Aprendiendo Contigo

1. Introducció. Context social i debat educatiu.

En un context social com l’actual, en el que l’educació és tema constant de debat perquè no dóna els resultats desitjats i que, malgrat el debat constant, la societat no sembla arribar a un acord sobre quines han de ser les prioritats educatives al nostre país, les comunitats d’aprenentatge aposten per un model d’èxit educatiu que té com a principis bàsics els procediments que la comunitat científica ha demostrat que donen resultats positius. Per què, són més importants els continguts curriculars que es donen a les escoles o és la metodologia que fan servir els centres el que hauríem d’estar debatent?

Actualment trobem a molts centres educatius comportaments incívics en els alumnes més joves, probablement reflex de la societat adulta en que viuen i de la qual reben constantment missatges confusos sobre què està bé i què no, ja sigui als mitjans de comunicació, com la televisió, o als carrers dels barris on viuen. A les comunitats d’aprenentatge valors com la convivència i el respecte pels altres són valors al voltant dels quals gira el projecte educatiu.

Són projectes de transforma¬ció social i cultural d’un centre educa¬tiu i del seu entorn. La diferència més evident amb l’escola tradicional és la metodologia empleada, basada principalment en la posada en pràctica de les teories de Vygotsky (1979) sobre l’aprenentatge dialògic i la relació que hi ha entre el context social i la interacció amb altres companys a partir de la qual el nen s’apropia dels costums dels altres i els fa seus. D’una banda les escoles estan obertes a la comunitat i a la participació i aportacions del veïnat, i d’una altra banda el diàleg i la interacció entre els companys són la base del model educatiu. El treball en grup crea societat entre els alumnes dintre les aules, i és a l’interior de l’aula, dintre aquestes micro-societats, que tenen les primeres necessitats de compartir els pensaments i expressar-se, i ho fan a través del diàleg, que és la base de l’aprenentatge.

El llibre Aprendiendo Contigo relata les experiències de diverses persones vinculades a les comunitats d’aprenentatge convençudes que aquests model de centre participatiu i obert a la comunitat pot contribuir a la millora dels aprenentatges dels nens i a la seva formació com a persones, així com de la convivència en els centre educatius i la millora de les condicions educatives de l’entorn de l’escola i de la comunitat.

2. Principis que guien les comunitats d’aprenentatge

Les comunitats d’aprenentatge són projectes que neixen de les ganes de superació d’un col•lectiu o d’una escola amb dos grans objectius: aconseguir millors resultats escolars pels seus alumnes i la millora de la convivència als centres educatius. Són projectes per a transformar les escoles en tots els nivells; per aconseguir l’èxit educatiu per a tot l’alumnat amb un ensenyament basat en l’aprenentatge dialògic i la millora de la convivència dintre el propi centre a partir de diferents accions educatives, obrint les portes a la participació de la comunitat i demanant el com¬promís dels diferents agents educatius: professorat, familiars i entorn social.

“Luisa quedó sorprendida y encantada ante es pregunta tan brillante (...) es madre conocía mucho mejor que ella la realidad que vivían muchas familias del barrio...”

El diàleg igualitari és el principi fonamental de les Comunitats d’aprenentatge. És a través del diàleg que s’han de buscar propostes i solucions a qualsevol situació donada. Els nens i nenes reflexionen i comparteixen les seves opinions a través del diàleg, converses en que tant els alumnes com els mestres participen en iguals condicions. La base d’aquests diàlegs són els arguments, no pas l’estatus de “director” o “mestre”. Seguint aquest criteri qui ha de recórrer a l’argument de que jo sóc el mestre i el que dic està ben dit només per això, no té validesa, perquè qui és realment intel•ligent no necessita recórrer al seu estatus, sinó que té la capacitat de donar els seus propis arguments.

D’aquesta manera el diàleg es converteix en un instrument per a l’aprenentatge. Algunes escoles fan biblioteques tutoritzades a la tarda quan acaben les classes a les quals alguns mestres, i alguns membres de la comunitat, normalment algun pare o alguna mare d’algun alumne que vulgui col•laborar, participen i ofereixen diferents alternatives als nens. Alguns conten contes als més petits, i d’altres llegeixen en grup i comenten la lectura entre tots a les anomenades tertúlies literàries dialògiques, acompanyats pel mestre que guia la tertúlia i potser d’altres adults que volen participar. Gràcies al principi de diàleg igualitari, en que els arguments són la base de les intervencions, els nens, que han llegit les pàgines del llibre pactades prèviament, poden participar de la tertúlia sense la necessitat ni l’angoixa d’haver de demostrar res al mestre perquè de fet, no parla amb el mestre sinó amb tots els companys. Primer el nen reflexionarà a casa sobre els aspectes que més l’han sorprès del llibre i que vol destacar, i més tard participarà de la tertúlia amb els companys exposant el seu punt de vista. Aportant les seves reflexions i escoltant les opinions i reflexions dels companys, el nen rep altres punts de vista diferents del seu que l’ajuden també a formar-se una idea més complerta de la lectura o del tema que estiguin tractant en aquella tertúlia. Tampoc s’emprenyen perquè no s’han de posar d’acord, simplement respectar les opinions de tots els companys i aprendre d’elles per construir un nou punt de vista més complert. Aquestes tertúlies són una oportunitat molt gran de parlar d’aspectes de la vida tant importants com són l’amor, la convivència i el respecte, aspectes amb els que els nens estableixen una vinculació amb la seva vida personal i familiar que els ajuda a interioritzar els nous coneixements.

