PER QUAN NO EM RECORDIS.

Hola , sóc jo. Aquella persona que estava amb tu cada moment que necessitaves una abrasada , aquella que no deixava que ploressis ,aquella que no deixava que prenguessis mal , aquella que et feia somriure quan mes ho necessitaves , aquella que t’escriu ara aquesta carta entre llàgrimes que tu no pots eixugar per que no saps qui soc, per quan deixis de recordar-me puguis saber que jo soc aquella persona.

No se ven be per on començar Maria , pot ser diente que el temps m’ha passat molt ràpid al teu costat , que m’arrepenteix-ho de no haver-te acompanyat fa dos mesos al concert que a tu tan t’agradava. Que em vaig perdre el moment en el que tu ets coronada com a la millor escriptora del d’institut , tenies i tens amagat aquest do , de ser tan fràgil i sentir les coses tan fortament que ets capaç de plasmar-les a un paper , i fer sentir a tothom com si tingues un lloc a les teves paraules , de fer-nos sentir a gust. Tens aquesta dolçor que guardes als teus ulls , que només al mirar-te es detecta , aquesta mirada perduda , que mai saps on mires... Per això caus sovint i les dos riem.

També tinc que donar-te les gràcies , per aquest 15 anys juntes , plens de emocions , de caigudes , de aquelles que fan tan de mal... de viatges , de excursions amb l’escola , de esmorzars , de sopars , de nits de cinema al sofà de casa teva , de les tardes a la piscina , dels dies en els que al dematí se’ns congelava el nas per el fred de el hivern.

Se’m està fent molt difícil escriure’t aquesta carta , que llegiràs quan el teu record de mi , dels teus pares , del Jordi , de tothom s’hagi esborrat. Tothom ho està passant malament , a tothom li costa molt assimilar que no tornaràs a recordar-nos , que tindrem que dir-te cada dia que jo sempre e sigut la teva millor amiga , que el Jordi es el teu amor , que els teus pares son qui t’han donat la vida... Però espero que no ploris més , que no tinguis la necessitat de demanar-me una abraçada , que no calgui que et reculli per que has relliscat a la teva vida , no t’espantis.

Quan ens vas dir que tenies l’Alzheimer , que les coses set oblidarien poc a poc , sense cap raó , sense que te’n adonessis , se’ns va caure el món a sobre.

Donam un segon , que la meva mare m’està cridant per que apagui la llum ja , i me’n vagi al llit... Es de nit , i abans sempre miràvem les estrelles abans de posar-nos a dormir desprès de la nit de cinema i el menjar “guarru” com nosaltres dèiem. I tu sempre t’aixecaves abans que jo , per què m’encanta dormir , i com una boja et posaves a endreçar la meva habitació que estava i està plena de coses per en mig , per el terra , per el llit... m’ho col•locaves tot tan ven posat que desprès tenia que preguntar-te on m’havies deixat les coses , i m’enfadava que em ordenessis el meu desordre controlat , el meu caos ordenat. Jo ja

...