Antologia De Carner

PÀG. https://sites.google.com/site/litecatrm/ahir

AHIR

Menta, farigola

ruda i romaní

Una vella, vella

com un pergamí

d'hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrera el jardí

D'allà cridava

un minyó veí.

Anaven a l'escola

pel mateix camí

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí!

Tants d'anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s'estimaren,

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Llibre dels poetes, 1904

El poema prové del primer llibre de poemes que va publicar, Llibre dels poetes, 1904 i és un dels pocs poemes d’aquest volum que l’autor va mantenir en l’edició definitiva de la seva obra Poesia, 1957. Tot i que la primera versió no era aquesta. En aquesta època ja deixa entreveure les bases noucentistes

LA POMA ESCOLLIDA

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?

-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen

i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:

-Oh ma vida, mos peus són balbs

i sento que se me'n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfurn.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

Fruits saborosos, 1906

COM LES MADUIXES

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d'un infant.

Per'xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s'encanta davant d'una claror

i va creixent tranquil•la i en admiració

i a voltes, cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

cull ara les maduixes arrupides,

tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,

al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:

si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Fruits saborosos, 1906

Les llimones casolanes

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre, Naïs s'esmuny, plorosa.

Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,

amb una revolada cruel i una amorosa

ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència

on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,

i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència

el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.

La llum en el cristall, esparvilladament,

damunt sa cara es mou i l'omple de besades

i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

Fruits saborosos, 1906

CANÇÓ D’UN DOBLE AMOR

L'amiga blanca m'ha encisat

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Estimo l'una, oh gai atzar!

Estimo l'altra, oh meravella!

Bella com l'una no m'apar,

fora de l'altra, cap donzella.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Ho fan l'airet o la claror:

estenc els braços per ma via;

va cadascun pel seu cantó,

du cadascun qui jo volia.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi

i ja mos dits les agombolen,

sota les túniques de lli

hi ha dues vides que tremolen.

L'amiga blanca m'ha encisat,

també la bruna;

jo só una mica enamorat

de cadascuna.

Verger de las galanies,1911

CAMPEROLA LLATINA

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada

i el si d’una naixent promissió;

canta la teva boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

Verger de les Galanies, 1911

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

Si ran de la parada veieu el tram passar

tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,

sota un gran feix de plomes eternament hi ha

la bella dama del tramvia.

La nua el seu ermini gelós com un serpent;

sa gorja mal coberta la voluptat exhala;

deurà parlar, quan parli, melodiosament:

és de París o Guatemala.

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit

dins el brogit del tròlei i de la baluerna,

i es decandeix llavores la flama del sentit.

Ah, si hi pugéssim, ¿fora eterna?

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,

val més que amb sa llegenda s'allunyi, gens copsada;

si gaire l'escatíem, no fóra tanmateix

com la sobtà la llambregada.

Car ella cal que baixi quan arribem-ço és…

que aquella maniobra subtil resulta vana-,

o resta, i és de Gràcia, i de segur diu "pues",

sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama se’ns ne va

o bé un detall la minva i un mot la deshonora.

Aneu a peu, poetes, cercant de somiar

l’alta bellesa duradora.

Jovent, oh tu que cerques la joia o el renom!,

no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria.

Sovint les esperances que fan d’esquer són com

la bella dama del tramvia.

Auques i Ventalls, 1914

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som

(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom),

la fina camiseta com una pell s’encasta),

és com una senyora (Guiteres o Proubasta)

que, sobreeixint, no dóna amb planta lleu, cap tomb;

baldera, boteruda de natges i de llom

espera el seu tramvia, i amb els ulls clucs ja el tasta.

Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans

pren qualsevol del dos agafadors llampants

i envers la plataforma s’empeny ella mateixa,

...