Aquest model basat en el diàleg troba la seva validesa científica en la teoria de Vygotsky (1979) sobre la zona de desenvolupament pròxim, que explica la distància entre el nivell real o actual de desenvolupament del nen, allò que el nen és capaç de fer per sí mateix, i el nivell de desenvolupament potencial, aquell que el nen pot aconseguir amb l’ajuda d’un adult o d’un company més capacitat. Basant-se en aquesta idea és lògic que a les Comunitats d’aprenentatge les portes estiguin obertes a la comunitat; la participació activa dels familiars implica una gran quantitat d’aportacions i afavoreix que es puguin portar a terme accions educatives més complexes i que, per tant, les escoles aprofiten per aconseguir que els alumnes en treguin el màxim de profit.

Prestar atenció a la diversitat cultural i treure’n profit educatiu donant valor als coneixements de totes les persones és un altre dels principis teòrics de les Comunitats d’aprenentatge. A partir del concepte d’intel•ligència cultural es contempla tota la diversitat cultural de l’entorn, de la comunitat i dels voluntaris que hi participen. Es comparteixen valors i aportacions. Amb aquest principi d’inclusió és dóna l’oportunitat a qualsevol persona perquè pugui aportar els coneixements i valors culturals propis, sense que tinguin que ser coneixements estrictament acadèmics, més aviat es valoren les aportacions culturals que poden contribuir als aprenentatges dels alumnes i que moltes persones vingudes d’entorns i cultures diferents poden aportar.

“El profesor se extrañó porque esa palabra no la habían estudiado y pregunto dónde la había aprendido (...) contestó: mi madre (...) ¿quién las va a saber mejor que ella, si las ha aprendido en Inglaterra?

La transformació del centre es converteix d’aquesta manera en un principi i en un objectiu alhora. Amb el treball en grups interactius, a les tertúlies dialògiques i amb les formacions de familiars intenten transformar l’esperit de l’escola i de l’entorn. Els voluntaris que volen participar tenen l’opció de formar-se per poder contribuir més i millor a la millora de resultats dels alumnes. Es lluita i es treballa per a la superació de desigualtats socials formant aquests grups interactius de manera heterogènia, lluitant d’aquesta manera contra la profecia de l’autocompliment, mal endèmic de la societat actual que etiqueta els alumnes sovint bastant-se només en les realitats socials i culturals de que provenen. La comunitat científica explica que les separacions per nivells, deixant sempre un grup on van a parar aquells que treuen pitjor nota o que tenen problemes d’adaptació al grup classe per diferents motius, desencadena un sentiment d’automarginació en el nen que dificulta el seu desenvolupament cognitiu. A les Comunitats d’aprenentatge no es fan adaptacions per nivells, adaptacions que la comunitat científica ha demostrat que provoquen fracàs educatiu i fragmentació social, sinó que s’incrementen les interaccions i s’intenta transformar el context amb l’ajuda dels familiars que volen participar. Amb els grups interactius en concreten a l’aula els principis dialògics de les Comunitats d’aprenentatge, evitant la segregació i les adaptacions educatives fora de l’aula.

“Se acabaron así las adaptacions por niveles, se incrementaron las actuacions adadémicas y se transformó el contexto. Lo consiguieron con los grupos interactivos en todas las clases, las tertúlias literarias dialógicas y la formación de familiaries.”

Vygotsky (1979) va dir que les persones, a diferència dels animals, som capaços d’utilitzar el context de forma instrumental, com una eina per transformar-nos a nosaltres mateixos i per adaptar al nostre desenvolupament. Les Comunitats d’aprenentatge fan seva aquesta visió de l’entorn com a element instrumental i l’utilitzen com element educatiu. Molts dels adults que avui formem la societat en que vivim tenim present com a l’escola ens cridaven l’atenció si parlàvem a classe. A les comunitats d’aprenentatge el diàleg és l’instrument més important, és la base de les interaccions que ajudaran al nen a desenvolupar-se i és la base de la creació del coneixement. Els grups interactius agraden als nens perquè s’impliquen més profundament.

