Los límites del poder de la sociedad sobre el individuo

Els límits de l’autoritat de la societat sobre l’individu (Cap. IV)

Resum.

 El principi d’interferència legítima de la societat sobre l’individu es limita a les accions que afecten o poden perjudicar els altres, mentre que en la conducta que només afecta un mateix ha de regir el principi llibertari. La frontera dels límits de la societat queden doncs, almenys teòricament, clarament delimitats quant al principi que l’ha de regular.

 Evidentment l’individu obté avantatges de la societat, i aquesta li pot imposar per llei no solament prohibicions, sinó també obligacions (contribuir, per exemple). La societat està justificada a exigir per llei i per l’opinió no fer mal als altres, a tipificar un seguit de conductes punibles i a executar les sancions, per castigar la violació dels drets dels altres (a la vida, la llibertat), la falsedat, l’abús de poder o l’omissió del deure.

 També pot censurar les disposicions i tendències a actuar de forma reprovable, com ara la dissimulació o la rudesa de tracte. Però en canvi no pot actuar contra defectes com l’alcoholisme, el joc o la manca d’higiene.

 Al Capítol IV de “On Liberty” Stuart Mill respon a certes objeccions i matisa els límits de la interferència de la societat sobre l’individu.

 En primer lloc, el principi s’aplica només a les persones adultes, amb capacitat natural d’actuar; per tant, no és aplicable als nens, als quals la societat té dret a induir-los a un tipus de conducta afí i conforme a la seva forma de ser. Però un cop arriben a la majoria d’edat, en un adult aquest poder social deixa de ser legítim. Els altres podran exhortar-lo, renyar-lo, apartar-se’n si no comparteixen la seva forma de vida (fent així ús de la mateixa llibertat que fa ell adoptant-ne una de diferent), però no poden usar la coerció de la llei per imposar una concepció del bé que només ell està legitimat a acceptar. Imaginem per exemple una persona que no li agrada rentar-se, que fa pudor: doncs bé, segons Mill els altres podem fer-li notar aquesta circumstància (opina que en aquestes coses som massa educats i tot) i també evitar-lo, però no obligar-lo legalment a ser net, ni castigar-lo moralment. El seu aïllament seria una conseqüència de la seva elecció, i ha de carregar amb ell. El principi de llibertat implica evidentment assumir la responsabilitat d’actuar lliurement, i aleshores no té dret a queixar-se que els altres li facin el buit.

 Una objecció evident consisteix a afirmar que els actes que afecten o perjudiquen només l’agent en el fons acaben perjudicant altres persones: així, l’alcohòlic que maltracta la família, o el jugador que ho perd tot jugant i no pot fer front als seus deutes, o el dropo que viu a costa dels altres. Bé és veritat que el bevedor, el jugador o el dropo acaben sent una càrrega per als més pròxims i per la societat en general (l’argument que s’utilitza avui per justificar la prohibició de fumar). Per a Mill no es tractaria ja en aquests casos de conductes que afectin només l’agent, sinó que perjudiquen els altres; per tant, cal que la societat intervingui i el sancioni “en defensa pròpia”, perquè efectivament ha perjudicat terceres persones amb la seva conducta. “No puc evitar pensar que la societat... no pot fer res més que esperar fins que [les persones que actuen malament] hagin comès un acte irracional, i aleshores castigar-los moralment o legalment”. La sanció preventiva (estil “ley de vagos i maleantes” de l’antic règim franquista) o principi de prevenció general del dret penal, avui obsolet, no és compatible amb la llibertat individual.

 Però l’objecció més rellevant des del punt de vista actual és l’argument que la societat ha d’intervenir per evitar que algú

...