Reseña: Apología para la historia o el oficio de historiador, Marc Bloch

Paula Juan

1491807

LA INCANSABLE INVESTIGACIÓ HISTÒRICA

Ressenya sobre el llibre de Marc Bloch: Apologia de la història

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Marc Bloch fou un historiador francès especialitzat en la França medieval. És un dels intel·lectuals més destacats de la primera meitat del segle XX. Durant la Segona Guerra Mundial s’uní a la resistència francesa. Fou detingut per la Gestapo i afusellat després del desembarcament de Normandia. Fundà l’Escola dels Annales juntament amb Lucien Febvre. Va escriure dos textos fonamentals: La extraña derrota, sobre la caiguda de França en mans alemanes, i Introducción a la historia, reflexió del mètode que s’ha convertit en referència per als historiadors socials, ressenyat a continuació.

I. LA HISTORIA, LOS HOMBRES Y EL TIEMPO

1. la elección del historiador

Sens dubte, des que va aparèixer, fa més de dos mil·lennis, la paraula història en boca dels homes ha canviat molt de contingut. La nostra història, per tant, no serà la mateixa que escrivia Hecateu de Milet.

En front de la immensa i confusa realitat, l’historiador es veu necessàriament obligat a senyalar el punt particular d’aplicació dels seus elements, a fer una elecció que no serà la mateixa que, per exemple, la d’un biòleg.

La obra d’una societat que modifica, segons les seves necessitats, l’espai en què viu és un fet eminentment històric.

2. La historia y los hombres

L’objecte de la història és essencialment l’home. Més enllà dels trets sensibles del paisatge, les eines o les màquines, la història pretén copsar els homes.

En relació al coneixement dels homes, la seva posició particular en front al problema de l’expressió depèn el caràcter de la història.

Els fets humans són essencialment fenòmens molt delicats i molts d’ells estan al marge de la mesura matemàtica.

3. El tiempo histórico

L’historiador no només pensa en allò humà. L’atmosfera que el seu pensament respira és la categoria de la duració.

El temps de la història és una realitat concreta i viu abandonada al seu impuls irreversible. És el plasma en què es mullen tots els fenòmens i el lloc de la seva intel·ligibilitat.

El temps vertader és, per la seva pròpia naturalesa, un continu, però també és un canvi perpetu. De la antítesi d’aquests dos atributs provenen els grans problemes de la investigació històrica.

4. El ídolo de los orígenes

Per aquells que el passat és el principal tema d’investigació, la explicació d’allò més pròxim a través d’allò més llunyà molt sovint ha prevalgu. La obsessió pels orígens és com un ídol de la tribu dels historiadors.

Resumint, la qüestió no és saber si Jesucrist fou crucificat i després ressuscità, sinó comprendre per què tants homes creuen en la crucifixió i la resurrecció. La fidelitat d’una creença no és més que un dels aspectes de la vida general del grup en què aquest caràcter es manifesta. Un fenomen històric no pot ser explicat totalment fora de l’estudi del seu moment.

5. Pasado y “presente”

Les condicions humanes han patit, en l’interval d’una o dues generacions, un canvi ràpid i total, com si cap institució o cap manera d’actuar hagués pogut escapar a les revolucions del laboratori o la fàbrica.

Perquè una societat pugui ser determinada totalment pel moment anterior al que viu, seria necessari que els canvis entre les generacions ocorreguessin només un darrere l’altre: els fills no tenen contacte amb els seus avantpassats.

S’ha representat la evolució humana com una sèrie de breus i profundes sacsejades, cadascuna de les quals no dura més que unes quantes vides.

II. LA OBSERVACIÓN HISTÓRICA

1. Rasgos generales de la observación histórica

L’historiador es troba en la impossibilitat absoluta de comprovar ell mateix els fets que estudia. No es nega que hi hagi una part de veritat en els fets que s’estudien, però aquests exigeixen que els matisem considerablement.

L’individu no té la consciència immediata d’allò que no siguin els seus propis estats mentals: tot coneixement extraurà dels testimonis d’altres una gran part de la seva substància. El passat, és, per definició, una dada que no s’haurà de modificar.

...