LA CONSTRUCCIÓN DEL ESTADO LIBERAL (1833-1868)

Nombre: Guido Figueroa

        Tema 5

1. LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833 – 1840).

1.1. Dues opcions enfrontades.

Els insurrectes van proclamar rei l’Infant Carles Maria Isidre i així va començar una llarga guerra civil que va enfrontar els partidaris de l’Antic Règim i els partidaris d’una reforma lliberal.

- El carlisme es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal, que recollia l’herència de moviments similars anteriors. Sota el lema “Déu, Pàtria i Furs”.

Entre els dirigents hi havia un gran nombre del clero i una bona part de la petita noblesa rural. Van comptar amb una àmplia base social camperola. Els carlins s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, que associaven amb la defensa de la societat tradicional.

- La causa isabelina va comptar amb el suport d’una bona part de l’alta noblesa i dels funcionaris, així com d’un sector de la jerarquia eclesiàstica. La regent va buscar la adhesió dels liberals i va haver d’acceptar les demandes dels liberals que exigien la fi de l’absolutisme i de l’Antic Règim.

1.2. El desenvolupament del conflicte armat.

Els carlins van organitzar els seus efectius en grups armats que actuaven com a guerrilles. Els primers escamots carlins van anar apareixent en 1833, però el focus més important es va situar en les regions muntanyoses. Carles, va rebre el suport de potències absolutistes com Rússia, Prússia i Àustria, que li van enviar diners i armes, mentre que Isabel II va comptar amb el suport de la Gran Bretanya, França i Portugal.

- La primera etapa (1833 – 1835) es v caracteritzar per l’estabilització de la guerra al nord i pels triomfs dels carlins. La insurrecció va prendre volada l’any 1834, quan el pretendent es va establir a Navarra, on va crear una monarquia alternativa. El general Zumalacárregui va aconseguir aleshores organitzar un exèrcit amb el qual va conquistar Tolosa, Durango, Bergara i Eibar, però va fracassar i va morir en l’intent de pressa de Bilbao.

En la zona de llevant, els carlins estaven més desorganitzats i operaven amb poca connexió entre les diferents partides, Les de les terres de l’Ebre es van unir a les del Maestrat i el Baix Aragó, comandades per general Cabrera.

- En la segona etapa (1836 – 1840) la guerra es va inclinar a favor del bàndol liberal a partir de la victòria del general Espartero a Luchana. Els insurrectes van iniciar una nova estratègia caracteritzada per les expedicions a unes altres regions. La més important va ser l’expedició reial del 1837 que es va dirigir a Madrid amb la intenció de prendre la capital, però van ser incapaces i es van retirar cap al nord.

La feblesa del carlisme va propiciar discrepàncies entre els transaccionistes i els intransigents. Finalment, el general Maroto va acordar la signatura del Conveni de Bergara que establia el manteniment dels furs a les províncies basques i a Navarra, i la integració de l’oficialitat carlina en l’exèrcit reial.

2. EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833 – 1843)

2.1. Els primers governs de transició (1833 – 1836).

Ferran VII establia la creació d’un consell de govern per a assessorar la regent Maria Cristina, presidit per Francisco Cea Bermúdez i format majoritàriament per absolutistes moderats, amb la pretensió d’arribar a un acord amb els carlins. Es va proclamar defensor de l’absolutisme alhora que proposava algunes tímides reformes administratives que no modificaven l’essència del sistema polític vigent.

L’única reforma que va endegar va ser la nova divisió provincial, que intentava posar fi a l’administració local de l’Antic Règim, caracteritzada per la seua marca d’uniformitat i la interferència de poders, i avançar cap a la unitat administrativa; l’any 1833 Espanya va quedar dividida en 49 províncies.

Davant de l’expansió de la insurrecció carlina, el tron isabelí va començar a trontollar per manca de suports sòlids. El govern de Cea va topar amb les pretensions d’una bona part de la població que reclamava la reforma de l’Estat absolut. Van convèncer la regent de nomenar un nou govern capaç d’aconseguir l’adhesió dels liberals. Per a presidir-lo va ser elegit Francisco Martínez de la Rosa, que va iniciar les primeres reformes.

La seua proposta va ser la promulgació d’un Estatut Reial, es a dir, un conjunt de regles per a convocar unes corts, que continuaven sent les mateixes de l’Antic Règim, però lleugerament adaptades als nous temps.

Aquestes reformes eren insuficients per a una bona part del liberalisme. La divisió entre els liberals i els exaltats, va formar les dues grans tendències que van dominar la vida política espanyola els decennis següents.

