Alba Dorada Y Fascismo Italiano

Orígens i ascens:

L’origen a Itàlia del Partit Feixtisa Italià liderat per Bennito Moussolini està l’any 1919 quan el 23 de Març va ser fundat, pel mateix líder el Facio di Combattimento per aplacar a partir de la violència els moviments socialistes i comunistes, fins que al 1921 és fundat el Partit Nacional Feixista, format per antics socialistes, com Moussolini i per ultradretistes.

En canvi l’origen a Grècia de l’Aurora Daurada comença als anys 80 amb la publicació d’una revista que porta el mateix nom, amb NicKolaos Michaloliakos i un grup de seguidors. La portada ja deixava veure la tendència editorial, amb una esvàstica dibuixada a la portada. Anys mes tard al 1985 els editors de la revista fundarien el Partit Polític amb la contigüitat del seu líder.

El primer que s’ha de tenir en compte per intentar explicar l’origen i l’ascens d’aquests grups ultranacionalistes i antidemocràtics, es quelcom que tant en el cas d’Itàlia amb el partit feixista Italià, com en el cas de l’ Aurora Daurada a Grècia, és la situació de crisis econòmica i social, que escanya sobretot a les classes populars. I la crisi políticament parlant, fruit de la forta inestabilitat política del sistema parlamentari. Veiem una clara demanda per part de certs sectors de la societat d’una alternativa política real que asseguri un govern fort que actuï amb mà dura i que s’oposi a les praxis liberals dels governs del moment.

Trobem en el cas d’Itàlia una industria ferida, un atur i una inflació com a conseqüències de la primera Guerra Mundial, i en el cas de Grècia, un país vexat per la crisis econòmica mundial, per la ineptitud del govern en plantejar solucions, i la intervenció del “rescat” europeu que no ha aportat solucions directes al problema de l’ocupació i les retallades impopulars, imposades per la Troika. Això farà que l’oportunisme d’aquests dos grups s’arribi a plantejar com a una solució alternativa i real al problema.

Socialment, la crisis és un element precursor de l’agitació de l’esquerra revolucionaria que explica l’ascens i la permissivitat dels governs del moment en els actes de violència d’aquests partits reaccionaris (Partit Feixista d’Itàlia i Alba Daurada a Grècia) per a aplacar aquestes organitzacions revolucionaries socials.

L’aprofitament del nacionalisme ferit, ressentit dels dos països, per part d’aquests partits que hàbilment l’exploten fent exaltació patriòtica, d’altra banda explicarà el sorgiment, en major o menor mesura, del racisme i la xenofòbia.

En el cas d’Itàlia, trobem un nacionalisme afectat pels resultats de les negociacions de la Pau de París, congrés del qual Itàlia en formava part com a potència vencedora de la primera Guerra Mundial, però que en surt com si fos un clar perdedor.

En el cas de Grècia trobem també un nacionalisme afligit per l’efecte de la crisis mundial econòmica sobretot als països del sud d’Europa, amb el consegüent atac mediàtica de les principals potències mundials (Romney: “EEUU, no se convertirà en España Grècia o Itàlia”) i l’exigència del poder de la Unió Europea en el pagament d’un deute il•legítim.

Tots aquests factors expliquen l’enfortiment o el sorgiment d’aquestes forces polítiques oportunistes d’una problemàtica nacional, que van saber usar i usen per al seu favor per aconseguir mes poder mitjançant la via democràtica amb pràctiques antidemocràtiques i forts elements propagandístics.

Camp Ideològic:

L’eix central de l’ ideologia d’Alba Daurada, és la sang, la raça, i una defensa fèrria a una suposada “raça hel•lènica” amenaçada per l’ invasió racial de l’ immigració. Aquesta idea queda simbolitzada pel seu lema: “αίμα, τιμή και τη Χρυσή Αυγή” (sang, honor i Alba Daurada). Aquest discurs el defensen mitjançant el populisme demagog pel qual s’identifica a l’estranger com a causant i agregant dels problemes socials i econòmics del país.

En el cas d’Itàlia la qüestió nacional no està, ni de bon tros, al mateix nivell que la qüestió racial. Tot i que sí que trobem un intent d’unificació i de construcció de la idea de “raça italiana” com expressava la (NIIILLL)

També veiem un lligam claríssim entre els dos corrents ideològics si ens fixem en el component irracional de l’exaltació del sentiment i la crítica al racionalisme per part del feixisme italià. I d’altra banda en el cas grec aquest element irracional es troba present en el misticisme de l’hel•lenisme, la ideologia, i la voluntat de recuperació de la grandiositat grega. A més de vincular la ideologia del partit amb el sentiment de malenconía del govern autoritari de Ioannis Metaxàs i en els grups “Kleftes” de la revolució independentista de Grècia.

