Geologia Ordenació Territorial

1.ORDENACIÓ:

L’ordenació consisteix en assignar els usos mes adequats a cada zona segons les seves característiques per poder reduir els impactes ambientals. Únicament s’analitzava la capacitat del territori pel que da a un determinat ús. Això ha originat forts desequilibris a dos nivells:

• Horitzontal o territorial: algunes regions es desenvolupen molt mentre que d’altres queden deprimides.

• Vertical o d’organització de l’espai: en un mateix espai conviuen activitats incompatibles o s’emplacen certs usos.

Per tal d’evitar les dificultats que comporten les mesures correctores i compensadores, es té molt en compte l’ordenació correcta del territori.

Els paràmetres que cal considerar són els següents:

• Qualitat ambiental d’un territori: valor que depèn de la riquesa natural i la conservació dels ecosistemes.

• Fragilitat o vulnerabilitat del territori: la susceptibilitat a les actuacions o activitats que s’hi duen a terme.

• Capacitat d’acolliment: indica a partir de les característiques d’una zona, les possibilitats que té per al desenvolupament d’un determinat ús. Una capacitat elevada indica que el territori pot acollir un determinat ús amb més facilitat.

L’adequada ordenació d’un territori ha de tenir en compte l’amplitud de cada zona per als usos previstos i els impactes que poden generar. El principi bàsic d’una correcta ordenació territorial ha de ser: maximitzar l’amplitud i minimitzar l’impacte.

Fases del procés d’ordenació territorial

• Definició d’objectius: establir, amb uns quants anys de previsió, quins usos nous es volen desenvolupar en un territori determinat. Cal tenir en compte les necessitats de la població i la seva evolució, els canvis que comportaran les noves activitats previstes, quin grau de conservació de recursos hi haurà i l’amplitud del territori.

• Inventari i valoració d’elements i factors del territori: s’elabora una cartografia geoambiental per definir unes unitats en el territori. Cal fer un inventari i una valoració dels elements i factors. La forma més habitual de presentar-los són els mapes temàtics.

Se’n poden fer 4 grups dels factors que hi ha en aquesta fase: físics, biòtics, socioeconòmics i humans. En conjunt, és una fase llarga i costosa, ja que cal prendre moltes dades de camp.

Un cop acabada la segona fase, el territori objecte d’ordenació quedarà dividit en un seguit de zones o unitats ambientals:

• Predicció: factors que actuen sobre un territori, les aptituds de cada unitat territorial definida per a cada ús possible i fer una predicció dels impactes que pot generar.

S’utilitzen les matrius d’acolliment per a representar els resultats. A l’eix vertical es col·loca la llista d’unitats definides sobre el territori durant la fase anterior, i a l’eix horitzontal, els diferents usos possibles. A les caselles de cada intersecció hi ha un nombre que indica el grau d’acolliment, aquests poden anar de l’1 ( prohibida) al 5 (favorable).

• Planificació: correspon las polítics, consisteix a decidir en funció dels resultats obtinguts en el procés, l’emplaçament territorial definitiu dels usos que s’han d’introduir en un territori.

2. GESTIÓ DEL MEDI AMBIENT:

2.1 Instruments legislatius

Cada Administració elabora, discuteix i aprova lleis i normatives que regulen aspectes relacionats amb el medi ambient.

Un mateix aspecte depèn de diferents normatives que pertanyen a distintes administracions. La Unió Europa ha elaborat un gran nombre de directives comunitàries relacionades amb el medi ambient. A l’Estat Espanyol, les diferents normatives elaborades han d’atenir-se a la Constitució. Hi ha lleis importats dins el marc del medi ambient, com ara la Llei d’aigües, la Llei de costes, la Llei de mines, etc. L’aparició del concepte de delicte ecològic ha estat un progrés en aquest camp, perquè permet la condemna a presó en casos d’agressió al medi.

Pel que fa a les autonomies es competències atorgades per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya permeten a les administracions catalanes un ampli ventall d’actuacions en matèria mediambiental.

2.2 Instruments econòmics

A part de la legislació, les administracions se serveixen d’altres mecanismes per regular els impactes sobre el medi. Mitjançant instruments econòmics, es pot aconseguir compensar determinats problemes ambientals.

Incentius econòmics:

Són subvencions o desgravacions que permeten als particulars o a les empreses rebre diners o pagar-ne menys en conceptes relacionats amb la protecció del medi ambient.

• Subvencions: es poden rebre per conceptes molt diversos segons l’Administració que els gestioni i el pressupost de què disposi.

• Desgravacions fiscals: es tracta de reduccions en els pagaments que les empreses han de fer a la hisenda pública.

• Altres incentius: les empreses que desenvolupen la producció seguint processos que respecten el medi ambient veuen que cada cop els seus productes tenen més bona acollida. Per evitar fraus, l’etiquetatge dels productes ecològics està regulat per la llei.

Impostos:Són pagaments que les empreses o els particulars han de fer en concepte de compensació els costos que generen els impactes sobre el medi ambient.

3.MODELS DE GESTIÓ MEDIAMBIENTAL:

• Desenvolupament intensiu: és el model basat en un creixement demogràfic i urbanístic il·limitat, que crea greus desequilibris humans i grans impactes sobre l’entorn natural.

• Desenvolupament conservacionista (creixement zero): qualsevol impacte s’ha d’aturar, pretén limitar tot allò que provoca impactes sobre el medi ambient.

• Desenvolupament sostenible: sosté la conservació absoluta del medi no és viable ni en les societats desenvolupades ni als països en vies de desenvolupament. Aquest model defensa el creixement econòmic i social mitjançant unes pautes de control que garanteixin la sostenibilitat.

• Decreixement sostenible: s’ha començat a teoritzar sobre aquest model i afirmen que créixer de manera indefinida, encara

...