Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (1869-1966). Va ser la filla gran d’una família de propietaris rurals de l’Escala (on va néixer i viure majoritàriament

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís (1869-1966). Va ser la filla gran d’una família de propietaris rurals de l’Escala (on va néixer i viure majoritàriament, excepte temporades a Barcelona) que la van educar, fonamentalment, en el reducte familiar, potenciant el seu autodidactisme disciplinat. Es va iniciar en la pintura, tot i que va reeixir en la literatura, tant en el teatre, com en la poesia, però va destacar en la narrativa: tant Drames rurals (1902) com Solitud (1906) estan considerats dos dels textos més importants de la narrativa modernista.

Drames rurals és, doncs, és primer volum de narrativa amb què es va donar a conèixer l’autora. Aplega dotze contes, alguns dels quals (“La vella”, “Agonia”, “Idil·li xorc”, “L’explosió”, “L’enveja”) ja havien estat publicats anteriorment a la revista Joventut. L’expectativa i l’interès que va despertar el llibre va ser molt gran, especialment per l’enigma de la personalitat del suposat escriptor que s’amagava sota el pseudònim Víctor Català, que ningú no coneixia, ni ningú no podia identificar; per la destresa narrativa que els contes revelaven; i per la intensitat i dramatisme tremendista de les històries, que es concretaven en una visió tràgica i negra de la vida rural.

Aquest aspecte és, de fet, el que a grans trets unifica la majoria dels contes del volum. Dels dotze contes que el conformen, deu són històries tràgiques o dramàtiques ubicades en escenaris rurals i representades per personatges de la pagesia. N’hi ha dos, en canvi, que no: “L’explosió” no és rural i “L’enveja” no és drama. Veiem els contes un per un:

“Prec” no és un conte, sinó que vindria a ser un pròleg en el qual un rude peregrí s’adreça a una delicada damisel·la aconsellant-li que no llegeixi aquests contes, que són “pedruscalls”, “ronya que es troba tot corrent per la terra aspra”.

“En Met de les Conques” (solteres), amb estructura clàssica de plantejament (més el·lipsi de catorze anys), nus i desenllaç (ascensió i caiguda), és una història de caràcter psicològic centrada en el personatge d’en Met, beneit i marginat a causa del seu origen i del seu ambient. La monotonia i grisor de la seva vida es trenquen amb l’arribada d’un predicador, que significa per a ell la trobada d’un al·licient. La màgia de les evocacions religioses el porta a convertir-les en ideal, el qual es materialitzarà en la decisió obsessiva de fer vida de penitència a la muntanya, on fatalment mor. Aquesta recerca inconscient és presentada a través de tot un món de visions i de somnis que contribueixen al valuós contrast entre la incapacitat del pobre esperit d’en Met i la grandesa de l’ideal.

“Idil·li xorc” (estèril), que comença amb una espectacular presentació (amb la veu del narrador i dels mateixos personatges) dels grup de pobres animalitzats, és la història (l’autora diu que basada en fets reals) d’una tràgica esquellotada. El grau de crueltat, enveja i violència incontrolada de la massa (en aquest cas, la gent del poble fent la tradicional esquellotada al Tit i la Laia, una parella de captaires vells que es casen) acaba dramàticament amb la mort del protagonista. La multitud actuant sense voluntat individual imposa el seu imperi d’inconsciència. És un conte que destaca no només per la força dramàtica que adquireixen els fets, exposats d’una forma directa i crua, sinó també per l’excel·lent pintura del grup de captaires, feta a base de l’exageració dels elements descriptius, identificant-los amb animals, mort, antibellesa, vellesa i pobresa moral, cosa que s’aconsegueix a través de concentracions, intensificacions i acumulacions.

“Parricidi”, és una tragèdia focalitzada en l’àmbit familiar. La Lena (ideal femení associat a la vitalitat i la bellesa) està casada amb el Felet (tendre i innocent diminutiu) i tenen un fill, el Titet. Una nit apareix el misteriós Pau. La seva veu és imperativa tothora i denota una relació anterior amb la protagonista. L’amant estima la Lena des de la bogeria i la violència. L’amor tendre i emotiu no té cabuda en els drames rurals. Al desig carnal se li afegeix la gelosia i acaba escanyant i apunyalant (amb el ganivet del nen) la dona. El dramatisme de l’escena de l’assassinat és augmentat per la presència del fill. Arriba el Felet, que sense adonar-se de res s’estira al llit borratxo. L’endemà les veïnes troben el cadàver (la descripció dels detalls més cruents del cos assassinat, amb un cromatisme concentrat en el vermell de la sang, és una de les apostes estètiques de Víctor Català. I la llei-venjança (no justícia), animada per la massa, fa que detinguin el marit i que el nen quedi sol.

“Daltabaix” és una història de gran riquesa descriptiva (inici espectacular i simbòlic: paisatge adust, esvoranc, cases “tirades a grapats”, riu-claveguera), centrada en la tragèdia, el daltabaix, que es deriva de l’actuació violenta d’un personatge primari, esquerp i feréstec (és significatiu que li diguin el Verí) i que no és més que la culminació del seguit d’actuacions despòtiques i agressives dels membres masculins (ganduleria o activitat física sense pensament) d’una família, de la qual la dona, finalment, n’és la víctima més tràgica, ja que acaba en  la misèria del buit existencial. Destaquen les premonicions (especialment l’àvia Pastora, però també el narrador en parlar del nen abans de l’atropellament).

“El pastor” comença amb una mena d’assaig sobre la maldat del pastor i després, en tres parts numerades, sembla que tinguem la demostració de la tesi. Aquesta història es basa en l’enfrontament de dos personatges: el Nasi, pastor malvat i violent; i el Ton, pagès dominat per la passió per la terra. L’enfrontament acaba amb la mort d’aquest últim, el pagès, també a la nit, víctima de la mala sang del pastor.

“La vella” comença in medias res, i és una història que tematitza dues situacions: la de l’individu dominat per la fatalitat contra la qual no pot rebel·lar-se i de la qual és víctima, representada per la impossibilitat física de la vella hemiplègica però conscient; i una altra, enfocada des de la perspectiva social, com és la situació dels vells en una societat primària, rural, on el treball i la productivitat signifiquen la supervivència. Els vells fan nosa. Els comentaris de la gent al final del conte són ben significatius.

“L’empelt”, que no acaba amb la mort de ningú, és un conte basat en un robatori a un germanastre, que il·lustra la fatalitat que plana damunt un home que se sent empès a beure i a robar per un instint heretat del qual no es pot alliberar, que ha d’arrossegar al llarg de la seva vida i que és la causa de la seva desgràcia i la de la seva família. En la lluita fratricida final, l’hereu, representant dels valors positius de les emocions pures, deixa anar la bèstia que és el seu germà. Aquí veiem una mica de llum que atenua el “pessimisme” de Víctor Català.

...