Com ja hem dit en el cas d’Itàlia feixista, la disposició del poder va permetre al partit feixista dissenyar uns aparells ideològics al servei de l’hegemonia ideològica feixista, basada en elements militaristes i nacionalistes, així com la transmissió d’una imatge sublimada al règim. Mentre que l’associacionisme i l’òpera permetien ocupar el temps lliure de la gent i d’incidir en l’àmbit personal i familiar dels italians. Aquest estat totalitari que controlava el pensament, la informació, l’expressió, l’art, les entitats i associacions i fins i tot l’educació, van permetre disposar d’uns instruments divulgadors de les consignes polítiques i d’ideologia.

No observem la mateixa idea hegemònica en el cas del partit nacionalsocialista grec, on el seu “target polític” està format per simpatitzants alb ideologies diverses, però tenint en comú la necessitat d’aquestes ajudes socials oferides pel partit, directament al carrer.

Seguidors i Resistències: (gramsci)

Al llarg de la història podem constatar que en un moment de debilitat estatal, i per tant de inestabilitat social, l’alternativa política esdevé sempre radical i forta, ja que la societat demana estabilitat i un cert benestar. És per això que no ens hauríem d’estranyar al veure com partits més radicals tant de dretes com d’esquerres guanyen vots quan els governs del moment que pateixen la crisis els perden.

És aquest un factor clau en l’èxit del partit feixista Italià i també en l’augment de simpatitzants del grup d’Alba Daurada. Encara que el sorprenent d’aquest últim cas, és el ressorgiment d’un partit de característiques racistes i totalitàries quan em viscut el genocidi i la brutalitat de dos estats com l’Italià o Alemanya, encara mes desconcertant quan sorgeix en un país com Grècia, un dels països mes torturats per la repressió Italiana i Alemanya durant la seva invasió a la segona Guerra Mundial.

L’Alba Daurada desprès de sortir de l’aliança patriòtica al 2005 va guanyar fins a un 5.3% de vots a les eleccions, i la seva popularitat ha anat en ascens paral•lelament a l’agreujament de la crisis econòmica grega i sobretot en els barris de les grans ciutats gregues on hi ha mes immigració. Els seus seguidors, són grups socials molt desfavorits que pateixen durament la crisis. No són votants convençuts en ideologia, sinó mes aviat gent necessitada dels serveis socials al carrer que estan fent, donar menjar, roba inclús ocupació a tot aquell que es pot considerar grec. Grups socials que desconfien de que hi hagi cap alternativa real en els partits majoritaris i que veuen una solució clara i ràpida per al seu descontent. A més en relació a la teoria política sobre l’ immigració guanyen molts adeptes als barris mes conflictius i immigrats, ja que creuen que l’alta taxa de delinqüència i crim és una conseqüència directa d’aquest fenomen de l’ immigració i és l’Alba Daurada la que l’ha combatut amb atacs violents i a posat seguretat al carrer. Gent a la que la por i la gana l’estan superant i busquen una “esperança”. Una noia en les entrevistes que ha realitzat el membre del grup declara: “ La meva germana sempre ha sigut socialista, però desprès de ser agredida, ferida i robada, va decidir demanar ajuda a l’Alba Daurada”

En quant a la resistència cap aquest partit polític, el que mes sorprèn es que els atacs violents al carrer no estiguin condemnats pel govern ja que no hi ha cap dubte en que hi ha una relació total entre les agressions i l’Alba Daurada. Però com ja va passar durant el feixisme Italià hi ha una certa permissivitat dels governs d’aquesta violència perquè els interessa fomentar la por i deixar que aquest grup sigui “l’encarregat” d’aplacar els moviments revolucionaris organitzats sobretot per l’esquerra, l’única resistència del govern cap a aquests partits és alguna declaració a entrevistes o programes on es declaren en contra tan de l’ ideologia com del mètode d’aquest partit, com va fer el president Károlau Papúlia: ”No tolero un rasgo fascista en una Grècia que derramó tanta sangre por luchar contra el fascismo”. En canvi per part de grups socials o grups polítics antisistema si que hi han hagut resistències actives i fins i tot violentes, com en el cas de la bomba a la seu d’Atenes de l’Alba Daurada.

A Itàlia, la situació com ja hem dit era semblant a la de l’actual Grècia, en quant a una crisis global de la nació, el feixisme Italià traurà força de la situació que viu el país. La crisis econòmica de desprès de la primera Guerra Mundial, ha tocat a tot el país y la democràcia que tant prometia no està donant els seus fruits. Així doncs, tenim una gran part de joventut Italiana que està descontenta amb la democràcia parlamentaria liberal del país i la seva política.

...