Comentari de text: René Descartes, Meditacions metafísiques, V

Comentari de text: René Descartes, Meditacions metafísiques, V

René Descartes va ser un filòsof, matemàtic i físic francès, considerat com el pare de la geometria analítica i de la filosofia moderna, així com un dels epígons amb llum pròpia en el llindar de la revolució científica. Elabora una versió, una interpretació personal de l'argument ontològic, a causa de Sant Anselm de Canterbury al segle XI.

Abans, però, reprèn l'assumpte epistemològic de diferenciar idees clares i diferents de les confuses. Descartes afirma que una de les primeres és la noció de "extensió": tot objecte és extens, i d'ell és possible enumerar "parts" i atribuir-li, ens diu Descartes, "magnituds, figures, situacions i moviments" a cadascuna. Això, afirma el filòsof francès, és tan clar i la seva veritat tan manifesta a la ment (almenys a la seva ...) que no li sembla estar aprenent res de nou, sinó que "més aviat em acordo d'una cosa que ja sabia abans; és a dir, percebo coses que estaven ja en mi esperit, tot i que encara no havia parat esment en elles". A més, ens assegura, hi ha idees de certes coses de les quals és impossible pensar que són pura res o simple invenció, tot i que en primer moment no tinguin cap relació amb objectes del món sensible, sinó que "han de" tenir naturalesa veritable i immutable. Descartes empra l'exemple d'un triangle. La seva idea em ve al cap amb facilitat, però podria no existir cap triangle més enllà de la meva ment. Ara bé, la figura posseeix una certa forma o "essència" immutable i eterna, que no puc haver-la inventat jo, ni tampoc a les seves propietats particulars, propietats que li són pròpies i que el configuren com a tal, perquè reconeixem de seguida un triangle quan ho imaginem, però no així les seves propietats (no tots sabem, per exemple, que els tres angles d'un triangle valen el mateix que dos angles rectes, i altres atributs similars). Les seves propietats, doncs, li són pròpies, són integrants de l'essència del triangle.

Ara passa Descartes a Déu i l'argument ontològic. Acceptem que hi ha propietats clares i distintes en els objectes (siguin reals o no), que podem captar, com acabem de veure. En Déu, per la seva banda, hi ha almenys una que és consubstancial, pròpia a la idea mateixa de Déu: és la de perfecció. Déu és un ésser (és L'ésser) perfecte. També aquesta és una idea clara i distinta. Imaginar a un Déu imperfecte no té sentit; no seria Déu, naturalment. Descartes continua afirmant l'inevitable lligam entre el concepte d'un ésser perfecte i la seva efectiva existència, perquè com puc imaginar un déu, amb la propietat clara i distinta de la perfecció, però que no obstant això no existeixi? Si separem els dos atributs, l'essència i l'existència divina.

L'existència és un atribut que forma part de la mateixa perfecció de Déu. O, com escriu Jesús M. Díaz Álvarez, "la definició essencial de Déu conté en si mateixa, com una de les seves perfeccions, l'existència". En definitiva,

...