Els diàlegs que sorgeixen a les tertúlies literàries motiven als nens per seguir llegint i per pensar sobre allò que estan llegint, els motiven a construir els arguments que més tard els ajudaran a defensar les seves opinions davant la resta de companys. Els alumnes desitgen compartir les seves reflexions i així les tertúlies es converteixen en espais on es dialoga sobre els problemes i sentiments més universals de la societat a la qual pertanyen ells i les seves famílies. La possibilitat de participar de les tertúlies i compartir moments agradables de conversa i reflexions en grup queda associada a la necessitat de treballar a casa primer per poder intervenir a les tertúlies i poder expressar la seva opinió o els seus dubtes. Així, quan els alumnes observen que les seves opinions són vàlides i, el més important, que són tingudes en compte, la motivació augmenta. Aquesta creació de sentit entre el que nosaltres considerem bo i positiu i allò que li agrada fer és fonamental per a motivar als nens i per a que ells sentin que el què fan els ajuda. Que a més a més els agradi dóna molt sentit al seu aprenentatge.

“...a Saray no le podía atraer ni podía desear un ambiente en el que ella era la que no sabia, en el que se la insultava i se la marginaba (...) había una ruptura entre ambas cosas, i cuando hay esta ruptura, hay crisis de identidad”

La creació de sentit és també fonamental per lluitar contra als missatges que els nens i nenes reben constantment des dels mitjans de comunicació, on sovint es presenten com excitants i atractius valors negatius pel seu desenvolupament personal, com la violència, el sexisme o el racisme, provocant una pèrdua de sentit al relacionar com positius valors que són negatius. A les tertúlies dialògiques tracten aquests temes entre tots, i tots arriben a conclusions similars en que rebutgen aquests valors negatius. D’aquesta manera s’aconsegueix que desitgin valors positius i es rebutgin valors com el sexisme i la violència de gènere, molt presents en la majoria de problemes de convivència a les escoles. Molts d’aquests conflictes desapareixen quan es produeix la creació de sentit i els nens valoren més positivament actituds que afavoreixen la convivència, com el respecte per les opinions dels altres.

A través de les biblioteques tutoritzades on els nens s’ajuden els uns als altres o dels grups interactius en que fan activitats de forma cooperativa, treballen també un altre dels principis bàsics, la solidaritat. Fan allò que les investigacions científiques han demostrat que funciona i facilita l’aprenentatge, és a dir, quan expliquem alguna cosa en veu alta els nostres propis nivells de comprensió augmenten. Els alumnes se senten millor i a més dóna bons resultats, el tema se’ls hi queda més gravat a la memòria i són capaços d’explicar-ho amb les seves pròpies paraules.

“a mi no me gusta leer sola, me aburro, pero leer para la tertulia es otra cosa, aquí hablamos i compartimos lo hemos entendido y lo que hemos pensado”

Per últim, des de les Comunitats d’aprenentatge es treballa per lluitar contra les desigualtats socials rebutjant qualsevol inclusió que no tingui en compte la igualtat. No s’accepta la idea de diferències només aplicada a aquells que venen de fora o de contextos socials difícils, sinó que es treballa per donar les mateixes oportunitats a tots. S’intenten posar tots els recursos a l’abast perquè des de qualsevol diferència es pugui assolir una igualtat real entre tots. Amb els espais de diàleg igualitari es crea l’oportunitat d’escoltar veus sovint marginades i se’ls permet expressar la seva opinió i els seus sentiments. Amb el principi d’igualtat de diferències les escoles democràtiques sumen un potencial de participació i de canvi molt important. Un altre cop les teories de Vigotsky (1979) aplicades; la clau per augmentar els aprenentatges a l’escola està en implementar el màxim nombre d’actuacions d’èxit, transformant el context sociocultural per afavorir els aprenentatges dels alumnes. L’empatia i la mirada igualitària són components bàsics en la igualtat de diferències.

“Lucía aprendió que debía confiar más en las familias “difíciles” porque vio todo el potencial de participación y de cambio que podían llegar a generar.”

