CATALÀ.

CATALÀ

Exercicis pàg. 210

1. Busqueu en el text un mot que signifiqui el següent (els donem per ordre d’aparició):

- discurs, escrit, violent contra una persona o una cosa (1P): invectiva l. 29

- inflamat, animat d’una passió (2P): abrandat l.41

- no obstant això (2P):  tanmateix l.53

- que porta la mort, una grossa desgracia (3P): funest l. 85

*Digueu que senten per demagògic (l. 44)

Es diu que un discurs és demagògic quan mou o arrossega el poble tot adreçant-se als seus sentiments i emocions irracionals.

2. En la segona meitat del text apareixen algunes formes verbals que acaben en desinències pròpies d’una determinada varietat dialectal? Quines són tals formes i a quina varietat pertanyen? (Pots consultar el quadre de les pàgines 216 i 217).

Hi apareixen quatre formes verbals pròpies del valencià:

• demane (lín. 71): 1a pers. sing. del present d’indicatiu del verb demanar, que presenta la desinència [e], com tots els verbs de la primera conjugació.

• puga (lín. 75) i dissolga (lín. 93): 3a pers. sing. del present de subjuntiu amb desinència [a] en la 2a i 3a conj.

• Encara que és molt habitual a altres terres, hi podríem afegir també l’infinitiu tindre (lín. 54): variant popular de l’infinitiu tenir, format per analogia amb d’altres verbs de la segona conjugació i amb les formes de futur i condicional d’aquest verb irregular. 

3. En el text es contraposa un abans i un després amb relació a l’ús de la paraula en públic. Què caracteritza cadascun d’aquests usos? Com els valora, l’autor? Era, segons ell, ineludible l’aparició d’aquestes dues menes de discurs públic? Quina és la seva tesi?

Joan F. Mira distingeix entre l’ús de la paraula en públic abans de la Revolució Francesa i després:

• Abans de la Revolució Francesa, parlar en públic significava fer-ho davant d’un auditori selecte i culte i, per tant, es valorava que l’orador parlés bé i dominés els recursos clàssics de l’oratòria. • Després dela Revolució Francesa, en canvi, la democràcia s’estén i, amb ella, el discurs davant d’un públic popular, que fa que triomfin oradors que parlen malament però que són capaços de convèncer i incitar les masses a actuar amb tota mena de recursos efectistes. L’autor valora negativament els discursos de masses, perquè condueixen a la confusió i a l’engany (lín. 55), i a més obren les portes al lideratge de masses a personatges manipuladors i incultes com ara Hitler. L’autor creu que aquesta expansió del dret universal a parlar en públic ha comportat –o ha coincidit–, paradoxalment i inevitablement, amb el descrèdit de l’art de parlar bé, i defensa la tesi que cal recuperar aquest art, ja que, segons ell, tota idea o principi necessita una forma i un ordre en què sostenir-se; mentre que un discurs mancat de forma no sol contenir cap idea al darrere i només pot conduir a la confusió i a l’engany. 4 Gèneres textuals orals: • discurs parlamentari: l’emissor s’adreça a un públic selecte, amb preparació i, com ell, coneixedor d’una temàtica determinada, i d’unes normes de funcionament. Sap que disposa d’un temps limitat i d’unes determinades restriccions i això fa que intenti parlar bé sabent que el seu auditori és escollit i expert.

...