Los Patitos Feos

Los patitos feos. La resiliencia: una vida infeliz no determina la vida

Introducció

Los patitos feos, la resiliencia: una vida infeliz no determina la vida escrit pel neuròleg, psiquiatra i psicoanalista Boris Cyrulnik (Burdeos, 1937). Cyrulnik amb tant sol sis anys d’edat va aconseguir escapar d’un camp de concentració, d’on la resta de la seva família, russos, jueus i emigrants mai van regressar. Comença pel jove orfe una etapa ambulant per centres i famílies d’acollida. Per això no és d’estranyar que aquest autor hagi escrit sobre la resiliència, per que ell mateix la va haver de superar quan era un nen per seguir endavant satisfactòriament. La paraula resiliència segons la Real Acadèmia Espanyola vol dir la capacitat humana d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles. Però en pròpies paraules de l’autor la resiliència és un procés, un esdevenir del nen que, a força d’actes i de paraules, inscriu el seu desenvolupament en un medi i escriu la seva història en una cultura (Boris Cyrulnik, 2010, pàg. 214). Boris Cyrulnik es centra en aquest llibre en la resiliència de nens amb menys de catorze anys, però es centra sobretot en aquells més petits i que han patit una guerra comportant aquest fet una sèrie de conseqüències.

Los patitos feos es troba estructurat en quatre apartats: primerament una introducció, seguidament del capítol primer anomenat l’eruga, a continuació el capítol segon anomenat la papallona i per últim una petita conclusió. A més, menys en la conclusió, aquests apartats estan subdividits en molts apartats, els quals els títols tenen a veure amb el que s’explicarà a continuació. Cal dir però que la narrativa fonamental es troba en els dos capítols, consegüentment que siguin la part més densa del llibre. En la introducció l’autor submergeix al lector en el món de la resiliència, és a dir, perquè sorgeix, en què consisteix, com es supera i les conseqüències que comporta no superar-la; això ho pot explica gràcies de relats i històries reals en nens. El capítol primer fa una llarga descripció del que passa o podria passar des que es concebre un nen fins al moment en que el nen té la capacitat de comunicar-se a partir de paraules. El capítol segon comença en que el nen ja es pot comunicar amb paraules i argumenta com pot superar la resiliència i les conseqüències que comporta no superar-la. I per últim, en les conclusions l’autor fa una reflexió en conjunt sobre els dos capítols esmentats amb anterioritat.

És interessant com l’autor utilitza la metàfora de l’eruga i la papallona al nombrar els dos capítols més rellevants de la narrativa. L’eruga per convertir-se en una papallona ha de passar pel procés de la metamorfosis, el qual requereix un temps determinat. Amb això vol expressar l’autor que un nen des que neix fins que supera el procés de la resiliència ha de seguir un desenvolupament, que s’arriba fins aquest gràcies a la paraula, la cultura i la creativitat. En paraules del propi autor la papallona que voleteja en un món aeri no té ja res que compartir amb l’eruga que s’arrossegava pel terra, tanmateix prové d’ella, i l’aventura continua, però el seu pas per la fase de crisàlide ha operat una metamorfosis (Boris Cyrulnik, 2010, pàg. 125). De manera que el nen abandona el món de les percepcions immediates per habitar cada vegada més en el de les representacions del seu passat i del seu provenir.

Arguments

L’eruga

El capítol comença parlant del temperament, del qual diu que és el factor de la personalitat que s’hereta d’una generació a l’altre. Tot i això cal dir que els humans no estan genèticament determinats, hi ha altres factors que consoliden la personalitat com la cultura i el context social en que l’humà es desenvolupa. Respecte a la cultura, s’ha passat de la cultura de la culpa a la cultura del prejudici, la primera ofereix una reparació possible a traves d’una expiació dolorosa, mentre que la segona exigeix que sigui un altre qui procedeixi a la reparació.

El primer capítol de la biografia d’un ésser humà comença durant la seva vida intrauterina, en aquest moment el fetus adquireix un temperament que és un comportament i una forma que té d’ubicar-se en el seu medi. Els pares de l’embrió provoquen un sentiment, l’emoció del qual s’expressa per mitjà dels comportaments que es dirigeixen al nen. Aquests comportaments, dotats de sentit per efecte de la història dels pares, constitueixen l’entorn sensorial que guia al desenvolupament del nen. D’aquí sorgeix un nou model de temperament, el qual uneix dos fenòmens la biologia i la història. En l’embrió sorgeix la memòria de curt termini, la qual permet els primers aprenentatges i és també anomenada i més coneguda com memòria sensorial. La història de la mare, les seves relacions actuals o passades, participen d’aquesta manera en la constitució de certs trets de temperament del nadó que naixerà.

