Filosofia Medieval I Moderna

L’Hel·lenisme

INTRODUCCIÓ

Moviment filosòfic que apareix amb la mort d’ Aristòtil. Històricament, ens trobem en una època de crisi. Normalment, quan hi ha una crisi econòmica, política, social... hi ha una gran diversitat d’ideologies i cultures, la diversitat. És una gran època de desenvolupament cultural nascuda de la diversitat d’idees. Apareix un moviment dispers i divers amb una gran diversitat de pensaments. Venim d’una forma estricta de pensament (Sòcrates, Plató, Aristòtil) i anem a escoles molt diverses, són escoles molt diverses d’entendre el món. Aquestes escoles tenen idees individualistes i, per tant, són moviment ètics; s’entén la saviesa com aquella persona feliç que sap viure (ja no s’entén com a coneixement). Es busca la felicitat individual no col·lectiva, ara el savi és la persona que sap viure i és feliç.

Saviesa = felicitat, saber aprofitar la vida; no qui sap molta matemàtica.

Escepticisme. Rebuig del coneixement (epistemologia); rebuig del bé i el mal (ètica), que cadascú faci el que vulgui. Es basa en el rebuig del coneixement. Relativisme moral. Si no hi ha una veritat ni una mentida, no hi ha un bé ni un mal. Que cadascú faci la seva vida com pugui. Ningú té dret a jutjar ja que tots som iguals. PERSONA FELIÇ = la que va per la vida sense jutjar als altres. Si no hi ha bé ni mal s’ha d’anar vivint, sense tenir gaires preocupacions i fugint dels problemes, una vida passiva.

Estoïcisme.

El savi estoic és aquell que accepta el destí, no es revelen contra ellel qual accepta les coses tal i com venen i no es rebel·la contra el destí, aquell qui aprèn a resignar-se. Com la vida és dura, tràgica i significa treball i sacrifici, el savi serà aquell qui afronta el futur amb resignació. La vida és patiment, normalment vindran coses dures i dolentes més que bones. No són lliures perquè estem condicionats pel destí.

PERSONA SABIA  persona que es resigna i accepta les coses tal i com venen.

Aquest no tenien objectius  si no tens objectius, no et desenganyes.

Has de ser autònom per no dependre de res ni de ningú.

Creuen en la igualtat de les persones. Amb ells apareix el terme d’home cosmopolita (ciutadà del món, on no hi ha països ni fronteres). Tothom morirà i això ens iguala (primeres idees anarquistes).

Es basa en l’ acceptació del destí. Els estoics ens pinten una vida fatalista (ja que la vida és patiment) on ningú es pot revelar contra el destí.

El savi estoic és aquell que no lluita en contra del seu destí. Té un autodomini d’ ell mateix ja que controla el seu cos i les seves emocions.

Has de ser autosuficient ja que no has de dependre de res ni de ningú per ser feliç.

S’ ha d’ acceptar la natura ja que no es pot anar en contra de la natura.

Epicureisme.

Per Epicur, la filosofia és la medicina de l’ànima. Epicur centra el seu pensament en l’ètica.

Apareix en un moment de crisi de la societat atenesa.

Té una casa al mig d’Atenes que té un petit hort i amb ella hi viu amb el seus amics, deixebles... aïllat del món. Porten una vida sensible, viuen amb el mínim indispensable. En aquest jardí pot entrar tothom, on no hi ha diferències de classe, sexe, edat... Un cop entres has de respectar les normes. Normes: tot es fa entre tots i una vegada tens feta la teva feina, dedicat a fer el que vulguis. Com la vida és dura, si ens acostumem a viure amb el mínim indispensable, quan tinguis alguna cosa l’apreciaràs més. Cal renunciar al plaer per després apreciar-lo. Tenir molt poc per saber apreciar les coses.

Física  conèixer la natura per no contradir-la, viuen segons les lleis de la naturalesa.

La matemàtica no serveix per res a la vida perquè no ens fa feliços. El més important per a nosaltres ha de ser la felicitat, allò que no ens fa feliços no té importància.

Filosofia  medicina de l’ànima, ha de ser l’instrument que ens ajudi a viure, és el més important.

ÈTICA.

Per ser feliços hem de viure:

envoltats d’amics: entén la felicitat com a quelcom interessat, de l’amistat s’ha de treure benefici, és fruit d’un interès propi, perquè tots dos sortiran beneficiats, ho veu com quelcom positiu, no és un interès negatiu.

Les feines s’organitzen entre tots: cadascú fa una tasca i quan acaben gaudeixen de la vida. La feia l’organitzen entre tots.

L’educació i les normes de comportament ens fan perdre la nostra espontaneïtat, s’ha de trencar amb les normes i la societat, les normes que serveixen per ser feliços s’han de respectar però les que ens ho impedeixen, ens hem de revelar.

Alliberar-nos de les pors: si vivim amb por no sóm feliços, hem d’alliberar-nos d’elles. Proposa el tetrafarmakon

tetrafarmakon

Anàlisi de les 4 pors:

por als deus: és possible que els deus no existissin. Si existeixen i són com s’han descrit, sent com són, segur que no es preocuparien per essers humans ja que són essers insignificant per tant nosaltres hem de passar dels deus  viure com si els deus no existissin.

No témer la mort: la mort no és res, és només deixar d’existir per tant no és patiment ni dolor. Quan nosaltres som la mort no hi és, quan la mort hi es nosaltres ja no hi som per tant no l’hem de témer. Mentre estem morts hem de pensar en viure la vida el millor possible, el dia que arribi doncs haurà arribat.

No témer al destí: no podem revelar-nos contra el destí, s’ha d’acceptar el destí i acceptar les coses tal com venen.

No temer al dolor: no podem lluitar contra el patiment i el dolor.

Proposa l’hedonisme  concepte filosòfic que defensa cercar la felicitat en els plaers. Ell es defineix coma hedonista, cercant la felicitat en el plaer, però entenent el plaer com la de dolor, per tant ell viu segons al contrari a l’hedonisme que coneixem, porta una vida senzilla. La millor manera de gaudir a un plaer és renunciar a aquest plaer per poder ser feliços.

Els plaers momentanis no serveixen per a ser feliços.

...