Maria, Mare de Déu i Mare nostra

Maria, Mare de Déu i Mare nostra.

1- Què és la devoció Mariana?

La devoció i el culte a la Mare de Déu estan presents des dels inicis de la vida de l'Església. Ja en els textos evangèlics pot observar-se la particular atenció que Jesús tenia amb la seva Mare, així com l'afecte i respecte que havien de professar-li els deixebles.

Des dels temps més antics es venera a la Santíssima Verge amb el títol de Mare de Déu, a la protecció de la qual acudeixen fidels i pelegrins de tots els continents. Les expressions d'amor i afecte de les persones a María van començar aviat a succeir-se i la repetició i continuïtat de les mateixes va fer que de seguida es convertissin en actes de confiança filial i devoció cap a Nostra Senyora.

El culte marià té sens dubte un caràcter molt particular i especial, i ha de servir per a la glòria de la Trinitat, doncs no en va, es venera a “María, exaltada per la gràcia de Déu, després del seu Fill, per sobre de tots els àngels i homes, com la Santa Mare de Déu, que va participar en els misteris de Crist, és honrada amb raó per l'Església amb un culte especial”, tal com es va afirmar en el Concili Vaticà II. Venerar a la Verge és també adorar a Déu que la va omplir de gràcies doncs anava a ser la mare de Crist.

La devoció mariana s'ha anat desenvolupant fins als nostres dies amb un admirable amor i respecte cap a María, íntimament lligada a la vida del seu Fill, a qui sempre condueix, promovent i enfortint el lliurament per part dels fidels i devots.

2- El paper de la Verge Maria en el Misteri de Crist i de l’església.

El capítol VIII de la Lumen gentium porta com a títol: "La benaventurada Mare de Déu, Mare de Déu, en el misteri de Crist i de l'Església". En aquest títol es percep el ressò del text de la carta als Efesis sobre la significació del matrimoni cristià: "Gran misteri és aquest, però jo ho aplico a Crist i a l'Església" (Ef 5,32). En l'Escriptura, la unió de l'home i la dona és el símbol de l'aliança entre Déu i el seu poble: Déu és l'espòs i Israel és l'esposa; després, Crist és l'espòs i l'Església l'esposa (2Co 11,2). El Concili ens convida a situar a María en aquest context esponsal del misteri de Crist i l'Església

Un de les icones marianes més repetida de l'Església d'Orient és el de la Odigitria, és a dir, "La que indica la via" a Crist. María no suplanta a Crist, ho presenta a els qui s'apropen a ella, ens guia cap a ell, després, amagant-se en el silenci, ens diu: "Feu el que Ell us digui". Com diu Sant Ambrosio, "María és el temple de Déu, no el Déu del temple". Tota devoció mariana condueix a Crist i, per Crist, al Pare en l'Esperit Sant.

El fíat de María s'integra en l’amen de Crist al Pare: "Heus aquí que jo vinc per fer, oh Pare, la teva voluntat" (Hch 10,7), "perquè he baixat del cel no per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del que m'ha manat" (Jn 6,38). El fíat de María i l’amen de Crist es compenetren totalment. No és possible una oposició entre Crist i María. Com són inseparables Crist cap i l'Església, el seu cos. Els qui temen que la devoció mariana privi d'alguna cosa a Crist, com els qui diuen "Crist, sí, però no l'Església", perden la concreció històrica de l'encarnació de Crist. Crist queda reduït a alguna cosa abstracte, com un aeròlit caigut del cel per immediatament tornar a pujar a ell, sense tirar arrels a la terra i en la història passada i futura dels homes.

La inserció de María en el misteri de Crist cobra una immensa importància avui per a l'Església i per a la nostra societat. Enfront de la manera tecnicista de pensar, que valora el fer, produir, planificar..., sense acollir gens de ningú, sinó confiant només en si mateix, María, que renuncia a si mateixa i s'ofereix perquè esdevingui en ella la Paraula de Déu, ens mostra el veritable camí de la fe. D'una altra manera ocorre el que proclama el profeta Ageo: "Vosaltres heu sembrat molt sense collir res" (Ag 1,6). "El que la fe catòlica creu sobre María es funda en el que creu sobre Crist, però el que ensenya sobre María il•lumina al seu torn la fe en Crist" (CEC 487).

La mariologia es col•loca en el misteri unitari de Crist i de l'Església, com l'expressió personal de la seva connexió. L'Església, en la seva fer-se un sol esperit d'amor amb Crist, roman sempre un ésser-en-front de l'Espòs. Així l'íntima unió de Crist i l'Església apareix clara en l'expressió emmanillo-esposa, cap-cos.

María té el seu lloc en l'esdeveniment central del misteri de Crist, però de Crist considerat com Crist total, Cap i cos; i, en conseqüència, juntament amb l'Església. En tots dos aspectes d'aquest únic misteri, María ocupa un lloc únic i exerceix una missió singular. El culte de la Mare de Déu està inclòs en el culte de Crist a l'Església. Es tracta de tornar al que era tan familiar per a l'Església primitiva: veure a l'Església en María i a María a l'Església. María, segons l'Església primitiva, "és el tipus de l'Església, el model, el comprés i com el resum de tot el que després anava a desembolicar-se a l'Església, en la seva ser i en la seva destinació".

Sobretot l'Església i María coincideixen en una mateixa imatge, ja que les dues són mares i verges en virtut de l'amor i de la integritat de la fe: "Hi ha també una, que és Mare i Verge, i la meva alegria és nomenar-la: l'Església".

El misteri de María, misteri de l'Església, ens obre a la fecunditat de la fe, fent de nosaltres la terra santa, que acull la Paraula, la guarda en el cor i espera que fructifiqui. María és l'expressió de l'home situat enfront de la trucada de Déu. En María apareix la realització de l'home que, en la fe, escolta l'apel•lació de Déu, i, lliurement, en l'amor, respon a Déu, posant-se a les seves mans perquè realitzi el seu pla de salvació. Així, en l'amor, l'home perd la seva vida i la troba plenament. María, quan dona, és la representant de l'home salvat, de l'home lliure. María es troba íntimament unida a Crist, a l'Església i a la humanitat.

María revela a l'Església el seu misteri genuí. María és la imatge de l'Església serva i pobra, mare dels fidels, esposa del Senyor, que camina en la fe, medita la paraula, proclama

...