L’últim període del pensament grec és el que s’anomena “religiós”

L’últim període del pensament grec és el que s’anomena “religiós”, o “romà”, caracteritzat per l’aparició del que hom podria anomenar la primera metròpolis de lahistòria: Roma que s’estén per tota la Mediterrània a partir de l’any 202 a.n.e., amb ladecisiva victòria sobre Cartago. El visitant que avui es perd una tarda d’estiu per lesruïnes de la vella ciutat de Cartago, a Tunis, hi trobarà poc més que un lloc de vendade gelats i samarretes per a turistes, una trista columna d’època romana i les restesd’uns col•lectors que, pel que sembla són del temps d’Antoní Pius (les restess’endinsen en els jardins de la residència particular del president d’aquell dissortatpaís). Vet aquí el que hi queda del que, segles ha, fou l’imperi que va intentar parar elspeus a Roma. Tota la resta s’ha esvaït. És difícil imaginar què hauria passat si Cartagohagués vençut en les Guerres Púniques (¿potser la religió cristiana mai no haguéspogut progressar en un context de divinitats de fertilitat molt arrelades?); però tambéés un fet que l’expansió romana per la Mediterrània creà una civilització a banda ibanda del “mare nostrum” de la qual encara en som hereus, especialment per la bandadel dret romà (que posà les bases del criteri d’equitat en la justícia, sota la influènciadel pensament estoic) i de la “política d’obres públiques”, que encara està en elfonament del que hom entén per bona administració”.

Entendre l’Imperi romà demana copsar els elements que fan possible la sevaoriginalitat, la seva diferència respecte a altres Imperis. I el primer que cal tenirpresent, tot i que sovint s’oblida quan es fa referència a la Roma antiga, és que imposàcoma model polític un “estat d’obres”: allò que permeté consolidar el seu Imperi no van ser les legions imperials –d’exèrcits potents i grans militars també en tenien altres imperis antics– sinó una intel•ligent política de vies de comunicació i d’obres urbanes monumentals que fixaren un model de gestió i un imaginari social i cultural que ha perdurat. Avui, al cap de més de dos mil anys, encara identifiquem el “bon” polític local amb el que guarneix la seva ciutat amb una obra pública d’embalum i es té per un “bon” ministre el qui inaugura bones carreteres i aeroports. El polític que no fa obra pública, en canvi, difícilment aconsegueix ser reelegit. Aquesta tendència a l’obra pública com a objectiu de govern (que els altres imperis antics no van conèixer mai), diferencia Occident de les altres civilitzacions. A Egipte, per exemple, les piràmides no tenien utilitat social, eren al servei exclusiu del faraó i el seu entorn, i a Àfrica mai cap rei va pensar a construir carreteres, potser perquè l’existència de rius de gran cabal que les feien innecessàries. Per a un polític occidental, en canvi, l’obra pública és un objectiu polític bàsic: permet la comunicació, desenvolupa el comerç, obre el pas a les noves idees i –alhora que visualitza el poder de qui l’ha fet construir– és útil per a tota la comunitat. Per això els pobles estan més disposats a fer carreteres que no pas a aixecar catedrals. I, de fet, els historiadors expliquen que una via romana es construïa en poc temps (menys de vint anys la majoria), mentre la construcció de les catedrals medievals s’eternitzava al llarg dels segles perquè els municipis no hi trobaven cap utilitat més enllà de la purament ornamental (la façana de la catedral de Barcelona és del segle 19 tardà i la catedral de l’Almudena a Madrid va ser acabada, valga’ns els déus, per un govern socialista, que ha passat a la història per ser extraordinàriament corrupte, a finals del segle 20).

La mentalitat democràtica considera que “l’obra pública” (les famoses “obres de romans”) visualitza la bona inversió del diner públic i, alhora, garanteix el progres futur. I aquesta mentalitat no hauria estat possible sense la petja de l’Imperi romà, que fou, com hem anat mostrant, el primer “estat d’obres” del món. Pot semblar estrany que algú comenci a explicar la petja de l’estoïcisme romà a través d’un elogi de la via romana; però és que no hi ha res més pràctic que una bona teoria, i la “via romana” és un producte inesperat de la filosofia política estoica que aconseguí vertebrar Europa. Efectivament, per a l’estoïcisme (tendència dominant en l’educació dels Prefectes romans de l’època Imperial) l’única justificació de la política era la “benevolència” (fer el bé a tothom, fos qui fos, del país o foraster) i la política d’obres exemplaritzava aquest caire benvolent i universalista de l’Estat. És difícil exagerar la significació de l’estat d’obres en un govern civil. Només cal recordar, per exemple, que a Catalunya fins a la inauguració de l’Eix Transversal, en el govern de Jordi Pujol (a finals del segle 20), totes les comunicacions sense excepció havien seguit el traçat de les velles vies romanes. Aquest element de continuïtat sovint menystingut pels historiadors ha estat culturalment essencial –i sense la seva petja no s’entendria la continuïtat del model polític imperial en el cristianisme i en la modernitat.

Una cultura, com la de la Roma imperial, basada en el Dret i en l’obra pública està – com es pot copsar fàcilment– centrada en l’exterioritat, en la representació estatal. Cal un “Estat” racionalitzat i ben gestionat, amb criteris morals estrictes, com els que forní el pensament estoic –i no una pura agregació de famílies més o menys vinculades per pactes de sang– per a gestionar la formidable quantitat d’energies i per tal d’articular el moviment de persones, de diners i d’idees que gira al voltant de l’administració judicial romana, o de la construcció d’una carretera. En aquest sentit s’ha pogut dir (Munford) que els Estats neixen com a “megamàquines”, com a eines capaces de convertir l’energia en treball i usar-lo per als seus propis fins. L’Estat romà fou més eficient que el grec o que l’egipci a l’hora de gestionar la seva energia (se’n va poder aprofitar més gent, va vincular millor les seves obres publiques a les necessitats de les persones, etc.) i per això va configurar el món sense necessitat de provocar histèries religioses (que era una altra eina de control públic a l’abast dels Imperis antics i que a Espanya es va perllongar amb la inquisició fins a les primeries del segle 19). Sense el rigorisme estoic mai no s’hauria aconseguit crear la mentalitat funcionarial necessària per al funcionament de la maquinària estatal. No endebades, els estoics ensenyaven (Diògenes Laerci, VII, 46), que: «la irrefutabilitat dóna força a les paraules, per tal de no ser portats per elles a contradir-nos. La manca de frivolitat és una manera de ser que

...