Empirisme Versus Racionalisme En La Filosofia Moderna

L’Etapa de la filosofia moderna avarca un extens període que va des d’autors significatius com René Descartes i culmina finalment amb la filosofia Kantiana. Dins de l’ampli ventall de problemàtiques que tractaran el filòsofs moderns, el problema central sobre el qual sorgiran diferents teories serà el del coneixement. La qüestió derivarà en dos corrents: el racionalisme i l’empirisme, els quals defensaran la importància de la raó o de l’experiència com a font de coneixement.

Dins del racionalisme, filòsofs com Descartes creuen que la raó és fonamental en la construcció de l’important bloc de coneixement. Amb l’ús d’aquesta, és pot arribar a descobrir fins al més mínim detall de veritat, sempre i quan es segueixi un estricte mètode per poder anant desencadenant certeses. Limito personalment els límits que estableix aquest corrent en afirmar el gran paper de la raó. És ben evident que cal conèixer els enunciats o els judicis dels fets que ens proposem conèixer, però, en realitat, que coneixem de la certesa o del principis que arribem a considerar veritablement certs? No em consideraria per altra banda 100% empirista, però crec que és el corrent amb que més m’identifico. L’empirisme engloba filòsofs com Locke, Hume o Berkeley. Hume per exemple, a banda de posar l’experiència com a fonament de coneixement, reconeix els límits de la raó i li atorga per tant un paper secundari en àmbits com per exemple l’ètica. En el nostre dia a dia, per exemple, trobem lògic realitzar el camí que sabem que ens guiarà cap a la feina, escola, institut, etc. Seguim dia rere dia el mateix camí, tan sols pel fet de la successió constant que els nostres ulls han pogut observar. És per tant un coneixement basat en l’experiència, com ho podria ser evitar determinats perills per que en coneixem empíricament les seves conseqüències. Tot i això, tant racionalistes com empiristes, no tenen punts de vista tant diferenciats en relació a les ciències matemàtiques, els quals el mateix empirisme les exclou com també ho fa amb la lògica, dels mitjans d’inferència no demostrables com a font de veritat. La certesa que ens ofereixen aquestes ciències, es gairebé indiscutible. Com a estudiant, discrepo en aquesta afirmació i em costa donar universalitat a aquest judici. Estic fonamentat en un empirisme matemàtic, que em permet fer deduccions lògiques aplicables a qualsevol cas matemàtic però el coneixement que em permet desembocar en això, no és més que pura experiència d’un cert mecanisme i de mètode anteriorment vist en un altre cas.

Ambdós corrents tant el racional com l’empirista, ofereixen diferents graus d’importància al coneixement sensorial que posseïm tots els humans. El racionalisme cartesià per exemple, afirma que es tracta d’una via dubtosa i enganyosa principalment perquè aquest corrent defensava el lema de no refiar-se del que t’havia enganyat una altra vegada (Esmentat en la fase inicial del procés evolutiu que portaria a Descartes a assolir el coneixement). Per contra, l’empirista defensava que es tractava d’un important sistema per a conèixer i experimentar la realitat que ens envolta. De fet, és ben cert que podria tractar-se d’una via dubtosa i enganyosa sempre i quan no es realitzi un bon ús d’aquesta. Com deia Descartes, podem creure veure homes quan tan sols percebem siluetes que són en realitats autòmats disfressats amb gavardines. D’aquesta afirmació en podem extreure que els òrgans de la visió es limiten a veure la realitat, la física del món en què vivim. Som nosaltres, els éssers humans els que ens precipitem i veiem una falsa realitat, associant allò vist amb el que ens resulta més familiar, amb les formes més pròximes o tant sols amb el que és més probable que sigui. En aquestes circumstàncies, estem afirmant més del que sabem i no podem conèixer la realitat així com així. No ens hem

...