La corona i els antics privilegiats van donar suport als moderats i van maniobrar per mantenir-los en el poder malgrat els canvis successius de govern. La necessitat d’aconseguir suports socials ferms i recursos financers contra el carlisme va forçar la monarquia a vèncer les seues reticències i a acceptar un govern progressista que iniciara un profund procés de reformes liberals.

2.2. Els progressistes en el poder.

Els progressistes tenien la seua força en el domini del moviment popular, en la Milícia Nacional i en les juntes revolucionàries. Els progressistes van protagonitzar una onada de revoltes urbanes arreu del país. Els motins es van iniciar i les juntes van redactar proclames en què expressaven les seues demandes principals: reunió de corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clero regular, reorganització de la Milícia Nacional i lleva de 200 000 homes.

El setembre de 1835, Maria Cristina va encarregar la formació de govern a un liberal progressista, Mendizábal, va iniciar la reforma de l’Estatut Reial i va prendre mesures per a aconseguir els recursos financers necessaris per a organitzar i armar un exèrcit contra el carlisme. Quan va decretar la desamortització de béns del clero, els privilegiats van instar Maria Cristina perquè el destituïra.

En moltes ciutats van esclatar revoltes a favor dels restabliment de la Constitució de 1812 i s’hi va produir la crema de convents. Va tenir lloc la insurrecció dels sergents de la guarnició de La Granja. Davant de tantes pressions, Maria Cristina va accedir a restablir la Constitució de Cadis i va lliurar el poder al progressista Calatrava.

2.3. El desmantellament de l’Antic Règim.

Els progressistes van assumir la faena de desmantellar les instauracions de l’Antic Règim i d’implantar un sistema liberal, constitucional i de monarquia parlamentària. Una de les sues primeres actuacions va ser l’anomenada reforma agrària liberal.

- La dissolució del règim senyorial va implicar la pèrdua de les atribucions jurisdiccionals dels senyors, malgrat que van mantenir la propietat de les terres. L’antic senyor va esdevenir el nou propietari agrari i molts llauradors van passar a la condició de jornalers.

- La desvinculació va significar la fi dels patrimonis units obligatòriament i a perpetuïtat a una família i els seus propietaris van ser lliures per a poder veure’ls sense traves en el mercat.

- La desamortització com a mitjà d’aconseguir recursos per a l’Estat amb la venda de terres de l’Església i dels ajuntaments. Mendizábal va decretar la dissolució dels ordes religiosos i va establir la incautació per l’Estat del patrimoni de les comunitats afectades.

Els bens van ser postats en venda per mitjà de subhasta pública. Mendizábal volia aconseguir els recursos necessaris per finançar l’exèrcit liberal, recuperar vals de deute i reduir el greu dèficit pressupostari de l’Estat. Els nous compradors passarien a ser un fem en el triomf del liberalisme. Les mesures havien de fomentar el desenvolupament de l’agricultura, perquè la terra passaria a uns propietaris més emprenedors i disposats a introduir millores en les formes de cultiu.

Un seguit de mesures legislatives encaminades al lliure funcionament del mercat van completar la liberalització en l’economia. Finalment, l’abolició dels privilegis gremials, el reconeixement de la llibertat d’indústria i de comerç, l’eliminació de les duanes interiors, així com l’abolició dels delmes eclesiàstics, van completar el marc jurídic de la implantació del liberalisme econòmic a Espanya.

2.4. La constitució de 1837.

Adapta la constitució de 1812 al nou tems. Era breu i deixava espai per a un seguit de qüestions que es regularien posteriorment per mitjà de lleis orgàniques amb la finalitat de fixar un text estable, que poguera ser acceptat per progressistes i moderats.

Proclamava alguns dels principis bàsics del progressisme: sobirania nacional, àmplia declaració de drets ciutadans, la divisió de poders i la aconfessionalitat de l’Estat.

Recollia alguns elements moderats: establia dues cambres (el Congrés i el Senat) i atorgava poders amplis a la corona (vet de lleis, dissolució del Parlament, facultat per a nomenar i destituir els ministres...). El delme havia deixat el clero sense el seu patrimoni i sense les fonts de recursos tradicionals, la Constitució va recollir el compromís de finançament del culte catòlic.

Van culminar l’entrament jurídic constitucional: la Llei d’impremta i la Llei electoral va fixar un sistema de sufrage censatari, tenien dret al vot els espanyols mascles més grans de 25 anys que pagaren un mínim de 200 reals de contribució directa.

[Sobirania; reforçament del poder de la Corona(poder legislatiu, dret de vet..); Divisió de poders; Drets ciutadants (llibertat de prensa, d’opinió d’associació…); Corts bicameral(congrés i Senat); Sufragi censatari; Aconfessionaitat de l’Estat(el Estado no tiene ninguna religión establecida).]

...