Dualismo antropológico Descartes

Filo trimestral

Dualismo antropológico descartes:

Però per comprendre l’específica noció cartesiana de l’home, cal situar aquesta en el context de la seva metafísica de les tres substàncies, jo, com substància pensant, Déu com a substància infinita i el món com a substància extensa.

L’extensió, volum, amplada, longitud, qualitats primàries, són les úniques reals i objectives de les coses del món. Les qualitats secundàries, colors,olors, sons, la calor, no formen part de la naturalesa de les coses sinó que són modificacions o sensacions subjectives de la consciència quan els sentits quan són afectats pels objectes del món extern ( l’exemple cartesià de la cera).

La física cartesiana és mecanicista. Això vol dir que , per la comprensió dels fenòmens que es donen a la natura, només considera la matèria i el moviment ( i les seves propietats derivades), que poden ser explicats matemàticament per mitjà de tres lleis fonamentals :la llei de conservació del moviment, la llei d'inercia i la llei de la causalitat eficient

S’abandonen així, en l’explicació de l’univers, les dades empíriques, perceptives , en favor d’una comprensió físico-matemàtica construida deductivament. L’univers cartesià és un complex de masses, velocitats, temps,acceleracions, trajectòries,però mai de colors, sons, olors, etc...

La imatge cartesiana de l’univers és la d’una gegantesca màquina on totes les parts es troben en contigüitat amb altres ( Descartes no accepta el buit).

D’aquesta manera, els moviments i canvis que es donen a la natura s’expliquen segons el principi de causalitat mecànica eficient ( ex : un cos , entra en contacte amb un altre i el mou ) En això , la física mecanicista cartesiana es diferencia de

RENÉ DESCARTES el·labora un dualisme antropológic concebent l’ànima (ment) i el cos com a dues substàncies radicalment diferents i independents l’una de l’altre. Per una banda entèn l’ànima (ment) com a una res cogitans, és a dir, una substància pensant de naturalesa inmaterial, inextensa- espiritual, i aquesta seria la seu del pensmaent (idees, sentiments, emocions, passions, desitjos). és molt importantn destacar que aquesta presentaria una autonomia respecte al determinisme material, amb fonament de la llibertat, autonomia moral i responsabilitat moral.  Per una altra banda el cos està caracteritzat coma  res extensa, substànica material, però amb una idea de materia reduida a pura extensió i dotada exclusivament de propietats matemátiques i gobernades per les lleis mecàniques. és així que aquesta quedaria reduida a porcessos fisiológics i el·laboraria una analogia del cos com a màquina. Aquesta vindria sotmesa al determinisme dels processos mecànics (causalitat eficient no final) amb diversos principis (inèrcia,continuitat mov.rectilini…)

Cos seria comú dels animals i de l’home mentre que ànima ser específica de l’home.

L’ànima, contrariament al cos, és segons Descartes la seu o principi del lliure albir, de la llibertat moral, ja que aquesta és de naturalesa espiritual , queda lliure del determinisme mecànic universal sent la seu de la llibertat i del lliure albir. L’objectiu de Descartes era fonamentar la llibertat en la raó, per a que mitjançant el seu ús faci possible assolir la felicitat i la perfecció humanes.

Aquesta distinció radical entre cos i ànima presenta un problema en la seva realció o comunicació, concretament cal explicar la relació entre apetènces naturals o passions, i la voluntad com a facultad de l’ànima.

L’origen de les passions es troba en les forces que actuen en el cos a partir de les experiències que afecten els sentits corporals, i que donen lloc a l’aparició a l’ànima de afeccions o sentiments que són propiament les passions.

És a dir que aquestes són involuntaries (la seva aparició escapa del dmini de l’ànima racional) i apareixen de manera inmediata a l’ànima imposant a l’ànima certa esclavitud.

TOT i així considera que no són en sí mateixes negatives i resulten necessàrries per a la vida, no ens hem d’enfrontar a elles, sinó  la força cega amb la qual tracten d’anular la voluntad, sense permetre la reflfexió racional, i per tant fent impossible la llibertat. Sent la tasca de l’ànima sometre-les i ordenar-les conforme al dictamen de la raó, aquesta subministra el criteri adequat per actuar i la força per oposar-se a elles, que porvé dels judicis i determinats referits al bé i del mal, segons els quals decidir conduir lliurement les accions de la vida.

...