Comentario
Enviado por claudiahernandez • 8 de Marzo de 2012 • 546 Palabras (3 Páginas) • 340 Visitas
LA PÀTRIA
L’autor d’aquest poema és Bonaventura Carles Aribau, polític, economista,
funcionari català i autor de la Renaixença. Va escriure aquest poema quan es trobava a
Madrid, treballant per al banquer català Gaspar de Remisa. Va voler oferir-li pel seu sant,
la diada de Reis de 1832 i va voler que el tema girés entorn la pròpia llengua i l'enyorança
de la pàtria, vista des de Madrid com a llunyana, com si fos des de l'"exili".
A la primera estrofa descriu el paisatge de la geografia catalana en general,
indicant-nos també la divisió política catalana daquells temps. a part es lamenta que la
llengua catalana es perdrà per sempre i que ell enyorarà tant la terra com la llengua.
La segona octava identifica el front de la pàtria amb els parents, i el so dels torrents
amb la veu de sa mare i els plors del seu fill, és a dir, els afectes més propers. Acaba la
cobla amb una mena de comparació: "així com l'arbre emigrat a terres llunyanes, del qual
els fruits perden el gust i les flors el perfum". Un arbre desarrelat. L'hipèrbaton paral.lelístic
del darrer vers és d'allò més bonic.
A la tercera estrofa ens parla del que veu abans de marxar del seu país, que en
aquest cas es Catalunya i no Espanya, i dels records que li queden al cor de les terres
catalanes finalitzant així en cant d'enyorança per un català perdut quasi completament.
A la quarta estrofa ens parla del català (llemosí) com la llengua que ell sempre a
parlat i que vol continuar parlant com a llengua culta i amb l'honor que li provoca a ell el
parlar el català. També ens diu el que van fer els reis catalans per la nostra terra abans
que entresin a regnar els castellans, com ens diu que el català s'estava perdent davant la
llengua catalana. fa també referència a savis i personatges importants catalans.
A la cinquena estrofa aquí ens demostra el seu desig de continuar parlant català
sempre que pugui, ja que va nèixer parlant català (llemosí) i que no voldria perdre mai
aquest privilegi,
...