L’estil de comportament i la forma en que es comporta un nadó durant les primeres setmanes de vida, influeixen en la forma en que els demés es comportaran amb ell, sobretot els pares. Un tret de temperament adquirit en el nadó abans i després del seu naixement ha de trobar una base de seguretat en els pares. Sobre el fonament d’aquesta seguretat s’aixecaran l’estructura de l’estil de relació. A partir d’aquí es pot distingir diferents nens segons el seu comportament, els quals són els nens fàcils, els nens problemàtics i els nens limfàtics, és a dir, nens lents.

La base inicial del nadó es troba en un triangle, primerament la base de seguretat que seria la mare i seguidament el pare. Cada parella adopta un estil que no s’assembla a cap altre, Élisabeth Fivaz i Antoinette Corboz suggereixen quatre tipus d’aliança: famílies cooperadores, estressades, les que cauen en l’abús i les desorganitzades. Respecte a les famílies cooperadores el tres membres del triangle romanen en contacte una amb altres, de manera que els nadons manifesten un temperament còmode. Pel que fa a les famílies estressades el nen es desenvolupa en un medi composat per una mare emprenyada i un pare retret. En les famílies que cauen en l’abús l’aliança es realitza gràcies d’un tercer.

El temperament i el caràcter són dos dels components d’una mateixa persona. El temperament constitueix la part hereditària i biològica que es troba impregnada en la personalitat. Aquest temperament es transforma quasi immediatament en un caràcter composat per una sèrie d’atributs adquirits condicionalment d’un aprenentatge. De manera que el vincle és un sistema de comportament en l’organització del qual intervenen tots els que participen en la interacció. Això permet comprendre per què els nens es veuen obligats a desenvolupar-se en els problemes que els seus pares plantegen. Aquests models operatoris interns, assimilats en la memòria biològica del nen pel medi sensorial, constitueixen les seves guies de desenvolupament.

Mary Ainsworth (1940) sosté que la figura del vincle afectiu actua com una base que proporciona seguretat per l’exploració del mon físic i social del nen. A més, aquest vincle afectiu permet l’evolució d’un estil de desenvolupament emocional i indueix una predisposició d’aprenentatge. Tot nadó que es desenvolupi en el triangle d’un vincle afectiu experimenta emocions que poden desencadenar-se per efecte de les seves percepcions com a causa de les seves representacions. Existeixen quatre tipus de vincle afectiu: protector, d’evitació, ambivalent i desorganitzat. El vincle afectiu protector proporciona al nen seguretat, exploració i comparteix experiències viscudes. En el vincle d’evitació, en canvi, el nen és insegur, només explora quan la persona amb la que ha creat el vincle està davant i és difícil de consolar. En aquest vincle la mare no ha adquirit la figura de vincle afectiu. Pel que fa al vincle afectiu de caràcter ambivalent, el nen no explora, és molt angoixant i és difícil de consolar. I el vincle afectiu desorganitzador, els nadons no han elaborat les estratègies de comportament que els permeti tranquil•litzar-se i explorar; el nen es troba desorientat. Aquests quatre vincles caracteritzen l’estructura de les primeres fases del desenvolupament del nen. Per Boris Cyrulnik aquests estils persisteixen tot i que el context canviï, ja que estan impregnats en la memòria del nen. Els aprenentatges inconscients que formen els temperaments fan que els nadons es tornin sensibles a determinats objectes i indueixen en ells un estil d’interacció predilecte. Quan canvia el context, un breu període d’adaptació inversa fa possible que el nen experimenti canvis en una direcció inversa.

Les primeres guies de desenvolupament que estabilitzen el medi del nen comencen abans del seu naixement, quan la mare explica com imagina la seva futura relació amb el nadó, predisposant cap a un vincle efectiu o un altre. Cap als deu mesos el nen desenvolupa el seu primer acte semiòtic, és a dir, el nen comença a assenyalar amb el dit per poder comunicar-se amb les persones del seu entorn.

Al setzè mes, més o menys, comença a allunyar-se del món de les percepcions per desembarcar en el de les representacions preverbals i això fa que el seu comportament canviï. Hi ha dos comportaments que ens afirma l’esmentat anteriorment: primerament que es reconeix davant un mirall i seguidament el nen es torna de sobte silenciós, ja que el nen disposa a iniciar un canvi lingüístic, moment en dóna començament a la teoria de la ment. En el moment que el nen comença a parlar, sincronitza les seves mirades i les seves

...