L’OCUPACIÓ NAPOLEÓNICA

TEMA 1

1. L’OCUPACIÓ NAPOLEÓNICA

Carles IV va pujar al tron espanyol el 1788 (fins al 1808) i es va veure desbordat per les conseqüències de l’expansió dels ideals de la Revolució Francesa a Espanya

La influència de la Revolució Francesa a Espanya va afavorir la difusió de les idees liberals, però també va generar refús a la Cort i entre els privilegiats. Per tant, el rei Carles IV va suprimir tota la influència il·lustrada en el seu govern per por dels “contagis d’idees liberals”, va posar en marxa la censura, va tancar fronteres, va prohibir la propaganda i va nomenar Manuel Godoy (amant secret de Mª Lluïsa de Parma, dona de Carles IV) secretari d’Estat/primer ministre el 1792.

L’execució de Lluís XVI va empényer Carles IV a unir-se en coalició militar europea amb Anglaterra i Rússia, entre d’altres, en guerra contra França (1793-1795). La derrota de les tropes espanyoles va ser incontestable, i les despeses econòmiques van ser extraordinàries, ja que, al Godoy signar la Pau de Basilea (1795) i ser reconegut amb el títol de Príncep de la Pau, Espanya va quedar subordinada als francesos.

Amb l’arribada de Napoleó al poder (1799), Espanya va fer una coalició amb França contra Gran Bretanya, que va comportar la derrota de la flota francoespanyola en la Batalla de Trafalgar (1805) (al cap de Trafalgar), la qual cosa va significar que la Hisenda quedara privada dels recursos procedents de les colònies (alliberació del comerç marítim). Per tant, Godoy va recórrer a l’endeutament, a l’augment de les contribucions i a la desamortització de terres eclesiàstiques (el 1798, dels jesuïtes) a fi d’aconseguir recursos per a la Hisenda, la qual cosa significava que aquest desprestigi del govern deixava en una situació molt delicada la monarquia, i consegüentment aquestes mesures van provocar l’oposició de l’Església i de la noblesa, i l’animadversió de Ferran VII, fill de Carles IV, perquè, a més a més, a tot això s’hi va afegir el descontentament popular (impostos elevats, epidèmies, ...) que finalment va derivar en motins, ja que Ferran VII i un grup de nobles cortesans crearen un partit “ultra” (conservador, integrista i reaccionari) contra son pare (Carles IV) i Godoy.

La situació es va deteriorar encara més quan el 1807 Godoy signa amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau, que permetia a les tropes franceses creuar la Península Ibèrica amb l’objectiu d’ocupar Portugal (aliada d’Anglaterra), i a canvi Portugal quedaria dividida en 3 segments (un per a França, l’altre per a Espanya i el sud de Portugal per a Godoy i els seus familiars).

Les tropes franceses van ocupar places estratègiques. És per això que Ferran i el seu grup del partit “ultra”, conservador, integrista i reaccionari prepararen la conjura de l’Escorial, en la qual intentaren fer abdicar a son pare en ell i fer dimitir a Godoy, però fracassaren i Ferran li demana perdó, i son pare el va perdonar a canvi de confessar qui eren els seus ajudants.

El 18 de març del 1808, davant la imminent invasió francesa, aquest partit va intentar de nou protagonitzar, en aquest cas, el Motí d’Aranjuez, ocorregut a Aranjuez (Madrid), on va buscar refugi la família reial, amb el qual Ferran va aconseguir les seues intencions i fou nomenat monarca. Tot i això, Napoleó s’assabentà del que va passar durant el motí d’Aranjuez perquè Carles IV li demanà ajuda,i per tant va convocar pare i fill a la ciutat de Baiona el 5 de maig de 1808, on es dugueren a terme les abdicacions de Baiona: Ferran VII va abdicar en son pare Carles IV a canvi d’una renda vitalícia i de viure al Palau de Valençay, Carles IV va abdicar en Napoleó a canvi de viure en un altre palau amb la seva dona Lluïsa, mantenir la unitat d’Espanya i també la religió catòlica a Espanya, i per últim, Napoleó va nomenar el seu germà Josep I rei d’Espanya, “Pepe botella” (juliol 1808-març 1814).

L’objectiu de Josep I era institucionalitzar les fites revolucionàries franceses (idees) a Espanya, combinant-ho amb un govern d’ordre, però sense abandonar plenament l’Antic Règim o l’absolutisme monàrquic (Despotisme Il·lustrat) i estava recolzat pels afrancesats.

