IDENTITATS, MITJANS LOCALS I COMUNICACIÓ GLOBAL

En poc temps, coincidint amb la crisi del pensament crític i la perplexitat difusa que ha acompanyat l’anomenada postmodernitat, s’ha iniciat una revolució social ignorada en la majoria de prediccions. És encara una transformació parcial i desigual, però s’expandeix de forma vertiginosa. Ha suposat ja, a àmplies àrees d’occident, de la conca del Pacífic i en algunes potències emergents, una profunda renovació de les formes de vida, de les relacions socials i dels procediments pels quals els grups humans es proporcionen uns estils de vida, uns criteris de construcció de sentit i unes identitats, expressades mitjançant les seves cultures respectives.

La informacionalització, la digitalització i la globalització es troben a la base de l’actual revolució; l’emmarquen i l’estimulen. Es tracta d’una revolució el fonament tecnològic de la qual es manifesta a través de la innovació constant, però que és també econòmica i cultural. Modifica el treball, les empreses, les relacions personals i el lleure.

Allò específic d’aquest procés accelerat de mutació és que sembla transformar-ho tot a partir especialment de la reconversió de les formes de producció industrial de la cultura i del coneixement. La convergència entre la informàtica, les telecomunicacions i els mitjans de comunicació apareix com l’estrella de l’operació. Però és la sobtadament visible centralitat de la informació i el coneixement en tots els processos socials, és el creixement exponencial de la pròpia producció d’informació, és la modificació dels mecanismes de la seva transmissió, és l’aparició de noves formes d’emmagatzematge i d’accés, amb les noves possibilitats de manipulació i processament, és aquest conjunt de circumstàncies coincidents i interdependents allò que està marcant el trànsit cap a una nova era.

És cert que fins i tot les millors obres de reflexió sobre l’actual fenomen de la informacionalització social i les seves extraordinàries repercussions, com la magnífica i extensa La Era de la Información de Manuel Castells, incorporen un ampli marge de provisionalitat. A més, han estat objecte de les ires del pensament apocalíptic conservador, encara que aquest acostumi a disfressar-se de pensament d’esquerres emparat en un grapat de venerables publicacions, i adjudiqui en exclusiva al neoliberalisme la patent de l’anomenat “pensament únic”. La imputació de determinisme tecnològic ha estat la més comú de les crítiques proferides contra els que han intentat comprendre la naturalesa profunda de la reestructuració del capitalisme desencadenada per una nova forma de desenvolupament, la informacional, que situa la informació i el coneixement com la nova clau de la productivitat.

Penso que ens enfrontem a un canvi de civilització, que aquest canvi tendeix a fer-se global i que condiciona les formes d’organització social, afectant els processos de construcció, assignació i reproducció d’identitat i provocant la configuració de nous subjectes històrics. Estic d’acord amb Castells i altres que la societat actual és resultat d’una transformació qualitativa del capitalisme, caracteritzada pel predomini d’una lògica social i un model de desenvolupament establerts al voltant de l’eix informació/comunicació i a les tecnologies involucrades en la seva consolidació. El consegüent augment de la quantitat d’informació que els sistemes socials metabolitzen i múltiples fenòmens associats, com la relativa desterritorialització i la progressiva hibridació de les cultures, provoquen canvis decisius en la vida quotidiana de les comunitats i la conformació de noves formes de percepció, de participació, de diferenciació i de discriminació social. Aquestes realitats substancialment noves són les que exigirien la renovació dels instruments teòrics per tal d’adaptar-los

...