3. Reflexions finals

En primer lloc vull comentar que després de llegir el llibre i de conèixer els principis educatius en que estan basades les comunitats d’aprenentatge, he trobat moltes similituds amb els grans objectius didàctics que són les competències bàsiques que la LOE presenta com els objectius mínims que han d’assolir els nens un cop acabada l’etapa d’escolarització obligatòria. Comparteixen principis com el desenvolupament personal i social del nen, la necessitat d’ensenyar als alumnes a aprendre per sí mateixos a través de la reflexió. Objectius de caràcter social i cívic com el respecte i la relació amb l’entorn són elements comuns a totes dues línies educatives. Trobo sorprenent que amb les similituds que hi ha entre totes dues línies d’ensenyament, la posada en pràctica sigui tan diferent. L’aposta de les Comunitats d’aprenentatge són els procediments, la metodologia i les formes de treballar. El mestre s’apropa molt més als alumnes i treballa al seu costat, participant amb ell, guanyant-se la seva confiança i donant llibertat als alumnes per expressar-se. Però, aquesta proximitat, només és possible aconseguir-la si l’escola es transforma en comunitat d’aprenentatge? Penso que no, que a qualsevol escola els docents poden i haurien de treballar amb aquests objectius de proximitat amb l’alumne sense que hagi de ser forçosament una comunitat d’aprenentatge.

És en l’apertura a la comunitat on trobo les diferències més significatives entre ambdues línies educatives. Tot i que és cert que encara a l’escola normal podem trobar actuacions docents que molts qualificarien de tradicional, i potser desfasada, i que l’actuació dels docents a les comunitats d’aprenentatge està basada principalment en una voluntat molt gran per part seva d’implicar-se més profundament en el procés d’ensenyament, és una voluntat que qualsevol mestre de qualsevol escola ha de tenir, treballi per comunitats d’aprenentatge, en l’escola tradicional pública, privada o en qualsevol àmbit relacionat amb l’ensenyament d’infants. Per aquest motiu penso que l’aspecte més destacable de les comunitats d’aprenentatge és l’apertura del centre a la comunitat i l’entrada a l’escola de persones amb ganes de participar i implicar-se amb l’escola com a punt de partida cap a la millora de la convivència social.

Una altra diferència important entre els models educatius tradicionals i les comunitats d’aprenentatge que no acabo d’entendre és l’aplicació dels principis teòrics en que és basen les actuacions a unes escoles o unes altres. Mentre que a les comunitats d’aprenentatge tenen molt clar quines són les bases teòriques més eficients i les apliquen des del primer moment, a l’escola normal encara trobem actuacions que avui dia la comunitat científica ha demostrat que no funcionen i que, a més a més, dóna resultats molt negatius pels alumnes. Sorprèn que si la comunitat científica ha demostrat que porta fracàs escolar una gran majoria de centres encara posin en pràctica segons quins procediments.

Així doncs, partint de la base de que totes les escoles tenen marcats a través de les competències bàsiques uns objectius educatius en que es prioritza el fet de capacitar l’alumne a viure en convivència, amb respecte i amb capacitat per elaborar reflexions personals, podríem arribar a la conclusió que els resultats obtinguts per les comunitats d’aprenentatge són fruit de la voluntat personal de moltes persones i molts docents, que s’han implicat a fons en els processos d’ensenyament i aprenentatge dels seus alumne.

L’educació és la base de la societat que tindrem en el futur. Probablement així com eduquem els nostres alumnes sigui un reflex de la societat que tindrem. Sabem la societat que tenim ara, subtilment dominada pels mercats internacionals, on valors com el civisme i el sentiment igualitari estan cada cop més eclipsats per valors que fomenten la competitivitat i l’individualisme, i serà un problema si són aquests els que es transmeten des de l’escola. Potser el debat sobre l’educació hauria de parlar de si és aquesta l’educació que volem transmetre a les escoles o si volem una altra, amb altres valors predominants, amb altres oportunitats, posant èmfasi en la manera en que tenim de transmetre els valors, i enfocar-ho a millorar el present i construir un futur diferent on valors com el civisme i la solidaritat siguin els valors que portin cap a l’èxit personal i col•lectiu.

La proposta de les Comunitats d’aprenentatge dóna prou arguments per pensar que aquest model educatiu pot transformar la societat, si més no aquestes petites societats que són els barris de ciutat i els petits pobles.

“La missió fonamental de l’educació (...) és ajudar a cada persona a desenvolupar tot el seu potencial i a convertir-se en una persona complerta, i no en una eina de l’economia; l’adquisició de coneixements i competències ha d’acompanyar- se d’una educació del caràcter, d’una obertura cultural i d’un despertar a la responsabilitat social” (Comissió de les Comunitats Europees, 1995).

4. Bibliografia

VV.AA (2012). Aprendiendo contigo. (1a ED) Hipatia Editorial. Barcelona.

L.S. Vygotsky (1979) El desarrollo de los processos psicológicos superiores. Editorial crítica. Barcelona.

...