En aquest sentit, la seua tasca legislativa es basava en la redacció de l’Estatut de Baiona, promulgada el 6 de juliol de 1808, que en veritat fou més aviat una Carta Atorgada, no una vertadera Constitució, que seria representada pels representants d’una nació, triats pel poble i que conformarien les Corts, sinó que era un text legal (codi constitucional) redactat per un cap d’Estat, en aquest cas d’un monarca, sense el suport del poble. Josep I, amb aquesta Carta Atorgada, de contingut reformista, tenia com a objectiu aconseguir un règim autoritari però amb un reconeixement bàsic de llibertats, ja que abolia els privilegis, reconeixia la igualtat dels espanyols enfront de la llei, els impostos i l’accés als càrrecs públics i també tenia una xicoteta separació de poders (no com a tal), perquè el poder legislatiu estava compartit entre el monarca i les Corts, tot i que el poder executiu i judicial seguia en mans del rei i dels seus ministres i jutges nomenats per ell mateix, respectivament. Trobem els afrancesats (minoria formada per burgesos, nobles, el clero i militars, que busca una tornada al Despotisme Il·lustrat) i el front patriòtic (majoria del poble heterogènia alguns nobles i clergues que volien restaurar l’absolutisme)

Per mitjà d’un document juridicopolític, la Gazeta de Madrid (BOE anterior fins al 1936), els espanyols s’assabentaren que eren “presoners” i amb l’evidència que es tractava d’una invasió i no d’un trànsit, simultàniament a les abdicacions de Baiona, el 2 de maig de 1808, a Madrid, quan el poble va veure la marxa dels últims membres de la familia reial (la infanta i Francisco de Paula) ràpidament inicià una insurrecció contra la presència francesa, que prompte es va estendre per tot el país (Guerra de la Independència) i no s’acabà fins a l’abril de 1814. Aquesta revolta s’anomenà també la guerra del francés, que consistia en una guerra d’alliberament contra “le Grande Armée” napoleònica, amb l’ajuda de l’exèrcit anglés cap al poble espanyol, ja que lluitaven contra un enemic comú.

Durant la guerra els patriotes crearen Juntes (locals i provincials) d’armament, defensa que prengueren el poder del govern legítim (desplacen les autoritats prèvies) en absència de Ferran.

A nivell central, s’hi va crear una Junta Suprema Central, que ostentà el poder legislatiu i executiu a nivell nacional en absència de Ferran fins el seu retorn.

1. La guerra contra els francesos (1808-1813)

La tardor del 1808 Napoleó entra a Espanya, y en poques setmanes va ocupar Argó, Catalunya, i Madrid despés de vencer fortes resistencies (Girona, Saragossa). La dominació francesa va arribar al seu nivell més alt al 1812, quan també València es ocupada. Però també es va anar enfeblint ja que Napoleó va iniciar la invassió a Russia i va haver de desplaçar tropes al front rus. Aixo va facilitar un contratac per part de les tropes britan. i espanyoles comandade spel general Wellington que va donar un gir a la guerra.

El seu avanç, obliga a Josep I a fugir, per lo tant es va recuperar Madrid. Napoleó no es veu capaç de mantindre dos fronts, i signa el Tractat de Valençany, on es deia que retirava les tropes i restablia la monarquia de Ferran VII.

A la batalla de Bailèn l’exercit queda desarticulat, però els seus components es van desmobilitzar, van pasar a actuar de manera subordinada a l’exercit britanic, o es van unir a la guerrilla (grups reduits de guerillers, que actuaven de manera informal, estaven dirigides per miltars, clergues i camperols.

La guerra provoca un empitjorament de les condicions de vida (fam, miseria, i malalties) sobre tot a la clase baixa.

Gran part dels espanyols deixa de costat el règim de Josep I. Els afrancesats busquen una tornada al Despotisme Il·lustrat i aconseguir reformes des de dalt sense revolució, i que per tant defensa a Josep I i a les reformes il·lustrades.

D’una banda, bona part del clergat i noblesa estaben en contra del restabliment de l’absolutisme i de la tradició, a la tornada a la situació prèvia al 1808. D’altra banda, un sector de reformistes moderats creien que la tornada del rei havia de comportar el desenvolupament d’un programa de reformes dins de l’Antíc Règim. Finalment, els liberals, volien un canvi profund que permetera posar fi a l’absolutisme i que Ferran VII imposara un regim constitucional.

...