Quixot i el seu escuder Sancho Panza les personalitats cobren forma amb les seves frustrants experiències.

Salomé és una òpera en un acte amb música de Richard Strauss i llibret en alemany del mateix compositor. Es basa en la traducció alemanya de l'obra en francès Salomé d'Oscar Wilde.

L'òpera és famosa per la seva "Dansa dels Set Vels". Ara es coneix millor per la més sorprenent escena final on Salomé declara el seu amor a la cap tallat de Joan Baptista.

Strauss va escriure el llibret basant-se en el drama homònim d'Oscar Wilde, traduït a l'alemany. Wilde s'havia inspirat al seu torn en el passatge bíblic del martiri de sant Joan Baptista. Oscar Wilde originàriament va escriure la seva Salomé en francès. Strauss va veure l'obra en la versió de Lachmann i immediatament es va posar a treballar en l'òpera. L'estructura formal de l'obra era molt apta per a l'adaptació musical.

1. Estil de composició

Rakhmàninov

L'estil de Rakhmàninov és fonamentalment rus: la seva música demostra la influència de Txaikovski, l'ídol de la seva joventut, però acaba anant més enllà. Rakhmàninov utilitza els ornaments amb certa freqüència en gran part de les seves obres com per exemple en el Dies Irae, The Bells, L'illa dels morts, Rapsòdia sobre un tema de Paganini i en les seves tres simfonies.

Molt especialment important és l'ús de les campanes com a so. En podem trobar exemples en la seva cantata The Bells o en el preludi del Segon concert per a piano en si menor. També enamorat dels cants ortodoxos russos, els utilitza en les Vespres i també són font d'inspiració per a moltes de les seves melodies. Les melodies de l'obertura de la seva Primera simfonia deriven d'aquests cants. (La nota de la melodia d'obertura del seu Tercer concert per a piano no deriva d'aquests cants, falsa idea que molts músics tenen de Rakhmàninov. Quan se li va preguntar per això a Rakhmàninov, va contestar que ell ho havia escrit).

En els scherzos, utilitzava una forma modificada del rondó, com per exemple a l'scherzo de la Sonata per a violoncel i a l'scherzo de la segona simfonia. A vegades, també utilitzava la fuga com a mètode de desenvolupament.

Rakhmàninov tenia una gran habilitat en l'escriptura del contrapunt i de la fuga. El Dies Irae és només un petit exemple d'això. Un aspecte característic de la seva escriptura és el contrapunt cromàtic.

A les seves últimes obres, com en el Concert per a piano núm. 4 (Op. 40, 1926) i les Variacions sobre un tema de Corelli (Op. 42, 1931), van ser compostes en un estil més emocional, fent-se menys populars entre el públic, malgrat l'originalitat de la música. En aquestes últimes composicions, Rakhmàninov buscava un major sentit de compressió i desenvolupament emotiu durant el desenvolupament de la melodia. No obstant això, algunes de les melodies més boniques (nostàlgiques i malenconioses) apareixen a la tercera simfonia, a la Rapsòdia de Paganini i a les Danses simfòniques.

1. Pianisme]

El pianisme de Rakhmàninov es considera, generalment, entre els més fins del segle XX. Al llarg de la seva vida, va exhibir les característiques de l'escola pianística russa: capacitat interpretativa sense esforç, llibertat interpretativa i una llibertat creativa dinàmica i expressiva.

1. Primers enregistraments

Rakhmàninov va fer els seus primers enregistraments per a Edison Records en els tipus de disc que anomenaven Diamond Disc, ja que eren els que demostraven una millor fidelitat acústica alhora d'enregistrar el piano. Per tal d'assegurar que les preses seleccionades fossin les de millor qualitat artística, Rakhmàninov va sol·licitar ser ell personalment, qui aprovés qualsevol publicació comercial. Malgrat això, la companyia va publicar també les múltiples preses alternatives, fet comú en la indústria del gramòfon de l'època. Enfadat, Rakhmàninov va deixar la companyia i va començar a enregistrar amb la Victor Talking Machine Company (1920) i la seva successora RCA Victor. Aquesta companyia va acceptar les restriccions de Rakhmàninov i orgullosa de tenir-lo amb ells, el va anunciar com un dels seus grans artistes. Rakhmàninov també va fer nombrosos rodets per a piano primer sense massa confiança en la qualitat musical que podia oferir un rodet de paper perforat, però quan la companyia Ampico el va convidar a escoltar el primer rodet mestre el 1919va quedar tan gratament sorprès que va seguir treballant per a la companyia fins a deu anys més tard.

...