Tectonica plaques.

RESUMS

Teories orogèniques: Intenten explicar la formació de cadenes muntanyenques i quins tipus de esforços geològics haurien pogut aixecar sectors de l’escorça terrestre per a originar serralades tan grans com l’Himàlaia.

• Teories fixistes

o Teoria de les undacions, defensa que es van formar a causa de l’aflorament d’una immensa massa magmàtica que hauria generat un geotumor, i s’hauria elevat l’escorça fent zones de pendent amb plecs, falles i mantells de corriment.

o Teoria de l’oceanització, diu que les masses d’un magma podrien haver-se concentrat en una zona de l’escorça continental i a causa d’una major densitat s’hauria enfonsat tota la zona, que hauria implicat l’elevació de zones contigües i deformació dels estrats sedimentaris.

o Teoria del geosinclinal, es basa en l’existència d’una gran conca sedimentària que hauria acumulat una gran quantitat de sediments, que haurien provocat l’enfonsament de la conca.

• Teories mobilistes: Són molt més modernes i utilitzen els últims avenços tècnics per a donar explicacions lògics a la formació dels relleus muntanyosos de l’escorça terrestres:

o Teoria de la deriva continental, proposada per Alfred Wegener, la causa dels fenòmens orogènics és deguda a esforços compressius horitzontals de l’escorça originat pel moviment dels blocs de l’escorça.

o Teoria de la tectònica de plaques (o tectònica global), sosté que els fenòmens orogènics es produeixen pel desplaçament de sectors de la litosfera o plaques tectòniques mogudes per corrents magmàtics de convecció

• El 1915, el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener va publicar un llibre en el que presentava la hipòtesi de la deriva dels continents, que explicava que fa 200 milions d’anys tots els continents estaven units en un supercontinent anomenat Pangea envoltat per un únic oceà anomenat Pantalassa.

• Posteriorment, Pangea es va fragmentar en continents més petits que van anar derivant fins a les posicions que ocupen en l’actualitat.

• Proves geogràfiques

o Basades en la coincidència dels contorns dels continents.

• Proves geològiques

• Basades en la coincidència dels tipus de roques, jaciments minerals i estructures geològiques.

• Proves paleoclimàtiques

• Amèrica del Sud, Àfrica, Austràlia i Antàrtida presenten una gran quantitat de sediments d’origen glacial (til•lites), que indiquen que estaven tots junts en el cercle polar àrtic

• Proves paleontològiques

• Basades en l’existència de restes fòssils dels mateixos organismes en continents que actualment estan separats per un ocèa, que només és possible si en el passat aquests continents estaven units.

• Per a explicar la deriva continental, Alfred va plantejar que els continents estaven formats per silicats d’alumini i suraven sobre una capa de silicats de magnesi més densa i semisòlida, capaç de permetre el desplaçament dels continents.

• Encara que va presentar proves, van rebutjar la hipòtesi perquè no explicava quina força havia pogut fragmentar Pangea i moure els continents fins a la posició que ocupen en l’actualitat.

• Magnetita (F2O4), és un mineral amb propietats magnètiques, i per això els seus cristalls s’orienten segons el camp magnètic terrestre.

• En el si del magma hi han petits cristalls de magnetita que es mouen desordenadament a causa de la calor. Quan el magma es refreda, s’origina una roca ígnia a l’interior de la qual hi han cristalls de magnetita orientant-se cap al camp magnètic terrestre.

• Paleomagnetisme (o magnetisme fòssil) és l’estudi de l’orientació dels cristalls de magnetita en les roques magmàtiques formades fa milions d’anys. Ha permès descobrir que al llarg de la història s’han produït inversions en l’orientació del camp magnètic terrestre.

• Períodes de polaritat magnètica normal, com en l’actualitat, en el que el pol nord magnètic coincideix amb el pol nord geogràfic. Les roques mag. formades en aquest període tenen els cristalls de magnetita orientats cap al pol nord geogràfic.

• Períodes de polaritat magnètica invertida, en els que el pol nord magnètic se situa en el pol sud geogràfic. Les roques formades en aquest període tenen els cristalls de magnetita orientats cap al pol sud geogràfic.

• Teoria de la tectònica de plaques o tectònica global: Diu que la litosfera està dividida en diversos fragments anomenats plaques tectòniques, que suren i es desplacen per sobre l’astenosfera, empeses pels corrents de convecció magmàtics que es mouen en aquesta capa.

• L’exploració dels fons marins ha permès descobrir llargues i elevades cadenes muntanyoses, les dorsals oceàniques.

• L’estudi de les roques magmàtiques que formen les dorsals i els fons oceànics ha permès comprovar que els seus cristalls de magnetita no tenen tots la mateixa polaritat: s’aprecien bandes de roques amb polaritat magnètica normal alternades amb bandes de roques amb polaritat magnètica invertida i que estaven disposades simètricament respecte a l’eix de la dorsal.

• Això ha permès explicar la separació dels continents mitjançant l’expansió del fons oceànic, que es produeix a causa del creixement de la litosfera a partir dels materials magmàtics que sorgeixen al llarg de l’eix de la dorsal.

• El coneixement dels fons oceànics ha estat gràcies a l’ús del sonar (sistema de detecció basat en l’emissió de sons d’alta freqüència), capaç de detectar els sons reflectits quan xoquen amb el fons i mesurar el temps que tarden a tornar.

• La litosfera és la capa sòlida i més externa de la Terra, situada sobre l’astenosfera. Està formada per l’escorça i el mantell residual. Està dividida en plaques tectòniques.

• Litosfera oceànica: Està formada per escorça basàltica o oceànica i mantell residual. Arriba fins als 65 km de gruix.

• Litosfera continental: Està formada per escorça granítica o continental

...