La metafísica platònica

La metafísica platònica

Plató, a diferència dels sofistes, explica allò sensible a partir d’allò no sensible, a partir de l’ésser intel•ligible, tractant lo intel•ligible la causa del món sensible.

Per Plató, tots els conceptes es troben en un món diferent al sensible, en el món intel•ligible o món de les idees. Aquestes idees con la causa superior que fa que les coses siguin aquelles coses i no altres coses. Es tracta de la idea o essència que te cada cosa i les diferencia de la resta. Llavors Plató fa una separació de la realitat en dos plans: és el que s’anomena dualisme ontològic:

Món intel•ligible o de les idees

Aquestes causes de naturalesa no física con les anomenades idees. Aquestes, no són simples conceptes mentals sinó entitats reals i que existeixen separades del món sensible. Per Plató, aquest es el veritable ésser.

Les idees o eidos, fa que casa cosa sigui el que és. Plató també utilitza el terme paradigma per indicar que les idees son el model permanent de les coses. Aquestes idees estan en un lloc que no és enlloc, en el món de les idees; un lloc on només poden ser contemplades per la intel•ligència i la raó, però no pels sentits.

Les idees són úniques (només hi ha una única idea de Bellesa), immutables, inalterables, són incondicionades, absolutes i eternes. Les coses, en canvi, són múltiples ( moltes coses poden ser belles ), són perceptibles pels sentits i sotmeses a canvis permanents ( la rosa és bella, però mor)

El món de les idees està jeràrquicament organitzat, hi ha infinites idees i en la cúspide de totes elles hi ha la idea suprema del BÉ.

Estructura de la realitat

Gràcies al dualisme ontològic, Plató supera el problema de Heràclit i Parmènides, i diu que el món plenament real és el de les idees, mentre que el món sensible és el món de les aparences i, per tant, té un grau d’ésser inferior al de les idees.

El món físic o sensible procedeix de les idees. La matèria en que està composat el món sensible és anomenada per Plató chorá. Aquesta matèria és preexistent però caòtica, sens forma, és el Demiürg, una mena de divinitat ordenadora que li dona forma al chorá a partir del model de les idees. Aquest Demiürg és com una mena de divinitat que pensa i té voluntat, però de inferior grau al món de les idees, que també son divines. El Demiürg ha contemplat les idees prèviament i ha engendrat al món per amor al bé. Ha vist que les idees eren bones i divines i les ha volgut plasmar materialment. Degut a que el món material es una còpia del món sensible, i és impossible fer una còpia perfecte, en la imperfeccionalitat resideix el mal.

Teoria del coneixement

La teoria del coneixement exposada per Plató depèn de la diferenciació dels dos plans exposats. A cada pla de l’ésser li correspon un grau diferent de coneixement. El món sensible pot ser captat pels sentits, mentre que el món de les idees només pot ser accessible per la intel•ligència o la racionalitat. És el que s’anomena dualisme epistemològic:

Per Plató, conèixer és recordar. El coneixement és anamnesis, reminiscència.

Plató diu que l’ànima ha contemplat i ha conegut tota la realitat, la del més enllà del món sensible, és a dir, a contemplat les idees en tota la seva essència. L’ànima, una vegada ha contemplat les idees, ha caigut del món intel•ligible, ha quedat empresonada en el cos i ha quedat com velada, però com l’ésser del món sensible és una còpia del món intel•ligible, en l’observació d’aquest pot recordar les essències de les coses. Per això, per Plató conèixer és recordar.

Una altra argumentació platònica es basa en el que els sentint ens proporciona. Coses quadrades, triangulars, majors, etc.. però si ho pensem, mai trobarem aquell triangle perfecte o aquell quadrat perfecte. Cap cosa sensible es perfectament triangular. Llavors, per una banda, tenim les dades de l’experiència i per una altra les nocions que posseïm: aquestes últimes contenen un plus que no ve donat per nosaltres sinó que són nocions objectives i absolutes independents a nosaltres. Els sentits només donen coses imperfectes, i si llavors aquestes coses perfectes no les podem donar nosaltres, l’únic que fem es recordar.

Els graus de coneixement

Plató diu que només la idea d’una cosa pot ser cognoscible, ja que allò que no és la veritable realitat no pot ser cognoscible, és a dir, allò que no es el veritable ésser no pot ser entès.

Plató divideix el coneixement en :

Món intel•ligible Noesis Idees

Episteme

Dianoia Matemàtiques

Món sensible Pistis Coses sensibles

Doxa

Eikasia Ombres sensibles

Els homes corrents s’aturen en els dos primers graus, en l’opinar. El matemàtics s’eleven fins la dianoia i els filòsofs arriben al coneixement suprem o noesis.

Tanmateix, el coneixement autèntic només pot ser-ho de la realitat autèntica, i aquesta és el món intel•ligible (episteme).

El mètode per assolir la noesis o coneixement més elevat és la dialèctica, que consisteix en un procés d’ascensió cap a les idees. Així la dialèctica es el mètode racional per excel•lència. Permet veure les relacions entre les coses i veure la jerarquia que tenen les idees ascendint poc a poc fins arribar a la idea suprema del bé. Plató situa la matemàtica entre mig de la noesis i del món sensible, ja que necessita representar sensiblement els seus objectes per abstreure’n l’essència.

Per això, l’educació que ha de rebre els filòsofs ha de ser la dialèctica.

L’amor és una força mediadora entre el sensible i el suprasensible, que ens porta a través dels diferents graus de bellesa fins arriba a la essència de bellesa. I donat que pels grecs allò bell coincideix amb el bé, és una força que ens eleva cap el bé.

Pel que fa l’art, diu que és mimesis, còpia d’una còpia.

...