DELINQÜÈNCIA I CONTROL SOCIAL

DELINQÜÈNCIA I CONTROL SOCIAL

Tema 1: Corrents teòriques

1. Control social: què és i per a què serveix? Quina finalitat té?

El concepte de control social es pot definir de moltes maneres:

• La definició vincula control social amb l’ordre social i amb el progrés de les societats.
• L’ordre social depèn dels valors de la societat. “El control social és la capacitat d’una societat per a autoregular-se segons els principis i valors desitjats”.
• Tot i que el control social implica la capacitat que els grups es regulin segons els seus valors, no implica relativisme cultural.
• El control social té una doble finalitat: reduir el control coercitiu i l’eliminació de les desigualtats socials. Aquestes dues finalitats impliquen una major capacitat d’elecció sobre l’ordre social i la racionalitat, és a dir, el progrés social.
• Quina és la manera de fer que un grup social progressi, és a dir, es pugui autoregular, disminuint el control coercitiu?

Per tant, té com a finalitat l’ordre social entès com a millora de les llibertats i la democràcia o bé és l’establiment del poder d’uns sobre la resta? La finalitat de l’ordre social és la millora de les llibertats i la democràcia, és a dir, la racionalitat o capacitat de decisió sobre l’ordre social que permet el progrés social.

2. On es situen les teories de control social dins les corrents teòriques en sociologia. Esquema.

Autors clàssics: Marx, Durkheim, Weber. Hi ha en sociologia una sèrie de teories que permeten integrar totes les concepcions sobre el control social.

3. Repàs de les principals corrents teòriques

Perspectives sobre l’acció

• Perspectiva sistèmica (Parsons). La realitat social està determinada pels sistemes i les estructures.

• És una perspectiva determinista; les desigualtats socials existeixen a causa de la estructura de la societat i no es poden canviar.
• L’acció de les persones està determinada per lleis externes.
• La estructura organitza pràctiques socials, les percepcions d’aquestes i les actituds, fruit d’assumir la divisió de classe i la desigualtat.
• Les jerarquies i les desigualtats s’encarreguen de mantenir les estructures existents.

• Perspectiva subjectiva (Schütz). La realitat social està creada per les accions de les persones i dels grups.

• Les persones, i no els sistemes, protagonitzen les accions socials.
• Els fets socials són generats per persones i grups de persones segons el sentit que cada un dona a les seves accions.

• Perspectiva dual (Beck, Elster, Touraine, Habermas). Posa l’èmfasi en els dos aspectes (sistema i individu).

• Posició crítica per a analitzar les desigualtats i per a identificar les alternatives.
• El món social és el resultat de l’acció dels individus i de la estructura social.
• Tot i que té en compte les dues teories anteriors, no és una síntesi d’ambdues. Per al canvi social, parteix del fet que el subjecte té capacitat de transformació, però té en compte les estructures socials.
• Aquestes teories contemporànies donen importància a la deliberació (debat), organització, reivindicació (el control social no ha d’implicar immobilisme en polítiques injustes) i  pluralitat de veus (com més progressa la democràcia, més pluralitat de veus).

4. Debat entre modernitat-postmodernitat, poder-justícia

• Els corrents postmoderns s’inicien quan es qüestionen els principis de la modernitat (anys 60-70).
• Moviments socials progressistes lluiten per l’augment de la democràcia, la igualtat, contra l’opressió. Ja que els drets humans estan essent imposats d’una minoria a una majoria, cal que es senti una pluralitat de veus (per exemple, drets de vots però només per homes).
• Cal reforçar i radicalitzar els principis de la modernitat, per a que siguin més democràtics i oberts.
• Però l’esquerra política no dona resposta.
• La desil·lusió política porta a una onada neoliberal.
• La ciència s’identifica amb el poder: contra la racionalitat. Les ciències s’ubiquen en el poder, de manera que es critica la ciència i la racionalitat.
• Es nega l’existència d’una realitat objectiva, de la veritat i es posen en dubte l’existència d’universals.
• No estan interessats en el desenvolupament científic, perquè no creuen en la ciència.

Jacques Derrida. Autor postmodern. És rellevant el concepte de deconstrucció, que fa servir com a destrucció. Els valors morals actuals no serveixen, ja que són una imposició, cal destruir-los.

• Tot depèn de l’espai i el temps. No hi ha significats universals i permanents al llarg del temps.
• El text escrit es pot interpretar de mil maneres, no hi ha una veritat literal: absoluta independència del context i de l’escriptor.
• No hi ha veritats absolutes.
• Tot es vàlid i mentida al mateix temps.

• Impossibilitat d’avenç científic i millora social.
• No es pronuncia sobre la bondat o maldat d’una opció.

• Per als postmoderns tot és relativista, tot depèn del punt de vista. En canvi, les teories duals contemporànies (postura crítica) critiquen una opció en favor d’una altra, proposant alternatives o opcions de canvi. Per tant, el control social no es pot basar en el relativisme cultural, ja que no totes les coses són vàlides. Això és contrari a la pluralitat de veus (democràcia) que busca el control social.

Foucault. Autor postmodern. Per a ell tot és poder (“genealogia del poder”), tota acció humana es configura a través de les relacions de poder. Les relacions de poder configuren la natura humana, és l’únic mitjà de regulació de les relacions entre individus. Per tant, serà difícil configurar una idea de control social que no impliqui poder. Això produeix una contradicció en les teories postmodernes. Ell defensa el poder, considera que és la base de qualsevol relació humana.

...